Som-hi doncs

Tal dia com avui de 2014, per primerva vegada en la història, aterrava una sonda espacial sobre un cometa anomenat 67P. També recordem els naixements de Booker T Jones, neil Young, la declaració pública del fran de Milli Vanilli i la mort Antonio González "El Pescailla".

Ara fa mig segle, Frank Sinatra col•locava My way en les llistes de vendes dels Estats Units. No estava destinada a convertir-se en un èxit més: la seva lletra, l'arrogant revisió crepuscular d'una vida espremuda al màxim, es va convertir en el resum més complaent de la biografia de Sinatra. Un himne triomfal que va ser adaptat per a les seves necessitats particulars per tota mena d'artistes, des de Tom Jones a Dionne Warwick, passant per Shirley Bassey o els Platters.

El compositor Jacques Revaux va compondre el 1967 For me per la vocalista Dalida. Ella no es va entusiasmar massa i Revaux se la va emportar per al seu amic el cantant Claude François, que va suggerir retocs. El que en un principi es deia For Me es va acabar titulant Comme d'habitude i oferia un retrat dramàtic del tedi de la vida conjugal, del gradual allunyament d'una parella que fa l'amor "com de costum". Per als registres de la societat francesa d'autors, els versos eren obra del lletrista Gilles Thibaut i la música venia signada per Jacques Revaux i Claude François. Aquest últim, artista ye-yé d'immens èxit a França, va llançar Comme d'habitude el 1967 i, potser a causa del seu amarg missatge, va ser considerada com un “bluf”: va vendre 225.000 exemplars, bastant menys del que és habitual per Clo-Clo, com l'anomenaven afectuosament els francesos, que, per cert, sempre van entendre que Comme d'habitude es referia a la cantant France Gall, una de les (moltes) dones que van compartir llit amb François.

Segons la història oficial, el cantant canadenc Paul Anka, que estava de vacances a França, va veure a François interpretar-la en un programa de televisió titulat Tele Dimanche, i es va enamorar de la melodia. Pocs dies després, l'astut creador de Diana es va assegurar l'exclusiva editorial de Comme d'habitude en anglès, que va comprar juntament amb un lot de cançons. Ell mateix va adaptar la lletra, canviant totalment el seu sentit. Paul Anka sabia el que es feia. Els seus versos mostraven una orgullosa exhibició d'algú que sap que està a punt de caure "el teló final". I aquí é son entra la figura de “la veu”, de Frank Sinatra.

En aquell llunyà 1968, Sinatra passava per una crisi personal. Tenia 53 anys i sentia que la seva carrera estava estancada, que ja no venia com abans, que el rock li estava robant espai i que la seva veu no era tan poderosa com havia estat. De fet, havia decidit retirar-se amb el que seria el seu últim àlbum amb versions de grups com The Beatles o Simon i Garfunkel.

El 1968, en una festa celebrada a Las Vegas, Paul Anka va coincidir amb Frank Sinatra i li va mostrar la lletra que havia adaptat. El crooner, que portava una temporada donant-se capritxos i tontejant amb el pop, va advertir de seguida que My way que era com Anka havia retitulat aquesta cançó, era just el que necessitava: Potenciava la seva imatge de gran vividor, capaç de posar-se el món a la butxaca, i a més a més li donava una gravetat que havia perdut amb banalitats. Amb arranjaments de Don Costa, finalment va arribar el gran dia i va enregistrar My way el 30 de desembre de 1968. L'entusiasme dels músics i de la seva filla Nancy, present en la sessió, va ser tal, que fins-hi-tot el va impulsar a batejar el seu primer LP de 1969 com a My way.

Encara que van intercanviar compliments, l’autor original Claude François mai va arribar a conèixer a Sinatra personalment. El cantant francès va morir molt abans que ell: després de superar misteriosos intents d'assassinat, va morir ironicament el 1978, electrocutat mentre canviava una bombeta al bany, de manera que François mai va poder gaudir de les sorprenents metamorfosi de la seva cançó.

La cançó tampoc va ser el major èxit del Sinatra d’aquella época, sino que la victoria se la va endur una altra melodia d'origen europeu, Strangers in the Night, però aviat va adquirir dimensions mítiques. Artistes de vida tempestuosa com Nina Simone o Elvis Presley es van apropiar de la cançó. De fet, la llista de famosos intèrprets no ha parat de créixer amb el pas dels anys: Paul Anka la va cantar en solitari i en companyia de Julio Iglesias i Els Tres Tenors van entendre que era una basa infal•lible en els seus concerts multitudinaris.

I aquí no s’acaba la cosa; una de les reinterpretacions més sonades, sino surrealistes, la va fer ni més ni menys que una icona del punk rock. A la primavera de 1978, els Sex Pistols ja s'havien desintegrat, però calia complir obligacions discogràfiques i omplir la pel•lícula que finalment es titularia La gran estafa del rock & roll. L’ex baixista de la banda Sid Vicious, el menys dotat musicalment del quartet va gravar una esperpéntica versió de My way a París. Era una broma: Vicious es mostrava grotesc al començar cantant-la com un baladista però accelerava amb els decibels d'un grup de rock i s'apoderava del tema. Tal era l’esperpent, que apareixia en el videoclip corresponent disparant contra el públic.

Segons Warner Chappell, l'editorial propietària dels drets, és la cançó més radiada de la història i la que més versions té. No hi ha manera de comprovar la veracitat d’aquestes afirmacions, però és cert que molts milions de persones han interioritzat My way.

Tal dia com avui de 1917 tenia lloc l'inici de "La revolució russa". També recordem els naixements de Joni Mitchell, Sharleen Spiteri (Texas) i la mort de leonard Cohen.

A finals dels 80, la banda liderada pel vocalista Michael Stipe havia generat soroll en alguns sectors dels Estats Units. Amb sis discos en els seus registres, entre ells Murmur, Reckoning o Fables of the Reconstruction, les seves cançons encara es movien per circuits alternatius i cassets d'universitaris. Però el destí d'aquesta banda de Geòrgia canviaria després de l'inici de la nova dècada. El segon track del disc Out of Time: Loosing my religión, va transformar la banda nord-americana REM d'un grup underground a una de les bandes més populars de la dècada dels 90.

Des de la seva formació el 1980 a Athens, R.E.M. es va guanyar una gran fama en els circuits alternatius i en les ràdios universitàries gràcies a discos com el seu debut Murmur (1983), Lifes Rich Pageant (1986) i Green (1988). Però tot i ser una banda amb gran popularitat en determinats sectors d'Estats Units, el públic massiu se'ls resistia tant allà com a la resta de món.

"Losing my religion" va ser llançada el 19 de febrer de 1991. El nom, fa referència a una frase camperola utilitzada per expressar quan un està a punt de perdre la paciència. Si bé la composició neix d'una mandolina pertanyent a Peter Buck, la lletra d’Stipe evoca un amor no correspost, sent en paraules de l'intèrpret una cançó que pot representar a qualsevol que pateixi per amor.

Encara que està acreditada als quatre membres del grup, Losing my Religion va néixer a través de les mans de Buck, qui es trobava a casa practicant amb el seu nou instrument, la mandolina, mentre veia la televisió. D'aquestes improvitzacions va sorgir l'espurna que acabaria catapultant a R.E.M. a un inesperat nivell de popularitat.

Les sessions d'enregistrament van començar al setembre de 1990 al Bearsville Studio A de Woodstock (Nova York), amb la banda totalment inspirada i endollada per aixecar des del ostinato de mandolina una de les cançons més populars de la dècada dels noranta. Michael Stipe va gravar la veu en una única presa, la qual cosa serveix de mostra per constatar el gran estat creatiu del grup.

Posteriorment, la instrumentació de corda orquestral, arranjada per Mark Bingham, va ser afegida per membres de l'Orquestra Simfònica d'Atlanta en els Soundscape Studios d’aquesta ciutat, a l'octubre de 1990. Es posava així la cirereta a una cançó en realitat senzilla però absolutament enganxosa gràcies a la seva melodia i a la seva enganxosa tornada.

Una de les claus de l'èxit d'aquest single va ser el videoclip promocional, sent essencial en la difusió d'aquest clàssic en èpoques en que la MTV era el mitjà per atrapar els fanàtics. El vocalista, lector empedreït de l'obra de Gabriel García Márquez, va inspirar l'adaptació de la cançó en el conte "Un senyor molt vell amb unes ales enormes", satiritzant el concepte occidental dels àngels. És més, aquesta producció dirigida per Tarsem Singh destaca per les seves imatges de sants o deïtats hindús, transmetent un ambient opac i oníric.

El guitarrista de la banda, Peter Buck va arribar a dir: - "La nostra carrera pot dividir-se en dues parts, abans de Losing My Religion i després d'ella". Losing my religion va canviar el destí de grup, transformant-se en la cançó més popular en la seva història, arribant a posicionar-se en la quarta posició dels Billboard Hot 100.

Tal dia com avui de 1935 Edwin Armstrong presenta la invenció de la freqüència modulada, la FM. També recordem els naixements de Glenn Frey (Eagles), Greg Graffin (Bad Religion) i el primer concert dels Sex Pistols.

El juliol de 1967 el món de la música vivia immers en la revolució hippie, la ressaca del festival de Monterey, la detenció, judici i posterior posada en llibertat de Mick Jagger i Keith Richards per suposada possessió de drogues, la psicodèlia i el nou rock experimental simfònic-progressiu de The Moddy Blues i Pink Floyd i la commoció hard rock que arribava amb Cream i The Jimi Hendrix Experience. Aquell any, tot era “foc”. I el foc precisament va ser el leitmotiv del senzill "Light My Fire", una de les cançons més icòniques de The Doors que a més a més és la que els va catapultar pròpiament a la fama.

"Light My Fire" venia amb l'àlbum de debut de The Doors (anomenat també 'The Doors') que va sortir a la venda al gener de 1967, a través de la discogràfica Elektra i on també hi venien "Break On Through (To The Other Side) "i" The End ". La versió original - i la que ve en l’LP - dura poc més de 7 minuts, però es va fer una edició de 02:52 per poder retransmetre-la a les ràdios a la qual li treien els solos de Robby Krieger (guitarrista) i Ray Manzarek (teclista).

Tot i que els crèdits de composició van per a tot els integrants de The Doors, va ser obra principalment del guitarrista Robby Krieger, sent la primera cançó que va escriure. La història de com va sorgir la cançó la va explicar Manzarek en una entrevista per a la pel•lícula 'The Doors: Live at the Bowl' 68 '. Al març de 1966 se’ls estaven acabant les cançons. Durant un assaig Jim Morrison va demanar que tots marxessin a casa seva el cap de setmana i escriguessin almenys una cançó, però quan es van tornar reunir el següent dimarts només Robby havia escrit un tema titulat 'Light My Fire'.

Per la seva banda, Robby Krieger va comentar que es va inspirar en "Hey Joe" de The Leaves per la melodia i en la paraula fire per la lletra perquè li agradava molt "Play With Fire" dels Rolling Stones. La banda va voler trobar el so perfecte per al senzill internant-se a l'estudi de gravació que ostentava Ray Manzarek per començar l'odissea per elaborar una peça de llarga durada que els portaria a posicionar-se al número 1 de les cançons més escoltades en EE. UU.

Morrison li va posar lletra i li va canviar el ritme. Mentre els Beatles, a través de John Lennon, estaven dient al món "All you need is love", Morrison els va dir a totes i a tots: "Va, nena encén la meva passió". Era amor també, però diguem que d'una altra manera.

Light My Fire tracta sobre deixar-se portar per les passions, avivar aquest foc interior que tots portem a dins. Per això la cançó no va estar exempta de polèmica, ja que si bé en aquells anys contraculturals l'experiència psicodèlica va intentar ser vista com una cosa espiritual, alliberadora i fins i tot artística, la veritat és que incomptables ànimes van caure en la desgracia per sobredosis, com la que, segons es diu, li va costar la vida al propi Morrison als 27 anys.

Parlant de la lletra, l’anècdota més famosa relacionada amb aquest tema ens remet al 17 de setembre de 1967 quan la banda la va tocar en directe durant el programa de varietats The Ed Sullivan Show. Previament se'ls havia demanat que canviessin l’estrofa "girl, we could not get much higher 'per evitar la clara referència a les drogues, i tot i que la banda va aceptar, durant el programa Jim Morrison va cantar la versió original. Després es va disculpar i va al•legar que estava nerviós, però el furiós Sullivan mai els va tornar a convidar al seu programa.

"Light My Fire" és possiblement el senzill més famós de The Doors, o almenys està en les primeres posicions. Quan va sortir va estar tres setmanes com a número 1 en la llista Billboard, també és la cançó número 35 en la llista de les 500 Millors Cançons de Tots els Temps de la revista Rolling Stone.

Tal dia com avui de 1605 Guy Fawkes (el de la màscara de V de Vendetta) va ser arrestat abans de perpetrar l'atemptat conegut com a "La Conspiració de la Pólvora". També recordem els naixements d'Ike Turner, Art garfunkle, Bryan Adams, Ryan Adams i la mort de Bobby Hatfield (The Righteous Brothers).

Hi ha riffs de guitarra antològics com l’Smoke on the Water de Deep Purple, fins-hi-tot hi ha algunes línies de baix com la de Seven Nation Army dels White Stripes que ens han quedat gravats al nostre subconscient, però hi ha poques cançons que puguin presumir de ser recordades per la seva base rítmica com ho és 'We Will Rock You'. Una cançó de Queen que de tan senzilla va acabar per marcar una fita en la història de la.

We Will Rock You és la cançó amb la qual arrenca l'àlbum de 1977, News of the World, al qual pertanyen també classics com We Are the Champions, Sheer Heart Attack, It 's late, i Who Needs You. Aquesta cançó es va convertir en l'intro de cada concert de Queen.

Entre gener i juny de 1977, Queen va realitzar la gira promocional del seu disc A day at the races, el cinquè àlbum d'estudi. Va ser en l'últim tram del tour, quan recorrien ciutats angleses entre maig i juny, que va sorgir la idea que va derivar en "We will rock", i el seu impulsor va ser l'esport rei: el futbol.

Quan la banda abandonava l'escenari després d'haver interpretat l'himne britànic "God save the Queen", els milers de persones que van assistir al concert van començar a cantar "You'll Never Walk Alone", de Gerry and the Pacemakers, cançó usualment corejada per la grada de Liverpool en cada partit.

Aquell succés va quedar impregnat en la ment del guitarrista Brian May, qui va sentir la urgència de crear un senzill que el públic pogués recrear musical i vocalment amb facilitat. Brian May volia fer una cançó per al seu públic, no com a dedicatòria, sinó perquè la seva audiència s'integrés d'una nova manera al seu espectacle en directe, ja que durant un concert, en fer una sortida en fals, la gent en comptes d'aplaudir, va continuar cantant, sense música, sense acompanyament, i això és una cosa que el va marcar.

Aquella nit, May se’n va anar al llit i, segons ell, al matí va despertar-se amb la idea al seu cap per a We will rock you. L'enregistrament va ser poc convencional, però després de l'experiència de gravar "Bohemian Rhapsody" dos anys abans, aquesta cançó no representava un desafiament gaire més gran.

Sense comptar el solo de guitarra de Brian May que dura 30 segons, la cançó funciona netament a capella amb l'ús del cos humà a manera de percussió. Roger Taylor, John Deacon, Brian May, Freddie Mercury, l'equip de producció, enginyers i fins i tot Betty -la senyora que els preparava el te- es van colocar en unes tarimes de fusta per trepitjar amb força i crear aquell so eixordador.

El panell de gravació es va encarregar de duplicar-per augmentar la seva potència, i el mateix va fer amb els picars de mans. A aquella pista s’hi va sumar la veu de Freddie Mercury complementada amb les veus del cor, i "We will rock you", la senzilla cançó que Brian May volia per al seu públic, ja estava creada.

En una entrevista per a un grup de fans, May va assegurar que per al riff de guitarra de la cançó, es va inspirar en el famós Jailhouse Rock d'Elvis Presley, i que no es necessita ser un gran guitarrista per tocar algun d'aquests grans riffs que segons ell, “en un parell de hores pots fer”.

Queen va llançar el senzill com a cara A al costat de "We are the champions" el 7 d'octubre de 1977, a manera d'avançament de l'àlbum News of the World, el sisè de la seva discografia. Aconseguit l'èxit com a top 10 en els rànquing musicals, el següent pas va ser gravar el videoclip promocional.

El bateria Roger Taylor va suggerir fer servir el pati de la seva mansió a Surrey com a escenari per al vídeo. Amb el jardí cobert de neu, i ataviats amb gruixuts abrics, el quartet va recrear la cançó mostrant els seus instruments pràcticament com a accessori per jugar mentre Mercury es movia d'un costat a un altre.

Des del llançament de "We will rock", és comú escoltar-la en esdeveniments esportius de diferent índole a manera d'arenga per derrotar el contrincant, i la seva cara B "We are the champions" sol ser el cant triomfal que corona la trobada. De fet, és la cançó més tocada en els partits, segons una enquesta realitzada per BMI, i el 2009 va ingressar al Saló de la Fama dels Grammy.

El 4 de Novembre de 1899 el Doctor Don Sigmund Freud publicava, a Alemanya, el seu llibre "La interpretació dels somnis". També recordem el naixement de Rosario Flores, la

publicació de "Cut the crap" de The Clash, el llibre inèdit de Bob Dylan "Hollywood foto-Rhetoric: The lost manuscript", la mort de Jean-Jacques Perrey, i la publica de "Queen on Air: The Complete BBC Sessions".

La cançó d’avui és l'emblema dels anys 80, un tema que si bé és un altre de tants «One Hit Wonder», no va necessitar de res més ... «Take On Me" és una d'aquelles cançons que encara que passin els anys, seguirà agradant al públic i sent un clàssic de la música dels 80, i sobretot de la música universal.

La primera versió del Take on Me va ser composta per Paul Waaktaar-Savoy, Morten Harket i Magne Furuholmen, amb una instrumentació bastant variada que incloïa sintetitzadors, guitarres, teclat i bateria i publicada l'any 1984, tot i que s’ha de dir que va tenir una altra versió a l'abril de l’any 1985, amb una mica més d'èxit.

Però l'èxit total no arribaria fins que va ser llançada la tercera versió al mes de setembre del mateix any, el qual anar acompanyada d'un vídeo, el que va fer que la popularitat del tema i de la banda es disparés, arribant al primer lloc en les llistes de vendes dels Estats Units, Noruega i dotze països més així com a número dos al Regne Unit, Irlanda i Japó.

Resulta curiós com un mateix tema va haver de ser llançat tres vegades per tenir l'èxit que mereixia. Amb la primera versió de 1984 el seu èxit comercial va ser un fracàs, venent tan sols 300 còpies i arribant al lloc 137 de les llistes de música del Regne Unit.

Tot i això, la discogràfica creia en la banda i en el seu producte i des de l'oficina central a Estats Units van decidir donar més suport al grup i els van oferir l'oportunitat de gravar el tema de nou, però la discogràfica al Regne Unit no va pensar el mateixs i van tornar a fracassar amb el tema.

La millor notícia va arribar des de la Warner Brothers quan van demanar que es gravés de nou el tema i no els importava passar-se del pressupost, posant a disposició dels noruecs l'estudi de RG Jones en el Regne Unit. Finalment l'èxit no va trigar a arribar i es convertiria en tota una icona de la música dels vuitanta i en un dels majors èxits del grup, tot i que també van tenir molts altres.

El primer dels vídeos que es va fer era el de la banda cantant amb un fons blau, com si anessin a fer un chroma key, però el que tots tenim a la retina és la segona versió on els membres de la banda estaven representats en animacions dibuixades a carbonet i animades amb una tècnica coneguda com rotostopi. Va ser aquell moment en que A-Ha s'havien consolidat com un dels grups del moment, el que els va valer per a ser nominats en dues categories en la cerimònia dels MTV Video Music Awards de 1986.

No seria just dir que A-ha és un one-hit-wonder, ja que The Sun Always Shines on TV també va arribar a les llistes d'èxits, però mai va igualar el boom que va aconseguir amb Take on Me. Els membres de la banda reconeixen que mai s'han alternat amb persones del negoci de la música. Tot i això, en els anys següents, han reconegut una creixent frustració per sentir-se sempre a l'ombra de Take on Me.