El Hip Hop i el rap sempre havia gaudit d’una pàtina underground allunyada del mainstream de la indústria discogràfica fins que algú va veure que d’aquella música que escoltaven “els negres” en podien treure rendiment econòmic. A principis de la seva existència, però, abans que les drogues, els cotxes, les noies i els luxes ocupessin la totalitat de la seva temàtica, aquests ritmes urbans narraven històries de supervivència i de lluita en un món de blancs. Una de les bandes que van saber captar millor aquest missatge de resistència varen ser els americans Public Enemy, que gràcies a un film d’Spike Lee van saltar a la fama amb tot un himne: “Fight the power”.
Parlar de Fight the Power és parlar d’un film d’Spike Lee “Do the right thing” (Fes el correcte), i és que les asprors i injustícies racials són presents tant en gran part de l'obra de Public Enemy, com també en la de Spike Lee. La trobada entre tots dos era inevitable, i al mateix temps necessària. Quan el cineasta novaiorquès estava acabant la seva pel•lícula “Fes el correcte”, la presència del combo de Long Island en la seva banda sonora era més que una moguda astuta i ben pensada. Era també la cruïlla entre la militància per la igualtat des de la comunió de disciplines: la música i el cinema.
El cineasta va proposar a la banda de fer així, una cançó que fos com un leitmotiv en la pel•lícula sobre la tensió racial a Brooklyn. En una entrevista posterior, Lee va confessar que volia que fos una cançó desafiant, enutjant i rítmica i que, per això mateix va pensar en ells. En una reunió al Baix Manhattan, va dir-los que volia que es convertís en un himne.
Mentre el líder de la banda, Chuck D, sobrevolava Itàlia mentre estava de gira per Europa, es va inspirar per escriure la majoria de la cançó en un altre tema també titulat "Fight the power" dels The Isley Brothers però aportant-hi una visió més modernista del que era el seu entorn en aquell moment. El baixista del grup, Brian Hardgroove, explicava sobre aquesta cançó que "Fight the power” no tracta de combatre l'autoritat. Tracta de lluitar contra l’abús de poder".
En els seus gairebé cinc minuts de durada, "Fight the Power" és una declaració de drets de principi a fi, amb referències a manifestacions civils (com el discurs de l'activista negre Thomas Todd que obre la cançó), samples de Bob Marley, Sly & The Family Stone i James Brown, i la participació del saxofonista de jazz Branford Marsalis. Sobre tota aquesta barreja, els MCs del grup buscaven agitar el vesper per conscienciar la població sobre la igualtat racial. Cada intervenció és una passada de factura als comptes pendents que els Estats Units tenia amb si mateix: la proliferació del crac en els suburbis, el racisme, l'auge de la SIDA, i les conseqüències de les polítiques dels governs de Ronald Reagan i George Bush a les comunitats minoritàries.
A mesura que avancen els versos, el flow es posa més picant, fins que Chuck D dispara el seu dard més verinós: "Elvis era un heroi per a molts, però mai va significar una merda per a mi. El cabró era un racista fet i dret". Tot seguit, Flavor Flav ajuda a rematar el concepte: "A la merda ell i John Wayne". La diatriba, que va causar un escàndol en el seu moment, estava basada en els rumors respecte a com es comportava el “Rei del rock”amb la gent de color, i en una molt poc encertada declaració de l'actor de westerns que deia: "Crec en la supremacia blanca fins que els negres siguin educats per ser responsables. No se’ls pot donar poder i lideratge a gent irresponsable".
?
El vídeo de "Fight the Power", dirigit per Spike Lee, alterna entre les imatges d'arxiu de marxes i moviments per drets civils, fragments de la pel•lícula, i escenes filmades en els barris baixos de Brooklyn, on es desenvolupa la pel•lícula. L'impacte de la cançó va transcendir la pel•lícula fins a tal punt en què va ser el crit de guerra a Miami per celebrar el veredicte amb què es va condemnar a un policia que va assassinar a un conductor negre, crim que va derivar en tres dies de revoltes.
Un dels grans mèrits de la cançó, més enllà dels seus extraordinaris atributs musicals, és que captura i projecta a la perfecció el clima de tensió de la pel•lícula. De fet, la utilització que fa Spike Lee de la mateixa és totalment deliberada: cada vegada que Ràdio Raheem, personatge clau del film, apareix en pantalla amb el seu radiocasset portàtil gegant, que escup les notes de Fight the power de manera eixordadora i sistemàtica, l'estrès dels personatges, però també de l'espectador, va en augment, en una irremeiable espiral de tensió dramàtica que esclata en aquest final de solemne i crepuscular malenconia que el cineasta mai ha aconseguit igualar.
