Som-hi doncs

Un dijous com el d'avui de 1929 conegut com el "Dijous Negre", després d'una caiguda del 7% en els mercats, la Borsa nord-americana es va desplomar i va provocar una situació de crisi. També recordem els naixements de Gilbert Bécaud, The Big Bopper i Bill Wyman. La gravació de "'The times they are a-Changin" de Bob Dylan i les morts de Bobby Vee i Fats Domino.

Sniff and the Tears es poden considerar un grup one-hit-wonder (un grup d’aquells que es fan famosos únicament per una cançó) però amb mala fortuna. Nascuts al Regne Unit el 1978, van donar el seu cop d’efecte molt aviat, amb aquest Driver's Seat del que avui parlem.

Encara que la cançó va néixer el 1978, en temps de domini del rock en totes les seves facetes, de la música disco, l'emergent punk i dels corrents pròpis d'aquesta dècada, Driver's Seat, per la seva textura i so, més aviat ens sembla un tema totalment dels 80.

El gran tema que avui us presentem va ser un èxit de vendes en molts països en el 78, però no en el seu per culpa d'una vaga a la planta d'impressió d'EMI, que va fer que el senzill no estigués disponible després de l'aparició del grup en un programa televisiu famós d'aquella època anomenat Top of the Pops. Una ferida mortal. Paul Roberts era -és, de fet, perquè el grup va ressuscitar al 92 després d'onze anys- l'ànima dels Sniff, sent també el dissenyador de totes les seves portades i un destacat pintor.

L'origen d'aquest tema es remunta a 1973, quan Roberts va reformar una demo d'una cançó que havia gravat per al grup Ashes to Moon. Contràriament al que es pugui pensar escoltant-la, aquest Driver's Seat no va del plaer de conduir o de ser conduït -ni que fos un anunci de BMW- sinó de les conflictives emocions que genera el final d'una relació (d'aquí el seu nostàlgic missatge "The news is blue. l'II never remember my time with you" – “La notícia és trista. Mai recordaré el temps que he passat amb tu).

Driver’s Seat formava part de la maqueta que Roberts havia gravat feia 5 anys enrere. Una maqueta que, per cert, s’havia passejat, sense èxit, per un munt de discogràfiques buscant l’oportunitat de ser publicada. A Chiswick, però, (la discogràfica independent que editaria el disc), li van veure potencial. Algú va suggerir canviar el principi de la cançó perquè comencés suaument, amb la guitarra acústica de Roberts tocant un riff senzill i que se li fossin unint a poc a poc tots els instruments: la bateria de Luigi Salvoni, als quals seguirien, Loz Netto, Mick Dyche amb les guitarres i Chris Birkin al baix. Tot i que moltes vegades les decisions de les discogràfiques contribueixen a destrossar les cançons, en aquest cas van encertar de ple.

Cal dir que totes les portades, fotorealistes i sensuals, dels discos de Sniff'n'The Tears són obra del mateix cantant, incloent les cames que podem veure a la portada de l'àlbum Fickle Heart al qual pertany aquest single. Roberts havia estudiat a Newport, Cardiff i al Goldsmiths College of Art, i aviat va obtenir reconeixement com a pintor a la dècada dels 70 abans que la seva carrera fos interrompuda per l'èxit de la seva banda de rock.

La cançó, que va ser part de l'exquisida banda sonora original de la pel•lícula Boogie Nights, és ideal per a que soni en un descapotable a certa potència per alguna carretera solitària i en un dia assolellat.

Tal dia com avui de l’any 1940, fa 79 anys, a primera hora de la tarda, Heinrich Himmler (cap de la Gestapo), iniciava una visita al monestir de Montserrat buscant una possible pista que els conduís al Sant Grial. També recordem els naixements de Jordi Sabatés i Michael "Würzel" Burston (Motorhead), l'arribada al número 1 del single de Boston "If you leave me now" i la publicació de Lujo Ibérico de la Mala Rodríguez.

La dècada dels 80 va ser una època de trencament, experimentació i, sobretot d’extralimitar-se en tots els àmbits de la vida. La música va ser la que més va notar aquest esperit d’investigar noves sonoritats que es van veure plasmades en l’onada de l’electropop. Prova d’això m’és Tainted Love, una cançó que va popularitzar el duet Soft Cell però que, com sol passar, no era un tema original ni molt menys. Per trobar la versió original ens hem de remuntar a 1965.

A alguns ens pot sonar una mica avantguardista per als anys 60, però segurament és només per l'efecte persistent en la memòria del ritme tecno del duet anglès. De fet si afinem una mica l'oïda podem reconèixer fins i tot algunes notes del començament d'Every body need some body, tema especialment conegut per la pel•lícula The blues brothers.

La cançó va ser composta inicialment per Ed Cobb per a The Standells, un grup dirigit i produït per ell però al que el tema no li va agradar. Finalment el va gravar amb Glòria Jones com a cara B del senzill My bad boy's comin' home, sent un rotund fracàs en la seva època. La cantant afroamericana és famosa per dues fites, per aquest tema i per ser la parella de Marc Bolan, líder de T-Rex i conduir el Mini en què es va matar el cantant el 1977.

Fem un salt en el temps i situem-nos aI Regne Unit de 1977; Marc Almond, qui seria la veu cantant de Soft Cell, va escoltar la cançó de Glòria Jones en un pub anglès, i quan va formar el seu projecte amb el seu col•lega David Ball, va haver de tirar d'ella si no volia que la seva discogràfica rescindís el contracte pel poc èxit de les seves pròpies cançons.

Un single amb Tainted Love de Glòria Jones a la cara A i amb Where Did Our Love Go? De les Supremes a la cara B, un èxit absolut del qual, per cert, no van poder cobrar ni un trist royaltie de les vendes d'aquest disc. La banda va cometre el gran error d’enregistrar dues versions “no orginals”, i per tant, no van cobrar ni una sola lliura d’aquest senzill que per cert, va estar 17 setmanes consecutives al número 1 a la Gran Bretanya i 43 setmanes als Estats Units, entrant en aquell moment en el llibre Guinness dels Rècords.

La versió de Soft Cell es va gravar amb un tempo més lent que la versió de Jones i estava en tonalitat de sol -més baixa que la original- perquè encaixés millor amb la veu de Marc Almond. Per cert, parlant de la veu, la versió es va gravar en un dia i mig amb la primera presa vocal d'Almond utilitzada al disc. En aquesta ocasió sí que va aconseguir ràpidament el número 1 en la llista de singles del Regne Unit i altres llocs destacats en les d'altres països, acumulant a finals de 2012 més de 1.200.000 còpies venudes.

En el llibre titulat Tainted Life, Almond explica que quan va sortir de l'enregistrament del senzill, els seus sentiments eren contradictoris. Pensava que simplement havien gravat la típica versió graciosa que queda bé en els concerts. L'únic que ell havia aportat és aquell "Bink Bink" amb el qual s'obre la cançó i que de tant en tant es repeteix.

La cançó tracta d’una relació tòxica, amb el cantant que s’adona que ha d’abandonar-la, però a mesura que el sida s’anava escampant i, per tant, a conèixer-se de la seva existència, aquesta cançó va anar adquirint nous significats.

Entre les nombroses versions anteriors i posteriors a les del duo britànic, destaca la de Marilyn Manson de 2002, que va ser extreta com a senzill des de la banda sonora del llargmetratge Not Another Teen Movie (No és una altra estúpida pel•lícula americana). Aquesta evidentment sona a la línia de l'excèntric artista, amb una barreja d'estils com l'after-punk, glam, heavy metall, satànic i rock industrial.

Tal dia com avui de 1973 moria a l'exili el violoncelista català Pau Casals. També recordem els anixements de Georges Brassens, Josep Guardiola, Coque Malla i la publicació de "Led Zeppelin II".

Explicava l’ex guitarrista dels Chic, Nile Rodgers en una entrevista a la revista Rolling Stone que la seva vida va tenir una segona joventut el dia que Guy-Manuel i Thomas Bangalter, més coneguts com a Daft Punk, van trucar a la seva porta per demanar-li una col•laboració per a un tema que estaven preparant pel seu nou àlbum Random Access Memories. Get Lucky seria finalment el títol d’aquesta col•laboració entre la vella i la nova escola.

La raó per la qual aquest prestigiós grup francès es va acostar a Rodgers va ser simplement pel seu ampli coneixement en el so funk dels 70, on aquest va ser actor principal al costat de la seva famosa banda Chic, de la qual és fundador i que va quedar en la retina musical dels fanàtics de la música disco. I és que els dos productors francesos volien tornar a les arrels de la música de ball, i deixar de banda per un instant l’etiqueta de "french house" per començar a fer cançons amb l'estructura bàsica del Pop.

Però encara faltava algú que posés veu, i la tasca per als Daft Punk va resultar bastant fàcil, ja que es van recordar d'un cantant, productor i compositor nord-americà que havien conegut en una festa a casa de Madonna. Es tractava de Pharrell Williams, un músic nord-americà que va formar part del duo The Neptunes, i que a més a més havia treballat com a productor i compositor per a artistes com: Michael Jackson, Madonna, Shakira, Britney Spears, o Snoop Dogg, entre d’altres. A Williams el va fascinar tant el tema que quan va acabar els va repondre "Si voleu que toqui només la pandereta, simplement ho faré".

S'explica que al moment de començar a gravar la part vocal, els Daft Punk li van mostrar a Pharrell un vídeo on apareixia Rodgers tocant la seva famosa Fender Stratocaster, al costat d'aquest enganxós riff amb aroma d’afro-disco. Una vegada que li van ensenyar la part principal de la cançó, la tasca va ser molt fàcil a l'hora d'escriure la lletra. Pharrell declarava "simplement tracta sobre passar una bona estona, i intentar repetir-ho una vegada i una altra. La frase 'up all night to get lucky' es refereix a això, al fet que la nit no s'acabi, que aquest moment daurat es torni a repetir, tal com passa amb les bones cançons".

Mentre la cançó no parava de sonar a les ràdios, Nile no amagava la seva satisfacció per l'èxit aconseguit, i va declarar al Telegraph que les cançons bones no sempre han de ser extenses i plenes d'arranjaments, i que tornar “al bàsic” era un bon senyal per al mercat del Pop. "Una cançó no ha de ser massa intel•lectual ni res complicada per ser bona i de qualitat " declarava el guitarrista i productor.

Per la seva part Williams, va declarar a la GQ Magazine que "Hi ha massa merda al món”. Davant d'això, alguns necessiten una targeta de Hallmark i en canvi a d'altres només els cal moure el cul i ballar".

En el dia del seu llançament, el 19 d'abril del 2013, "Get Lucky" va trencar tots els rècords en descàrregues per Spotify. A més d'això, en terres britàniques, aquest single va aconseguir trencar la barrera de vendes, ja que va ser el primer single, sense etiqueta de “caritat” o “d'àmbit nadalenc”, en vendre prop de 200 mil còpies en tan sols dues setmanes, récord que fins llavors tenien els cantants Will Young i Gareth Gates que van aconseguir el mateix amb els seus singles de debut amb una setmana de diferència a principis del 2002.

A França, "Get Lucky" va arribar al número 1 el 24 d'Abril del 2013, on va arribar a vendre 40 mil còpies. A més, en tan sols tres dies el single va arribar a ser el senzill digital mes venut en aquest país. Mentre que als Estats Units la cançó va arribar a la casella número 2 del Billboard, sent ja un rècord per a la banda, que fins aquests dies no havia arribat al Top # 20. Per si fos poc, i en l'àmbit de les descàrregues digitals, "Get Lucky" va arribar a mes d'1 milió només en terres nord-americanes. Amb això superava tot el que s'ha aconseguit pel seu single "One More Time", que va ser tot un èxit el 2001.

Tal dia com avui de 1496 contreien matrimoni Juana de Castella (que més tard seria anomenada Juana la Boja) y Felip l’Hermós. També recordem els naixements de Dizzy Gillespie , Celia Cruz, Manfred Mann, la posada a la venta de «Bat out of Hell» de Meat Loaf i del doble CD més DVD "El gusto es nuestro 20 años".

"Papa Was a Rollin 'Stone" és una cançó de la banda de soul, rhythm and blues i pop The Temptations que va ser llançada com single un 28 de setembre de 1972 i es va convertir en una de les cançons més famoses d'aquesta agrupació vocal originària de Detroit.

Amb aquesta cançó, que va ser inclosa en el disc All Directions, la banda aconseguia renéixer en glòria i majestat a la popularitat mundial després d'experimentacions musicals influenciades per la psicodèlia dels 70 i el soul en el seu estat més fosc.

Aquesta cançó va ser escrita pels famosos compositors, pertanyents al llegendari segell Motown, Norman Whitfield i Barrett Strong i va ser gravada en primera instància per The Undisputed Truth l'any 1971, però la cançó no va aconseguir l'èxit que tant li havien promès els productors i la van deixar emmagatzemada en algun lloc per oblidar-la ràpidament.

Un any després el productor Norman Whitfield, que treballava al costat dels Temptations en l'enregistrament del seu nou LP, va decidir presentar-los la oblidada i mal interpretada "Papa was a Rollin 'Stone". Però triar aquesta cançó com una peça del disc no va ser fàcil pel fet que el cantant Dennis Edwards odiava la cançó. I no era per menys, la primera estrofa diu textualment: “Va ser el 3 de setembre / Sempre recordaré aquell dia / Perquè va ser el dia / que va morir el meu pare". I per aquelles coses de la vida coincidia amb la data en què va morir el pare del cantant, que era un famós predicador. Edwards, que estava segur que aquest detall no va ser una simple coincidènca, estava tan disgustat amb aquesta frase que va increpar violentament a Whitfield en una sessió d'enregistrament.

Però no va ser la única tensió aquesta; durant diversos enregistraments es van produir més friccions durant la gravació de "Papa Was a Rollin 'Stone". Als Temptacions no els va agradar el fet que la instrumentació que Whitfield havia posat tingués més èmfasi que les seves veus en les seves cançons en aquell moment, i havien de pressionar Whitfield perquè el produís balades per al grup. Whitfield va obligar Edwards a tornar a gravar les seves parts desenes de vegades fins que finalment aconseguí el so molest i amarg que ell volia del cantant. El tractament de Whitfield amb el grup va acabar desembocant en la seva producció.

Més enllà de les baralles i les coincidències de dates, la nova versió de "Papa Was a Rolling Stone" és una de les millors joies musicals que ens van regalar els Temptations, ja que combina arranjaments musicals notables. Una part de baix molt interessant i alhora misteriosa, un amenaçant toc de bateria i uns lleugers tocs de Jazz, fan que aquesta cançó sigui una experimentació molt notable de Soul Psicodèlic.

La interpretació vocal és un altre punt alt d'aquest hit dels setanta. Molta improvisació i bons ornaments vocals aconsegueixen una màgica sensació per a l’oient. No hi ha dubtes que estem davant d'una peça clàssica del Soul i de la música popular contemporània.

"Papa Was a Rollin 'Stone", en veu dels Temptations, va arribar al primer lloc del Billboard Hot 100 i va guanyar tres premis Grammy en 1973. Però no només va ser famosa a Amèrica del Nord, ja que al Regne Unit la cançó va arribar al lloc # 14 de l'UK Singles Charts.

Amb el pas dels anys, aquesta cançó no a deixat d'aparèixer en rànquings i en les ràdios de tot el món, per exemple la revista Rolling Stone la va situar en el lloc # 168 dins de la seva llista titulada com "Les 500 Cançons més grans de tots els temps".

Tal dia com avui de 1956 tenia lloc l'anomenada "Partida del segle" d'escacs entre Bobby Fisher i Byrne. També recordem la publicació de "12x5" dels Rolling Stones, el naixement de Ziggy marley, la publicació de "The River" de Bruce Springsteen, i les morts de Levi Stubb (The Four Tops) i el compositar de bandes sonores Vic Mizzy.

El Hip Hop i el rap sempre havia gaudit d’una pàtina underground allunyada del mainstream de la indústria discogràfica fins que algú va veure que d’aquella música que escoltaven “els negres” en podien treure rendiment econòmic. A principis de la seva existència, però, abans que les drogues, els cotxes, les noies i els luxes ocupessin la totalitat de la seva temàtica, aquests ritmes urbans narraven històries de supervivència i de lluita en un món de blancs. Una de les bandes que van saber captar millor aquest missatge de resistència varen ser els americans Public Enemy, que gràcies a un film d’Spike Lee van saltar a la fama amb tot un himne: “Fight the power”.

Parlar de Fight the Power és parlar d’un film d’Spike Lee “Do the right thing” (Fes el correcte), i és que les asprors i injustícies racials són presents tant en gran part de l'obra de Public Enemy, com també en la de Spike Lee. La trobada entre tots dos era inevitable, i al mateix temps necessària. Quan el cineasta novaiorquès estava acabant la seva pel•lícula “Fes el correcte”, la presència del combo de Long Island en la seva banda sonora era més que una moguda astuta i ben pensada. Era també la cruïlla entre la militància per la igualtat des de la comunió de disciplines: la música i el cinema.

El cineasta va proposar a la banda de fer així, una cançó que fos com un leitmotiv en la pel•lícula sobre la tensió racial a Brooklyn. En una entrevista posterior, Lee va confessar que volia que fos una cançó desafiant, enutjant i rítmica i que, per això mateix va pensar en ells. En una reunió al Baix Manhattan, va dir-los que volia que es convertís en un himne.

Mentre el líder de la banda, Chuck D, sobrevolava Itàlia mentre estava de gira per Europa, es va inspirar per escriure la majoria de la cançó en un altre tema també titulat "Fight the power" dels The Isley Brothers però aportant-hi una visió més modernista del que era el seu entorn en aquell moment. El baixista del grup, Brian Hardgroove, explicava sobre aquesta cançó que "Fight the power” no tracta de combatre l'autoritat. Tracta de lluitar contra l’abús de poder".

En els seus gairebé cinc minuts de durada, "Fight the Power" és una declaració de drets de principi a fi, amb referències a manifestacions civils (com el discurs de l'activista negre Thomas Todd que obre la cançó), samples de Bob Marley, Sly & The Family Stone i James Brown, i la participació del saxofonista de jazz Branford Marsalis. Sobre tota aquesta barreja, els MCs del grup buscaven agitar el vesper per conscienciar la població sobre la igualtat racial. Cada intervenció és una passada de factura als comptes pendents que els Estats Units tenia amb si mateix: la proliferació del crac en els suburbis, el racisme, l'auge de la SIDA, i les conseqüències de les polítiques dels governs de Ronald Reagan i George Bush a les comunitats minoritàries.

A mesura que avancen els versos, el flow es posa més picant, fins que Chuck D dispara el seu dard més verinós: "Elvis era un heroi per a molts, però mai va significar una merda per a mi. El cabró era un racista fet i dret". Tot seguit, Flavor Flav ajuda a rematar el concepte: "A la merda ell i John Wayne". La diatriba, que va causar un escàndol en el seu moment, estava basada en els rumors respecte a com es comportava el “Rei del rock”amb la gent de color, i en una molt poc encertada declaració de l'actor de westerns que deia: "Crec en la supremacia blanca fins que els negres siguin educats per ser responsables. No se’ls pot donar poder i lideratge a gent irresponsable".

?

El vídeo de "Fight the Power", dirigit per Spike Lee, alterna entre les imatges d'arxiu de marxes i moviments per drets civils, fragments de la pel•lícula, i escenes filmades en els barris baixos de Brooklyn, on es desenvolupa la pel•lícula. L'impacte de la cançó va transcendir la pel•lícula fins a tal punt en què va ser el crit de guerra a Miami per celebrar el veredicte amb què es va condemnar a un policia que va assassinar a un conductor negre, crim que va derivar en tres dies de revoltes.

Un dels grans mèrits de la cançó, més enllà dels seus extraordinaris atributs musicals, és que captura i projecta a la perfecció el clima de tensió de la pel•lícula. De fet, la utilització que fa Spike Lee de la mateixa és totalment deliberada: cada vegada que Ràdio Raheem, personatge clau del film, apareix en pantalla amb el seu radiocasset portàtil gegant, que escup les notes de Fight the power de manera eixordadora i sistemàtica, l'estrès dels personatges, però també de l'espectador, va en augment, en una irremeiable espiral de tensió dramàtica que esclata en aquest final de solemne i crepuscular malenconia que el cineasta mai ha aconseguit igualar.