El geni de Mike Oldfiel, qui amb només 17 anys va compondré el mític Tubular Bells, se li poden atribuïr infinitat d'èxits. De fet la seva producció ha estat plagada de “trumfos” musicals, però d’entre totes avui ens volem fixar en la que potser és, sens dubte, una de les seves creacions més populars: Moonlight Shadow.

Segons paraules del seu autor: Es van ajuntar tots els músics i van improvisar al seu estudi de Denham, donant com a resultat tot un seguit de pistes d'acompanyament. Un matí va gargotejar alguns acords que tenia al cap i els va dir als altres: "Tocarem en aquest tempo". Va encendre el magnetòfon i va continuar en marxa durant quatre o cinc minuts, mentre tocaven.

Tot i que la pista sonava bé, el propi Oldfield no estava segur de si es convertiria en un tema instrumental o en una cançó. No sabia què fer amb ella, així que va convidar a diverses persones perquè aportessin algunes idees. Una d'elles va ser una estrella molt popular del punk del moment, Hazle O'Connor, que va escriure una versió completa sobre aquella pista, però que no va funcionar.

Va treballar durament en aquella pista durant 3 mesos, intentant que sorgís la màgia fins que un dia va decidir concertar una cita amb una cantant que era la parella d'un 'roadie' de teclats de la seva banda: Maggie Reilly. Mike sabia que tenia una bona veu perquè havia fet alguns cors en algunes de les seves gires.

Aquella nit es va asseure amb una ampolla de vi i el seu diccionari de rimes i va començar a escriure automàticament tot el que li passava pel cap. Oldfield es va fixar en la lluna d’aquella nit i en les ombres que projectava damunt el camp. A més a més es va inspirar en el film de Tony Curtis sobre el mag Harry Houdini, una història sobre els esperits, de com havia intentat contactar amb un d'ells. Llavors entre estrofa i estrofa va aparèixer “metafòricament” una pistola i un assassinat a mitjanit, el que va acabar donant-li un aire tràgic a lo West Side Story. Aquest element va ser el que, posteriorment, alguns van interpretar com a una referència a l'assassinat de John Lennon ja que el mateix Oldfield havia arribat a Nova York la nit en què va ser tirotejat i segons ell mateix “probablement aquella tragèdia va calar en el meu subconscient”.

En tot cas molts van entendre la cançó com un homenatge a l'ex-beatle, sobretot si escoltem la primera estrofa, on un home és assassinat de nit a trets amb la seva dona; però, en la segona estrofa es fa evident que pot tractar sobre Houdini. En tot cas, ens explica una història tràgica on l'amor d'una parella es trunca de forma inesperada per la mort de l'home, i encara que ella vol seguir estant amb ell, no pot.

Maggie va arribar la tarda següent i van començar a treballar-hi. Cal dir que el compositor la va apretar de valent. Ella no cantava de forma natural com Oldfield volia que ho fes. Cantava com una cantant de soul i a ell, en canvi li agradava més sobri, amb un estil folk purament anglès però amb una secció de ritme molt fort per darrere. Van estar una bona estona tractant d'aconseguir aquest so que ell volia. Van haver de provar cada paraula gairebé síl•laba a síl•laba. Tocaven una i altra vegada, cantant ella cada fragment fins que va agafar la idea. Llavors ho va cantar tot d'una tirada. Finalment Maggie estava cantant tan silenciosament que estava gairebé xiuxiuejant, a tocar del micròfon i amb molta compressió per compensar-ho.

El 26 de maig de 1983 arribava l’Lp Crises, que contenia un tema llarg del mateix nom que el disc, ocupant la cara A i 5 cançons a la cara B, entre elles Moonlight shadow, amb el format pop clàssic: poc més de tres minuts i amb una tornada fàcilment recordable. Va sortir com a single poc abans de l'Lp, el 5 de maig de 1983 en format de 7 polzades; i amb ell també una versió estesa, en 12 polzades amb un vers extra i algun altre canvi, com el mateix inici, i que també apareix en el Platinum Collection. En les llistes d'èxits va ser número 1 a mig Europa, sent "només" número 4 en el Regne Unit.

Tal dia com avui de 1978, 914 membres de la secta americana "Temple del poble" se suïcidaven a la Guyana. També recordem els naixements de Compay Segundo, alain barriere, Kim Wilde, la publicació de "Hardwired... To self-destruct" de Metallica i les morts de Malcolm Young (AC/DC) i la cantant de soul Sharon jones.

Hi ha cançons que només escoltar-les et fan viatjar a temps passats, enamoraments adolescents i romanços d'estiu, en què desitjaves que el temps s'aturés per poder gaudir-lo i assaborir fins a l'última gota d'aquells sentiments nous i plaents. Van Morrison , músic de rock nascut a Belfast, ens parla sobre això en una de les seves cançons més recognoscibles i famoses, Brown Eyed Girl.

Quan Van Morrison va compondre "Brown Eyed Girl" el 1967, acabava de tornar a Irlanda de Nord després d'abandonar la seva posició com a cantant del grup Them. La cançó es va gravar durant una sessió de dos dies als A&R Studios de Nova York. La cançó compta amb la participació del grup Sweet Inspirations en els cors. Va ser el primer senzill del memorable disc "Blowin 'Your Mine", que si bé va ser ben rebut per la crítica especialitzada, no va obtenir en canvi tota la repercussió esperada entre el públic, excepte per aquesta petita joia musical de la que avui us parlem.

Originalment s’havia de titular Brown Skinned Girl, "Noia de pell morena", i tractava sobre una relació interracial, però Morrison la va canviar a Brown Eyed Girl, "Noia d'ulls castanys", perquè hi hagués menys problemes amb la censura a l'hora de punxar-la a les emissores de ràdio. De tota manera, algunes emissores la van vetar igualment ja que en un dels seus versos deia: Making love in the green grass, que és una cosa així com "Fent l'amor sobre l’herba verda".

Hi ha una segona versió en què aquesta frase va ser canviada per un altre passatge de la cançó, el que possiblement va ajudar a que aquest tema hagi estat sens dubte una de les melodies més escoltades a la ràdio des del seu llançament el 1967 fins al dia d'avui.

Brown Eyed Girl va ser un dels himnes durant el conegut com a "Summer Of Love" (l’estiu de l’amor), quan la cultura hippie va florir als Estats Units i la cançó va proporcionar una banda sonora adequada. No obstant això, Morrison no volia tenir res a veure amb aquesta escena i es va quedar horroritzat quan l'àlbum de què formava part la cançó va ser llançat amb una portada d'aspecte psicodèlic d’acord amb els cànnons d’aquella època.

Encara que Brown Eyed Girl hagi estat un èxit musical al llarg de la història no la fa més estimada per al seu creador, com també ha passat entre molts altres artistes i les seves obres més famoses. Morrison va ser reticent a interpretar-la en directe durant molts anys perquè pensava que era un tema descartable entre els centenars que va arribar a compondre. "Tinc unes 300 cançons que crec que són millors", va dir ell mateix en una entrevista. A més a més va admetre que tot just va guanyar diners amb aquesta cançó, va ser la discogràfica la que es va portar la major part.

La cançó ha estat versionada multitud de vegades per grans artistes i companys de professió, entre els quals trobem intèrprets de tota mena des de Billy Ray Cyrus passant per Bruce Springsteen, Bob Dylan, Cat Stevens, Green Day, o The Rolling Stones. Ah i també té cuota catalana: Els Pets la van enregistrar en directe per al seu disc Vine a la festa de 1995.

?

Si parlem de xifres, en la seva primera setmana es va col•locar en el lloc número 8 de la llista nord-americana Cashbox i en el 10è lloc de la respectada Billboard. L’any 2000 figurava al número 21 de la llista de les 100 cançons pop més grans de la historia segons la revista Rolling Stone i la MTV, i també figurava a la llista de VH1 de les 100 millors cançons de rock. El 2005, Van Morrison va rebre un certificat per la difusió en més de set milions d'ocasions d’aquesta cançó a través de canals de ràdio i televisió d'Estats Units. El gener del 2007 Brown Eyed Girl va ser introduïda al Grammy Hall of Fame. El mateix any també va ser guardonat amb un certificat per la difusió en més de 8 milions d'ocasions. L'única cançó d'un compositor europeu que supera aquesta xifra correspon a "Every Breath You Take", de The Police, amb 9 milions.

Tal dia com avui de 1969, tenia lloc a Washington la "Marxa contra la mort" per demanar el retorn dels soldats de la Guerra del Vietnam. També recordem els naixements de Petula Clark, Frida Lyngstad (ABBA), l'estrena del primer film d'Elvis Presley "Love me tender" i la mort del pianista i cantant Mose Allison.

teresa Riera ens parla de les estrenes de la setmana encapçalades per Lemans 66, El Irlandés i Liberté. També parlem de El cocinero de los últimos deseos, El vendedor de tabaco o Parásitos.

El cantant Nino Bravo va interpretar la cançó "Libre" el 1972. Sota els acords majors i una èpica que ens impulsen, tal i com diu ell, “a volar” s’hi amaga, però una trista historia que avui coneixerem.

Ara que se celebren 30 anys de la caiguda del mur de Berlin, és un bon momento per trovar els origens de tan majestuosa interpretació. El 9 de novembre de 1989 queia el taló d’acer que havia separat durant dècades l’alemanya est de la oest. Però no havia transcorregut un any de la seva construcció que ja els joves alemanys de l'anomenada República Democràtica, RDA somiaven amb arribar a l’altre cantó, desafiant l'estricta vigilància de la frontera.

Peter Fechter amb només 18 anys va ser la primera víctima intentant creuar el mur de Berlín, moria el 17 d'agost víctima dels trets disparats per les guàrdies que custodiaven la banda oriental del mur. El pla per saltar aquesta construcció, havia consistit en amagar-se en un taller de fusteria prop d’ell, per observar el moviment dels guàrdies des d'allí i poder saltar des d'una finestra en el moment adequat fins a l'anomenat “corredor de la mort” (una franja de terra entre el mur principal i un mur paral•lel que recentment s'havia començat a construir) i cop allà, córrer pel mateix fins a una paret propera al “Checkpoint Charlie”, al districte de Kreuzberg al Berlín occidental.

Quan va intentar escalar el mur, els guàrdies de la Deutsche Grenzpolizei van disparar. El seu company va aconseguir travessar el mur, però Fechter va rebre l’impacte de bala a la pelvis, davant de centenars de testimonis. Va tornar a caure a l’anomenat “corredor de la mort” de la banda est, on va quedar a la vista de la gent situada al costat occidental, entre la qual s'incloïen periodistes. Malgrat els seus crits, segons testimonis, no va rebre ajuda mèdica, de la banda Occidental, només van poder tirar-li una farmaciola però no va servir de gaire, Peter es dessagnava fins a morir aproximadament una hora més tard. Gairebé una hora va durar l'agonia de el jove davant la vista impotent de banda i banda de la frontera. Poc després manifestants cridaven assassins als guàrdies des del costat Oest de la frontera.

Deu anys més tard, arrel d’aquest trist succés, sorgia la cançó "Libre" interpretada pel cantant valencià Nino Bravo i composta per José Luis Armenteros i Pablo Herreros. La seva primera interpretació va ser, abans de la seva edició en disc, al programa de TVE Luces de noche, sent comercialitzat poc després en un senzill «Libre-Vete» a l'octubre de 1972 i en el LP Mi tierra un mes després. Libre va tenir molta repercussió, popularitat i reconeixement tant a la península hibèrica com Llatinoamèrica, existint en l'actualitat més de 6 enregistraments televisius de «Libre» a TVE (tenint en compte que el cantant moriria als pocs mesos, a l'abril de 1973), i fins i tot va ser emès en l'especial Cap d'Any de 1972 quan ja estava situat al capdamunt de la llista d'èxits musicals a Espanya.

I amb una lletra tant explícita, no tardarien les interpretacions lliures (mai millor dit) a banda i banda de l’escenari polític. El tema es va convertir en un himne a la llibertat que, curiosament, veia la llum en el tardofranquisme espanyol. No va poder ser un tema adoptat per al progressisme espanyol d'esquerres del moment, que ja tenia icones molt sòlids com Luis Eduardo Aute, Joan Manuel Serrat o Paco Ibáñez, però en qualsevol cas es tractava d'un anhel de llibertat que casava perfectament amb una part de la joventut espanyola que va acollir el tema amb enorme entusiasme.

I el que són les coses... la cançó també va prendre tints polítics a Llatinoamèrica, però d’una altra manera. Prohibida a Cuba, a Xile va ser adoptada com un himne anticomunista i es va tornar popular entre els simpatitzants de la dictadura militar. La interpretació de la cançó per Bigote Arrocet al Festival de Viña de la Mar al febrer de 1974, de genolls davant el públic (entre el qual es trobava el dictador Augusto Pinochet), va resultar icònica. la historiadora de la música Katia Chornik, en el seu estudi «Sons de memòria : música i captivitat política al Xile de Pinochet ») assegura que la cançó va ser utilitzada durant interrogatoris a presoners polítics durant la dictadura militar.

Tal dia com avui, fa 59 anys, Ruby Bridges es va convertir la primera nena afroestamericana en assistir a una escola exclusiva per a blancs. També recordem els naixements de Wendy Carlos,

Antonio Flores i la mort del cantant i compositor escocès Jackie Leven.

Nirvana ha estat una de les bandes que més va influenciar aquella llunyana década dels 90. A la población de Aberdeen, Washington, el grunge estava sorgint d'una manera força poderosa i el seu principal exponent, volent-ho o no, va ser Nirvana. L'himne amb el qual aquesta banda es va tornar més que famosa va ser la potent "Smells Like Teen Spirit".

Malgrat que la contundencia de les guitarres i la base rítmica puguin enfocar-ho cap a una altra banda, "Smells Like Teen Spirit" no parlava sobre un moviment social, sinó que tenia a veure, atenció: Amb un desodorant. L'agost de 1990, Kurt Cobain i Kathleen Hanna, estaven prop d'un centre per a adolescents embarassades a Olympia. La clínica, en comptes d'oferir avortaments, era un centre pro-vida que convidava a les joves a quedar-se amb els seus nadons ja que, segons ells, si feien el contrari, podrien acabar a l'infern. Llògica americana.

Els dos joves eren uns feministes bastant molestos en aquella época, i van decidir que faríen un petit “servei públic” a la nit. Kurt va escriure "Fake Abortion clínic everyone" (una clínica d'avortaments falsa) i després va afergir-hi: "God is King" (Déu és el rei)".

Més tard aquella mateixa nit, molt borratxos, van tornar al motel de Kurt i mentre ell estava dormint, Kathleen va agafar un marcador i va escriure a la paret de l’habitació: "Kurt smells like Teen Spirit" (Kurt fa olor de desodorant Teen Spirit) que era una coneguda marca de deshodorants. La frase feia referència a Tobi Vail, bateria dels Bikini Kill, amb qui Kurt solia sortir i que usava aquesta famosa marca de desodorant i que a més a més, segons Kathleen Hanna, havia estat com l'essència amb la qual Tobi havia marcat a Kurt Kobain.

Un cop ja amb la idea, o al menys amb el títol d'una cançó, faltava aquell poderós riff amb el qual obre la cançó i que es manté de principi a fi. Segons explica la història, mesos després que passés aquesta història de la borratxera i unes setmanes abans de l'enregistrament del celebradíssim àlbum Nevermind, Kurt va començar a tocar un riff de guitarra que Krist Novoselic va pensar que era bastant ximple. Kurt va castigar a tota la banda a fer que toquessin aquest riff una i altra vegada durant hora i mitja. Després de patir el síndrome d'Estocolm, a Krist va començar a agradar-li el riff i va suggerir que reduïssin la velocitat. Amb això va fer que acords acabessin convertits en l'inici de "Smells Like Teen Spirit" i que remataria Dave Grohl tocant la bateria d'una manera molt poderosa.

Més enllà de totes aquestes aventures de joventut, sumat a la repressió que vivien els joves en aquella dècada no només en l’aspecte social, sinó també mental i amb l'auge de la televisió escombraria i la manipulació informativa, Kurt va intentar aglutinar-ho tot i buscar quelcom a qui rendir-li tribut i que realment tingués significat. Al menys així ho va deixar veure en una entrevista a 1994, quan va dir: "Estava intentant escriure l'última cançó pop. Bàsicament, estava tractant d'arrabassar alguna cosa dels Pixies. Vaig connectar amb aquesta banda tan fort, que hauria d'haver estat amb ells, o al menys en una banda de covers dels Pixies".

I si l'escolteu bé, "Smells Like Teen Spirit", sí que sona una mica a "Tame" de Pixies, però molt més bruta. El riff dels Pixies és desesperat, no té cap base ni fi, només sona per anar d'acord al baix que dóna pas a tota la cançó, mentre que el de Nirvana era una cosa completament conscient, amb tota la intenció de mostrar molèstia i revolució.

El significat de Smells Like Teen Spirit ha portat cua. Els crítics sempre han insistit en el valor generacional de la cançó, indicada com un precursor de l'onada de grunge, l'himne de la Generació X, emblema de la incomoditat postmoderna. No obstant això, Cobain, encara que mai va explicar completament el seu veritable significat, va ser bastant clar: "No tinc respostes per a ningú, no vull ser un puto portaveu". Pel que fa a la lletra, Dave Grohl simplement va explicar que no tenia un sentit en específic: "Només veure a Kurt escriure la lletra d'una cançó cinc minuts abans de cantar-la, fa que sigui difícil pensar que la cançó tingui molt a dir sobre alguna cosa. Necessites síl•labes per omplir els espais i alguna cosa que rimi".

Gravat amb una demo que amb prou feines s'escoltava perquè va ser gravada amb un volum alt, la banda va enviar-la a Butch Vig -una de les ments darrere de Garbage i productor de Gish (1991) i Siamese Dream (1993) dels Smashing Pumpkins - i, tot i lo malament que se sentia l'àudio, va veure potencial en la cançó i va convidar Nirvana a re-gravar-la. 14 dies després va sortir el Nevermind, segon material d'estudi de la banda que ràpidament es va col•locar en els llistats de popularitat amb cançons, a més de la de "Smells Like Teen Spirit", com "Lithium", "Come As You Are "," Polly "i" Drain You ".

I com sol passar amb els èxits comercials, un paper decisiu en l'èxit de Smells Like Teen Spirit va ser el llançament del vídeoclip. Va estar dirigit per Samuel Bayer, que es convertiria en un col•laborador de David Bowie, Rolling Stones, Metallica o Green Day, però en un moment en què era només un realitzador novell, elegit per la banda a causa de la seva inexperiència i per la seva imatge més punk i no alineada que una banda produïda per una companyia multinacional. En l'ADN del videoclip s’hi troba el llargmetratge de 1979 En l'abisme de Jonathan Kaplan i el Rock 'n' Roll High School dels Ramones.

Dos dies abans del rodatge, la banda va repartir fullets buscant figurants, una crida que es va estendre també per mitjà de l'emissora de ràdio de Los Angeles KXLU. En el fullet hi deia: "Nirvana et necessita ... Has de tenir entre 18 i 25 anys i adoptar una personalitat d'institut, és a dir, preppy, punk, nerd, jock". També s'especificava que aquests fans escollits havien de "estar preparats per a quedar-s’hi diverses hores", però no tots havien pres nota. El director Samuel Bayer va revelar que molts només volien quedar-s’hi uns 30 minuts i van acabar realment frustrats per seguir en el set "12 hores" després.

Tal dia com avui de , James Braid, va iniciar les seves investigacions teòrico-practiques en el món de l'hipnotisme després d'assistir a les sessions de magnetisme del famós Charles de Lafontaine. També recordem el naixement de Jimmy Fontana, els atemptats de París i les morts de Leon Russell i Lucho Gatica.

"Girls Just Wanna Have Fun" va ser el primer gran èxit llançat per la cantant Cyndi Lauper en solitari. Va guanyar fama com un himne feminista i el vídeo va ser guardonat amb diversos premis, va ser un èxit a tot el món.

És la cançó més popular de la cantant i considerada "un himne sobre el paper de la dona en la societat i un clàssic feminista de l'època. Un "himne de la solidaritat femenina" i una divertida "celebració juganera de la camaraderia ". Sororitat en estat pur. Però com sol pasar amb molts èxits mundials, la versió més famosa no sol ser la original.

De fet, “Girls Just Wanna Have Fun" no és de Lauper i encara menys d’una dona, sino d’un home, Robert Hazard, que la va gravar el 1979 i que en contra del que molts podriem pensar, la va escriure des del punt de vista masculí. La lletra versava sobre un jove faldiller que s'excusava amb els seus pares de ser-ho perquè “les noies volien divertir-se”, és a dir, totalment allunyat de l'himne femení com se'l coneix actualment. El canvi de direcció en el missatge de la cançó arribaría 4 anys més tard de la ma de Cyndi Lauper que a més a més d’adaptar-la, li donaría un nou punt de vista femení.

Per a la versió de Lauper, va canviar lleugerament la lletra perquè la pogués interpretar una dona i Hazard no es va oposar a aquests canvis. La seva versió va aparèixer finalment en el seu disc de debut com a solista, "She's So Unusual" el 1983. El senzill va aconseguir el número u en més de deu països, així com aconseguir el Top 10 en més de quinze països diferents.

El llançament del single va anar acompanyat per un bum de vídeos musicals peculiars l'estiu de 1983 produïts per Mother Studio a Lower East Side of Manhattan. Costaven menys de 35.000$, en gran part gràcies al voluntariat i al préstec gratuït dels equips de vídeo més sofisticats disponibles en aquell moment. L'elenc del famós videoclip incloía al lluitador "Capità" Lou Albano en el paper del pare de Lauper, mentre que la seva veritable mare feia de mare al vídeo. També l'advocat de Lauper, Elliot Hoffman, va aparèixer com la seva parella de ball al vídeo. Lorne Michaels, un altre dels clients de Hoffman, va acordar donar carta blanca a Lauper sobre el seu equip digital de nova generació valorat en un milió de dòlars, amb el que ella i el seu productor per primera vegada en la història barregen imatges computeritzades amb reals com el ball de la serp de tot l'elenc sobre els carrers de Nova York i acabant a l’habitació de casa seva. L'escena de dormitori és un homenatge a la famosa escena de la cabina de la pel•lícula dels Germans Marx "Una nit a l'òpera".

La cançó s'ha llançat en una gran quantitat d'ocasions, en diversos formats i versions. La cantant ha re-inventat la cançó tant en directe com en estudi, en aquest últim cas ha estat en tres ocasions; el 1994 sota el títol de "Hey Now (Girls Just Wanna Have Fun)", el 2005 al costat de Puffy AmiYumi per a l'àlbum The Body Acoustic, i finalment en un mash-up amb la seva cançó Set Your Heart en 2009.

Lauper es va assegurar que ningú escrivís la seva història i al llarg de la seva carrera va utilitzar tant la seva música com la seva imatge per reinventar l'estereotip tradicional femení. De vegades encarnava el poder i la rebel•lió, especialment en aquest tema que toquem avui, però també va mantenir la dolçor i el sentimentalisme en les cançons més romàntiques com Time after time. Va voler provar que no cal encarnar l'estereotip masculí per ser poderosa, que la delicadesa no vol dir ser submisa; que el color rosa pot servir per als talons de Barbie o per a un pentinat punk.