Som-hi doncs

Tal dia com avui de 1967 era assassinat el famós guerriller Ernesto "Che" Guevara. També recordem els naixements de Olga Guillot, John i Sean Lennon, Chucho Valdés, John Entwistle, PJ Harvey i la mort de Jacques Brel.

Sona el despertador. L'aigua de la dutxa surt massa freda. Salten les torrades cremades. L'autobús arrenca abans d'arribar a temps ... Tots els dies són iguals. La rutina ens atrapa com un peix que es mossega la cua i aixecar-se cada matí amb un somriure de vegades resulta un acte heroic. ¿I què dir si a més es tracta d'un dilluns? Així ho cantaven els Boomtown Rats el 1979 en el seu popular “I don’t like Mondays”, una cançó que amaga al seu darrere una truculenta historia que us explicaré a continuación.

El matí del dilluns 29 de gener de 1979, Brenda Ann Spencer es va aixecar amb el peu equivocat. La noia, de setze anys, sentia certa mandra per anar a classe, com li passaria a qualsevol jove estudiant de la seva edat obligat a aixecar-se del llit després del cap de setmana. Que des de la finestra de la seva llar a San Diego, Califòrnia, es veiés l'edifici de la seva escola, l'escola elemental de Cleveland, no ajudava gens. Aquell matí, Brenda va decidir començar la setmana de forma diferent i, recolzada en aquesta finestra, va considerar que aquell era el moment oportú per provar aquell regal tan especial que havia rebut durant el Nadal. Com que era molt aficionada a la música, la noia havia demanat un radiocasset per escoltar els seus grups de rock preferits. No obstant això, als peus de l'arbre de Nadal dels Spencer hi havia un regal que faria les delícies del mateix Charlton Heston: un rifle semiautomàtic del calibre 22. El pare de Brenda estava molt orgullós d'ella i la millor manera de demostrar-li el seu afecte va ser obsequiar-li amb l'arma que qualsevol adolescent nord-americà hauria de tenir segons ell.

Mentre diversos nens esperaven l'obertura de les portes de l'escola, Brenda Spencer es va dedicar a obrir foc contra ells disparant a tort i a dret de forma indiscriminada No l’importava on podien acabar les bales del seu regal nadalenc. Quan les sirenes dels cotxes patrulla van començar a sonar al carrer, Spencer va pensar que era el millor moment per deixar de disparar. Vuit alumnes i un oficial de policia havien resultat ferits. La pitjor part la van rebre el director de l'escola, Burton Wragg, i el conserge, Mike Suchar, que van morir en intentar protegir els alumnes.

Quines raons necessitava per actuar d’aquella manera? Després d'unes sis hores, Brenda va sortir de casa emmanillada i escortada pels agents de policia. Quan li van preguntar quin era el motiu pel qual havia decidit realitzar aquesta massacre, la noia va arronsar les espatlles i va respondre de manera lacònica: "No m'agraden els dilluns". Ja està. Qui necessitava més raons? "Vaig començar a disparar. Només ho vaig fer per diversió. Simplement no m'agraden els dilluns. Només ho vaig fer per animar el dia. A ningú li agraden els dilluns ". Per la jove, no n’hi havia prou amb pagar-ho amb el despertador com ho faria qualsevol en aixecar-se un dilluns, i a més a més, va tirar més llenya al foc amb les seves declaracions: "Vaig veure els nens com ànecs que caminaven per una bassa i un ramat de vaques envoltant-los".

?

Els diaris no trigarien a fer-se ressò de la massacre i de la fredor i la falta de remordiment amb la qual la jove havia respost. La notícia no va deixar indiferent a Bob Geldof, vocalista dels Boomtown Rats, que aquells dies es trobava als Estats Units fent una entrevista a la ràdio d’Atlanta amb Johnnie Fingers quan el fax que tenia darrere seu va escopir una nota de prensa que ell mateix anava legint a mesura que anava sortint.

El seu cap, incapaç de procesar aquella dramàtica situació va trovar en la música una manera de païr aquells terribles fets, així que es va dedicar a escriure una lletra sobre un acte tan absurd i amb una raó encara més absurda.

Aquella cançó es convertiria finalment en el seu mític 'I do not like Mondays'. Al principi, abans d'incloure el piano de Johnnie Fingers, la cançó era un tema reggae i Geldof va pensar en ella com una cara B. No obstant això, després de la bona acceptació per part del públic en presentar 'I don’t like Mondays' en directe, es convertiria en el single del tercer àlbum "The fine art of Surfacing" de 1979 i en el tema més popular de la banda irlandesa.

Aquesta cançó d'aparença amable però de sabor agredolç va arribar al número u en les llistes del Regne Unit; però, als Estats Units, on l'incident era massa recent, l'èxit del single va ser més moderat a causa de la sensibilitat del poble nord-americà. Algunes emissores de San Diego es van negar a radiar la cançó i fins i tot els familiars de Spencer van intentar boicotejar el tema. Mentre la cançó donava la volta al món, Brenda va ser declarada culpable de cometre dos assassinats i assalt amb arma mortal i condemnada a 25 anys de presó en una institució per a dones a la ciutat de Chino, Califòrnia.

Brenda Spencer, aquella noia que només volia rebre per Nadal un radiocasset per poder escoltar les seves cançons favorites, es convertiria en la protagonista de la seva pròpia cançó. Hi ha dies en què és millor quedar-se al llit.

Tal dia com avui de 1934 La República espanyola imposa un militar a la presidència de la Generalitat. També recordem els naixements de Johnny i C-Jay Ramone, Carlos Goñi, la darrera visita de Freddie Mercury a Barcelona i la mort de David Hess.

La paraula Zombie està més de moda que mai, i més ara que Sitges està de festival com cada any. Aquests éssers renascuts de la seva sepultura han sembrat la por i el caos al llarg de les dècades des que George A Romero ens va aterroritzar a tots amb l’antològica “OLa nit dels morts vivents”. El “zombie” de Cranberries també estava tenyit d’una pàtina lúgbre, i és que darrere de la veu de lletania de la desapareguda Dolores O'Riordan s’hi amagava la tràgica història d’un atemptat perpetrat per l’IRA i que va segar la vida d’uns infants.

Quan se li pregunta a un no-fan dels Cranberries sempre surt un tema a la llum: Zombie, el que va ser el primer single del seu segon àlbum editat el 1994, No Need to Argue. Aquest tema, de la mateixa manera que gairebé una dècada abans va passar amb el Sunday Bloody Sunday d'U2, va ser una peça que va marcar a tota una generació a Anglaterra i Irlanda per denunciar la cruel violència de la banda terrorista IRA. De fet, la mateixa O'Riordan va compondre la peça després de quedar en estat de xoc per l'atemptat que el grup armat va cometre fent esclatar dues bombes el 20 de març de 1993 a la petita ciutat de Warrington, prop de Liverpool, en què més enllà de 54 ferits es va comptabilitzar la mort de dos menors: Tim Parry de 12 i Jonathan Ball de tot just 3 anys.

La notícia, com era previsible, va sacsejar l'opinió pública britànica i irlandesa, la qual cansada dels excessos sanguinaris de l'IRA va començar a reclamar urgentment solucions per eradicar la violència dels carrers. Entre aquestes veus s’hi trobava la de O'Riordan, qui va compondre la lletra de Zombie sola a casa seva amb una guitarra acústica. No obstant això, tenint en compte el poderós missatge que portava entre mans, l'artista tan aviat va tenir un esbós del que acabaria sent la cançó va acudir als seus companys de banda per donar-li una volta de rosca sonora. Després de l'èxit del seu àlbum de debut el 1993, Everybody Else Is Doing It, So Why Can not We ?, The Cranberries preparaven la seva tornada amb una Zombie que sonava molt més agressiva que el seu material previ, podent-se emmarcar en part dins el grunge sense ser-ho pròpiament dit.

La mateixa Dolores va ser molt clara en una entrevista realitzada en aquella època, en què va recordar com va viure aquell desagradable esdeveniment: "El dia de l'atemptat estàvem de gira i a mi em va entristir la notícia dels nens morts. Era una cosa molt dura de cantar, però quan ets jove no penses les coses dues vegades: simplement agafes i ho fas ". Anys més tard, en una entrevista emesa l'any 2017, la vocalista va dir que Zombie era la cançó més agressiva que havien escrit mai: “-Alguna cosa completament diferent al que havíem fet abans". La lletra mateixa així ho testimonia: “El cor trencat d'una altra mare està sent sotmès. Quan la violència causa silenci, nosaltres hem d'estar equivocats.

?

El tema va arribar a les botigues el 13 de setembre de 1994, just pocs dies després que l'IRA anunciés un alto el foc que no va ser tal, ja que entre febrer de 1996 i l'estiu de 1997 van tornar a causar el caos als carrers . No obstant això, tan aviat com Zombie va arribar a les orelles del públic, es va convertir immediatament en un èxit interplanetari que va ajudar moltíssim a les vendes de No Need to Argue que va cabar despatxant 17 milions de còpies del disc, així com la internacionalització de la banda. De fet, el compte corrent de O'Riordan es va inflar de manera que, des de llavors, sempre figurava en les llistes dels irlandesos més adinerats.

El seu videoclip, dirigit per Samuel Bayer (el mateix que va dirigir l'icònic videoclip d'Smells Like Teen Spirit de Nirvana), també va contribuir considerablement a la bona acceptació pública del tema en ser emès constantment a la MTV. Aquesta imatge d’O'Riordan pintada de daurat intercalada amb imatges de soldats i nens pels carrers d'Irlanda del Nord deixava més que clar el missatge implícit de la cançó. Però com que no és or tot el que llueix, el seu èxit, sens dubte, es va veure minvat per la decisió de la televisió pública britànica de prohibir la seva difusió pel seu polèmic contingut, ja que incloïa imatges de nens portant armes, cosa que la BBC es va negar a mostrar en antena, de la mateixa manera que la cadena nacional irlandesa RTE. En canvi, van transmetre una versió editada que s'enfocava en imatges de The Cranberries tocant, cosa que la banda va rebutjar immediatament. Segons parules textuals del seu guitarrista Noel Hogan: "-Vam dir que això era una estupidesa, però sabíem que estàvem lluitant una batalla perduda".

Dolores O’Riordan va morir de forma sobtada el 15 de gener de 2018 als 46 anys d’edat. La líder del grup musical va morir en ofegar-se a la banyera del seu hotel a Londres quan estava èbria, segons apuntava un informe recollit per l’agència EFE. La jutge forense Shirley Radcliffe, del tribunal londinenc de Westminster, va dir en exposar les seves conclusions que la mort als 46 anys de l'artista va ser "un accident", el que ja va determinar la Policia a investigar el cas, assegura el mateix mitjà.

Tal dia com avui de 1952, l'oficna de patents dels EUA resolia favorablement la sol·licitud de creació del Codi de Barres de Joseph Woodland i Bernanrd Sílver. També recordem els naixements de Kevin Godley, John Mellencamp, Tony Braxton, Thomas Yorke i la incineració de Janis Joplin.

Moltes vegades les tragèdies ajuden a engrandir la llegenda d’un grup o artista que, de no haver estat per un malaurat revés (moltes vegades la mort) no haurien acabat en un podi d’adoració. El cas que ens ocupa avui és precisament aquest, perquè mesos després de la publicació del senzill «Love will tear us apart again» de Joy Division, Ian Curtis, líder de la banda se suïcidaria, convertint-se una més de les víctimes de la fama i un icona depressiu que anys després també acabaria amb la vida de Curt Cobain.

Joy Division era una banda britànica formada el 1977 sota l'explosió del punk a Anglaterra. Va arribar a ser la primera banda en el moviment post-punk, al ponderar no l'energia i el coratge sinó l'estat d'ànim i l'expressió, apuntant cap a l'aparició de la música melancòlica alternativa dels 80. Malgrat que en els seus difícils inicis es faria passar Joy Division com un grup més, poc després van incorporar sintetitzadors i melodies més fosques, emfatitzades per les vocalitzacions aïllades i torturades del seu cantant, Ian Curtis.

Pel que fa a «Love will tear us apart again», el que es convertiria en el tema estrella del grup, el seu origen l’hem de buscar en un nom propi, el de Deborah Woodruff en que Ian Curtis va veure “la persona que el completava”. En el moment que es van conèixer, Curtis encara no era part de Joy Division. No obstant això, des que tots dos van contreure matrimoni en 1975, ell va semblar canviar, especialment quan va ser convidat a ser vocalista de la banda que el llançaria a la fama. Gairebé paral•lelament a aquest moment de la seva vida, Ian va començar a tenir atacs d'epilèpsia cada vegada més constants. Això l’avergonyia i el va enfonsar en una profunda depressió. Tot d'una ja no era un conte de fades, sinó un constant patiment per la separació d'Ian, després d'unir-se a la banda.

Ian, que només contribuïa amb lletres durant la seva estada a Joy Division, mostrava en elles certa foscor i malenconia en les seves paraules, i va ser aquesta cançó on es va atrevir a parlar sobre Deborah, les seves angoixes, pors i el fet que sabia que mantenir-se junts només els separaria encara més; el títol ja ho diu tot: «L'amor ens separarà altra vegada». La cançó és en sí mateixa un turment, ja que segueix una sèrie de declaracions que parlen sobre aquesta separació. «Per què el llit és tan fred?» «Per què els meus càlculs són tan equívocs? ». Per la seva banda, la resta de la banda va establir un so que mouria als 80 amb un discret sintetitzador, un ritme lent però ràpid (com diria Martin Hannett, el seu productor) i una barreja entre alegria i tristesa, malenconia i culpa.

Més enllà de dades històriques, el cert és que la genialitat de "Love Will Tear Us Apart" radica que és dinàmica gràcies a la veu profunda i contemplativa d'Ian Curtis, qui pràcticament va contra corrent de la base melòdica a càrrec dels teclats, bateria i guitarres. La cançó és glacial, però al mateix temps és una balada de desamor imperible. És lenta al punt de fins i tot sona a “cançó folk”, però gràcies a aquesta foscor dels teclats, es manté la consciència que encara estem en l'auge del post-punk, etapa que va acabar en 1984.

?

Però el més tràgic de tot és que la cançó va ser llançada un mes després de la mort d'Ian Curtis. Just abans de morir, li havia demanat matrimoni a Deborah i li va demanar que sortís de casa amb la seva filla. Ian també estava preocupat per la gira a nord-amèrica que tenia preparada la banda. Els seus atacs eren cada vegada més constants, i per moments va pensar en deixar a la banda. Aquella mateixa tarda va mirar la televisió i va posar un àlbum d'Iggy Pop anomenat The Idiot. Va decidir penjar-se a la cuina de casa seva on la Deborah el va trobar l'endemà.

La seva última actuació en viu va ser el 2 de maig el 1980. La cançó va ser com un últim intent d'aconseguir una “ajuda” que mai va arribar i que va desenvocar en el fatídic final. La seva famosa cançó Love Will Tear Us Apart va ser el seu primer èxit en la llista UK Top Charts, i va ser inclosa en el seu segon i últim àlbum. La banda es va dispersar i posteriorment es va formar la banda New Order.

El suïcidi d'Ian Curtis era com la crònica d'una mort anunciada, però quan va ocórrer la premsa no podia creure el que havia passat. Tots van voler fer fotos del moment, de la casa, de la cuina. Ian havia passat a unir-se a la llista de joves músics altament talentosos però turmentats pels seus mals com Jim Morrison, Jimi Hendrix o Janis Joplin, qui van morir igualment sent joves. "Love Will Tear Us Apart" no és només el títol de la cançó, sino que també és l’epitafi que Deborah va manar escriure a la làpida del malaurat cantant.

Per cert, si us interessa saber-ne més de la vida d’Ian Curtis, us recomano el visionat de la pel•lícula Control, d’Anton Corbijn i co-produïda per Woodruff, la vídua de Curtis, i on es repassa amb tot luxe de detalls el seu llegat musical de Curtis i els Joy Division.

Tal dia com avui de1957 la URSS llençava el primer satel·lit de fabricació pròpia de la història a l'espai. També recordem els naixements de Rocío Durcal, Chris Lowe (Pet Shop Boys) i les morts de Janis Joplin i Mercedes Sosa.

Escollir una única de cançó de Bob Dylan que tingui un missatge o una història al darrere és com que et preguntin quin dels teus fills t’estimes més. Dylan és una mina pel que fa a històries i vivències personals, però avui ens volem fixar en el cas que va inspirar el seu mític tema “Hurricane”.

L'emblemàtica cançó narra la història de Rubin “Hurricane” Carter, un boxador afroamericà erroniament empresonat el qual va inspirar a Bob Dylan per a compondre aquest tema. Ens situem al 1966 a Paterson, Nova Jersey. Rubin “Huracà” Carter era un valor a l’alça en la boxa en la categoria dels pesos semi-pesats, considerat per tot el món el principal aspirant al títol mundial.

El 1966 fou arrestat per un triple homicidi al “Lafayette Bar and Grill” de la seva ciutat natal. Ell i altres homes, John Artis, van ser jutjats i condemnats per aquests assassinats, però després que la condemna fora anul•lada el 1985, els fiscals van decidir no jutjar el cas per tercera vegada. El judici era ple d'irregularitats i prejudicis racials per un jurat format exclusivament per blancs, basant-se en el testimoni de dos lladres que després es van retractar, i van ser condemnats a tres cadenes perpètues.

El 1974, el boxador va publicar des de la presó una autobiografia, The Sixteenth Round (El setzè assalt), la qual va atreure l'atenció de celebritats com el cantant Bob Dylan o Mohamed Alí. Dylan es va reunir amb Carter a la presó, i després de quedar-li clar que l'exboxeador era innocent, va organitzar diversos concerts benèfics per a exposar el seu cas i donar-li ressò mediàtic. El 1975 va escriure la cançó Hurricane, la qual es va convertir de manera immediata en un dels majors èxits del seu temps.

Bob Dylan va ser obligat a regravar la cançó modificant les lletres, després que els advocats de Columbia Records l’informessin que les referències al "robatori dels cossos" per part d'Alfred Bell i Arthur Dexter podien derivar en un judici. Ni Alfred Bell ni Arthur Dexter van ser mai acusats de tals càrrecs. Per això Bob Dylan va decidir regravar la cançó. Va comptar per a això amb els músics que l’acompanyarien en la següent gira, entre ells Don Meehanal (teclat) i Ronee Blakley acompanyant-lo en les harmonies vocals. La durada de la cançó no va ser retallada, però es van modificar algunes parts de la lletra que podien resultar ofensives. Així i tot la testimoni Patricia Graham Valentine va interposar una demanda contra la cançó.

Els detractors de la cançó van acusar a Bob Dylan d'haver omès en la mateixa qualsevol referència al violent caràcter de Rubin Carter. També es va criticar la descripció que es fa en la cançó sobre la carrera esportiva del boxador. El reporter Cal Deal, qui va cobrir el cas entre 1975 i 1976 i que va entrevistar Rubin Carter a l'agost i desembre de 1975, també va acusar Bob Dylan d'haver-se pres nombroses llicències artístiques.

Tornant al cas de l’Huracà, després d'un segon judici el 1976, Carter i Artis van ser condemnats de nou malgrat que el principal testimoni de l'acusació era un conegut delinqüent que en dues ocasions havia canviat la seva història.

Però el 1979 una adolescent negra que vivia al Canadà va convèncer un grup de Canadencs, entre ells a els advocats Leon Friedman i Myron Beldock, perque iniciessin una campanya per a aconseguir el seu alliberament. Els seus esforços van donar resultat. El 1985 un Jutge federal va dictaminar que la Fiscalia havia actuat de mala fe durant els 2 Judicis anteriors. Després de deixar la presó, Carter és va traslladar a Toronto per a viure amb la comuna de canadenques que havíen fet possible el seu alliberament.

Posteriorment, l'exboxejador és va convertir en un activista a favor de l'alliberament de presos que, com ell, havien estat condemnats per crims que no havien comès. Durant anys va ser director executiu de l'Associació en Defensa dels Injustament Condemnats a Toronto i finalment va crear la seva pròpia organització, Innocència Internacional. El 2011, al mateix temps que va ser diagnosticat de càncer terminal de pròstata, Carter va Escriure Una altra autobiografia, Eye of the Hurricane: My Path from Darkness to Freedom. El 1999, el Realitzador canadenc Norman Jewsion va dirigir el llargmetratge The Hurricane, protagonitzat per Denzel Washington, sobre la història de Carter.

Tal dia com avui de 1990 la RDA es dissolia i passava a formar part de la República Federal Alemanya, de manera que el país tornava a ser una nació unida. També recordem els naixements de Eddie Cochran, Chubby Checker, Steve Ray Vaughn, Tommy Lee i l'escandol de Sinead O'Connor.

La cançó d’avui és provable que contingui el riff més repetit de la història del rock. De fet, quan pensem en rock, a molts ens ve al cap els acords de guitarra de “Smoke on the water”, una cançó de Deep Purple que malgrat que no ho sembli, parla sobre un incendi declarat durant un concert de Frank Zappa.

El foc arrasa amb tot, però per Deep Purple les flames també poden resultar inspiradores. Un concert de Frank Zappa amb desenllaç tràgic a Montreux, Suïssa, va quedar immortalitzat a 'Smoke on the water', la cançó amb el riff més popular de la història del rock.

Dos motius van impulsar a Deep Purple a desplaçar-se fins al Casino de Montreux, Suïssa, per enregistrar el seu sisè àlbum. El primer es devia al procés de gravació. Als músics no els entusiasmava el treball dins d'un estudi, de manera que preferien gravar-lo tocant amb el seu propi equip damunt l'escenari del casino. El segon no tenia tant a veure amb el procés creatiu, sinó que el que pretenien en viatjar fins a aquella localitat suïssa era evitar els impostos que haurien de pagar d'haver gravat l'àlbum al Regne Unit. La formació clàssica de la banda, la "Mark II", va llogar la unitat mòbil dels Rolling Stones i va arribar a Montreux el 3 de desembre de 1971. En dues setmanes, les cançons havien d'estar gravades. Tot i que era poc temps, Deep Purple s'havia plantejat convertir aquest treball en un disc doble i gravar un concert al Casino per al segon vinil com a agraïment a la ciutat.

Els músics van ser rebuts per Claude Nobs, promotor local i organitzador del festival de Montreux, qui els va obsequiar amb unes entrades per a un concert que donarien l'endemà Frank Zappa and the Mothers of Invention en el mateix casino on ells pretenien treballar. Quan Zappa acabés i abandonés l'escenari, els Purple instal•larien seu equip per deixar-ho tot a punt per la gravació. Però el 4 de desembre, el cel de Montreux es va tenyir de negre. El concert de Frank Zappa era a punt d'acabar. Mentre els dits de Don Preston saltaven d'unes tecles a altres durant el solo del tema 'King Kong', un membre del públic armat amb un llença-bengales va voler aplaudir disparant al sostre. El foc va començar a devorar el casino i els presents van ser evacuats ràpidament. Claude Nobs va ser l'últim a abandonar l'edifici. Es va convertir en un improvisat heroi i va guiar a un grup de persones atrapades entre foc, fum i confusió que es dirigien per error fins al soterrani pensant que anaven cap a la sortida.

En un obrir i tancar d'ulls, Deep Purple s'havia quedat sense lloc per treballar. Nobs va tornar al rescat i al cap de dos dies ja els havia aconseguit un altre local, un teatre cèntric anomenat Le Pavilion. No obstant això, l'estada en aquest teatre va ser curta. Els veïns no suportaven als "sorollosos" músics anglesos i no van trigar a transmetre les seves queixes a la policia. Mentre la banda gravava, els tramoistes evitaven l'entrada dels agents subjectant les portes. En aquest escenari, el grup només va tenir temps de gravar les bases d'una cançó provisionalment anomenada 'Títol no. 1 '. El tema tornaria a canviar de títol per l’onomatopeic 'Durh durh durh', que feia referència al riff. Aquest era un riff que Ritchie Blackmore tenia pendent d'utilitzar en alguna cançó i que guardava certa similitud amb la bossa nova 'Maria Moita' del brasiler Carlos Lyra. Més enllà d'aquesta semblança, el guitarrista va declarar que el riff estava inspirat en les notes de la Cinquena simfonia de Beethoven i que provenia d'un consell que li havia donat Pete Townshend, guitarrista dels Who: "Fes les coses senzilles i et guanyaràs al públic ".

El títol definitiu de la cançó el va aportar el baixista, Roger Glover, després d'un malson relacionat amb l'incendi. Es va aixecar suant del llit i es va posar a cridar: “fum damunt l’aigua” 'Smoke on the water'. El va anotar, i l'endemà, va suggerir a Ian que havia d'escriure una cançó sobre el que els havia passat. No obstant això, en un primer moment, el vocalista, Ian Gillan, va rebutjar aquest títol perquè va considerar que podia evocar a una cançó sobre drogues i no volia que aquest nom creés malinterpretacions. Però la metàfora del títol encaixava a la perfecció amb el que explicaven en la lletra del tema. Gillan tenia escrita la base en un tovalló de paper. Havia pres aquestes notes el dia de l'incendi. Des de l'habitació del seu hotel va contemplar la columna de fum d'uns trenta metres que va acabar amb el casino reflectida en les plàcides aigües del llac Leman, també conegut com el llac de Ginebra. En els seus versos, el vocalista relatava gairebé de forma literal, el que havia passat a Montreux. Així es va construir 'Smoke on the water', com si fos un puzle format pel riff de Blackmore, el títol de Glover i la lletra de Gillan.

Tot i que la cançó es convertiria en el clàssic de Deep Purple i el seu riff en el més conegut del rock, els anglesos no es plantejaven incloure-la en l'àlbum que estaven gravant. Segons Claude Nobs, que els músics es planegessin afegir-la al disc va ser una decisió d'última hora. Un dia, van anar asopar a casa seva i van dir, 'Claude, t'hem preparat una petita sorpresa, però no apareixerà en l’àlbum, és una cançó anomenada 'Smoke on the water'. Ell la va escoltar i li va encantar, així que la banda va acceptar incloure-la al disc. Per cert, el mateix Nobs apareix citat a la cançó com a "Funky Claude", convertit en l'intrèpid rescatador dels assistents atrapats en les flames. Per Claude Nobs, ser un personatge més del tema va ser un orgull i en el món del rock encara el coneixen com a Funky Claude.