Som-hi doncs

Tal dia com avui de 1512 s’inauguraven a la Ciutat del Vaticà els frescos de Miquel Àngel a la Capella Sixtina. També recordem els naixements de Bob Siebenberg (Bateria de Supertramp),

Bernard Edwards (Chic), Larry Mullen (Bateria d'U2) i Johnny Marr (Guitarrista i compositor de The Smiths)

Tant si celebrem la castanyada com si som més de Halloween, a ningú se li escapa que aquesta és la nit més fosca de l’any. La nit del 31 d’octubre és una nit de zombies, criatures sobrenaturals, monstres, zombies i, sobretot de “fantasmes” que és el tema del que parla la nostra cançó del dia, perquè avui volem descubrir-vos la historia del tema que Ray Parker JR. Va popularitzar gràcies a la pel•lícula “Caçafantasmes” de 1984.

Quan a Ray Parker JR se li va preguntar per la nova adaptació de la seva popular cançó per al reboot femení que es va estrenar el 2016, ell va expressar diplomàticament que “Li semblava interessant, però que ell era més de la vella escola"). Ara bé: que ens perdoni el senyor Parker, perquè aquesta incidència musical ens permet explicar una vella historia en la que ell no en surt massa ben parat. Ens referim a l’origen de Ghostbusters, la cançó que va servir com a tema principal al film d'Ivan Reitman, i el procés compositiu del qual va estar plagat de plagis i idees robades.

Els responsables dels Caçafantasmes (és a dir, Ivan Reitman, Dan Aykroyd i Harold Ramis) no ho van tenir fácil per trobar algú que compongués un tema per a la seva pel•lícula. Primer, van abordar a Lindsey Buckingham, ex component de Fleetwood Mac, amb qui Ramis ja havia treballat amb anterioritat. Buckingham va rebutjar l'encàrrec de males maneres, al•legant que no volia ser encasellat com a compositor de cançons de cinema. Després d’aquesta negativa, van llançar la proposta als Huey Lewis & The News però aquests ho van rebutjar perquè estaven ocupats amb un altre encàrrec de pel•lícula, per a un projecte de Steven Spielberg i Robert Zemeckis titulat Retorn al futur. De manera que, com en tantes altres ocasions, Ramis, Aykroyd i Reitman van acabar quedant-se amb l'opció més barata i més disponible: la d'un tal Ray Parker Jr. que, després de pencar com a guitarrista per a Marvin Gaye, Stevie Wonder i altres titans del soul , havia obtingut diversos èxits radiofònics.

Segons confessa el propi Parker, l'encàrrec li va caure com una llosa: al principi, Reitman li va demanar un fragment de 25 segons que pogués emprar en el film com a música incidental, però, després de veure que allò prometia, va exigir un tema en condicions ... amb només tres dies de termini. Desesperat i víctima de l'insomni, el músic va acabar inspirant-se en les sintonies dels anuncis de les telebotigues que emetien a TV a hores intempestives. I, per estalviar temps, va decidir recórrer a un vell truc d'estudi: va agafar dues gravadores i va copiar tres vegades la cançó en una sola cinta.

El resultat de Ghostbusters (la cançó) va ser apoteòsic: el tema va ser un dels èxits de l'estiu als EUA (i al món), va ser nominada a l'Oscar que finalment s’enduria I Just Called to Say 'I Love You s’Stevie Wonder i es va inflar a guanyar milions, a més de comptar amb un videoclip en què Bill Murray intentava ballar breakdance. Va ser llavors quan Huey Lewis va caure en què el tema s'assemblava molt a I Want A New Drug, una cançó que ell havia inclòs en el seu elapé Sports, aquell mateix any. La similitud entre les dues cançons, tot s'ha de dir, va bastant més enllà del dubte raonable. Escoltem-ho.

?

El que no se sap és què va ser abans, Ghostbusters o I Want A New Drug? Només sabem que, després de la pertinent demanda per part de Lewis, aquest va obtenir un acord extrajudicial amb saborosos dividends per al presumpte plagiat. Els rumors afirmen que el músic es va endur cinc milions de dòlars per mantenir la boca tancada. Una boca que va obrir el 2001 durant una entrevista a VH1 i que va acabar amb una contradenúncia de Ray Parker Jr. per haver-se’n anat de la llengua. Però aquí és on la cosa es posa realment interessant, perquè ... ¿heu sentit a parlar mai d'un grup anomenat M, i d'una cançó titulada Pop Muzik?

Efectivament: les similituds d'aquesta cançó amb Ghostbusters també són molt cridaneres. L'autor del tema, Robin Scott, era un productor anglès que s'havia alternat amb l'escena punk de Londres, i que el 1979 havia llançat la seva cançó com una paròdia de la música disco més plastificada, 5 anys abans de les dues cançons que ens han ocupat fins ara. Pot al•legar-se que ni Ray Parker Jr. ni Huey Lewis havien de conèixer el tema, però aquest argument se sosté poc: Pop Muzik havia gaudit d'un gran èxit a tot el món, arribant fins i tot al número 3 de les llistes de vendes als Estats UU, i encara avui se la segueix considerant un dels primers grans hits del pop electrònic. Estranyament, Scott mai va demandar a cap dels altres dos músics per plagi.

Així doncs, més que un senzill cas de plagi, la història de Ghostbusters se'ns apareix com un exercici de morro que hauria avergonyit fins i tot al doctor Peter Venkman. Per tal de complir ràpidament amb l'encàrrec d'Ivan Reitman, Ray Parker Jr. li va robar el riff de guitarra i la línia de baix a Huey Lewis, qui, al seu torn, s'havia apropiat de la progressió d'acords i de les melodies de teclat compostes per Robin Scott per M. Una cadena de lladronicis que sembla treta del guió de una comèdia dels 80, i que torna encara més divertida la història dels Caçafantasmes.

Tal dia com avui de 1938, alss EE.UU. la lectura teatralitzada radiofònica d'Orson Welles de "La Guerra dels Mons" causa el pànic als carrers del país. També recordem els naixements de Grace Slick (Jefferson Airplane), Timothy B Schmit (Eagles) i Eduardo Benavente (Paralisis Temrinal).

«Wake Em Up When September Ends» s'ha convertit en una de les cançons més conegudes i més valorades pel públic des que va ser publicada el 2005 per Green Day. Acostumats a la contundència musical d’aquesta banda de punk rock americana, aquesta lletania ens impacta no sols pel canvi estilístic que suposa en contraposició a la resta de cançons, sino per la tragèdia que s’amaga d’arrera aquest hit.

Billie Joe Armstrong va néixer en una família de classe mitjana-baixa a Oakland, Califòrnia i era el menor de 6 germans. La seva mare Ollie era cambrera en un bar i el seu pare Andrew era camioner i en els seus temps lliures tocava la bateria en un grup de jazz de la zona. Al juliol de 1982, Billie amb 10 anys d'edat s'assabenta que al seu pare li havien diagnosticat càncer d'esòfag bastant agressiu, les seves possibilitats de viure s'escurçaven. Dos mesos després, al mes de setembre, mor. Billie no va poder controlar-se en el funeral, va córrer cap a casa i es va tancar a la seva habitació. La seva mare, preocupada, va córrer darrere d'ell i a través de la porta el va convidar a sortir però ell només va dir: "Wake me up when september ends" (Desperta’m quan s’acabi el setembre).

Així, doncs, la lletra de la cançó és una de les més autobiogràfiques que ha escrit, una cançó en la que el cantant va bolcar els seus sentiments en ella esdevenint així en una teràpia de superació, tot i que interpretar-la en els concerts no li ha estat mai fàcil. Sense caure en el sensacionalisme o en frases fetes, aconsegueix transportar-nos cap als sentiments d'un Billie Joe Armstrong que a l'edat de 10 anys estava passant per un moment dolorós.

Mentre la cançó parla de temes profunds i difícils d'abordar, com la mort dels pares, el record de les persones que se n'han anat i la pèrdua de la innocència, es converteix en un gran exemple de com podem convertir o canalitzar els mals moments o els sentiments tristos en una obra d'art que ens permeti tirar endavant.

Malgrat tot, el videoclip de la cançó (dirigit per Samuel Bayer, que va dirigir el vídeo " Smells Like Teen Spirit " de Nirvana) no tracta del pare del cantant, sinó que fa una reflexió sobre l'estat d'ànim als Estats Units després dels atemptats de l'11 de setembre. Protagonitzat per Evan Rachel Wood i Jamie Bell, el clip mostra la història d'una parella feliç que es destrueix quan ell s'allista a l'Exèrcit i ha de marxar sense saber si tornarà. No només és un tema que calça perfectament amb la cançó, sinó que és una referència directa a la guerra de l'Iraq i totes les seves conseqüències.

Aquesta cançó originalment havia de sortir en l'àlbum recopilatori Shenanigans del 2002, però Armstrong no se sentia emocionalment preparat per portar-la a l'estudi. És per això que va decidir guardar-la per més endavant i així és com va acabar formant part d'American Idiot llançat el 4 de setembre de 2004. La cançó es va convertir en tot un èxit mundial immediatament després de la seva estrena. Es va colar en el Top 10 (número 6) de Billboard Hot 100 als Estats Units, així com també aconseguir entrar en aquesta llista en països com Bèlgica, el Regne Unit i Nova Zelanda.

Tal dia com avui de fa 60 anys, es publicava la primera historieta d’Asterix i Obelix. També recordem els naixements d'Omara Portuondo, Peter Green i les morts de Duane Allman i Georges Brassens.

En una època, els anys 60, en què el públic havia de triar en quin bàndol estava, en el dels Beatles o al dels Rolling Stones, va sorgir una de les cançons més importants en la història del rock. Es tractava de (I can’t get no) Satisfaction' i va ser obra de Mick Jagger i companyia.

La història d'aquest tema té un inici més que sorprenent. El riff se li va ocórrer a Keith Richards mentre dormia. Va ser la matinada del 7 de maig de 1965, mentre estaven allotjats al New Fort Harrison Hotel de Clearwater de Florida, quan aquell aleshores joveníssim guitarrista de 21 anys, abans de quedar-se adormit després d'un llarguíssim i esgotador dia, va tenir un moment d'inspiració, va agafar la seva guitarra, va encendre el casset gravador i va tocar els primers compassos de la que podria ser una nova cançó. Posteriorment es quedaria adormit i, tal com va reconèixer en una entrevista anys després, en aquella cinta van quedar gravats dos minuts de Satisfaction i quaranta d'ell roncant.

L'encarregat d'escriure la lletra de la cançó va ser Mick Jagger. Mentre li donava forma al tema, el músic va pensar en totes les frustracions dels adolescents dels anys 60. Així mateix, la cançó fa una denúncia al salvatge capitalisme que van viure en primera persona mentre realitzaven la seva tercera gira americana. La seva frase "No em sento satisfet" simbolitzava l'inconformisme de tota una generació rebel.

El primer enregistrament del tema es va realitzar de forma acústica en els estudis Chess de Chicago, però la cançó va anar agafant forma dies més tard en els estudis RCA de Hollywood. Abans del seu llançament a Richards li van entrar alguns dubtes, per moments li recordava la famosa cançó "Dancing in the street" de Martha and The Vandellas: pensava que el seu riff tenia una certa semblança i en un principi es va oposar a editar-la. No obstant això, la banda va sotmetre el tema a votació per decidir si es convertiria en el següent single del grup. Només va rebre dos vots en contra, el de Mick i el del Keith Richards que opinava que sonava com una maqueta i que no se sentia emocionat amb el resutat.

El que menys convencia a Richards era la distorsió de la guitarra. El mateix guitarrista va dir: "La cançó era massa bàsica, i l’efecte del pedal 'fuzz' amb la guitarra em semblava un truc barat". El que en Keith havia imaginat originalment per a la cançó era una bona secció de vents que fes d'acompanyament. De fet, la distorsió de la guitarra tenia com a intenció de fer notar que calia posar-hi uns vents i que havien de fer aquell riff exactament.

El guitarrista sempre havia considerat que "(I can not get no) Satisfaction 'era un tema sense acabar i quan va saber que el mànager de la banda, Andrew Loog Oldham, havia llançat el single sense avisar els músics, Richards es va escandalitzar. Finalment, fins Keith va acabar reconeixent certa satisfacció en el resultat tot dient "A vegades, els esbossos del pintor són millors que el quadre final".

?

Un cop posada al mercat, la cançó va rebre algunes crítiques i fins i tot algun sector de la premsa va assenyalar que el tema tenia moltes similituds amb '30 days 'de Chuck Berry, ja que en una de les seves estrofes diu textualment ( "I don’t get no satisfaction from the judge") encara que aquestes acusacions no van passar d’aquí. I això no va ser tot, com no podia ser d’una altra manera, la censura també va fer acte de presència. Quan es va estrenar, al principi només sonava en ràdios pirates perquè la seva lletra va ser considerada "sexualment suggestiva".

"Satisfaction" es va llançar el 6 de juny de 1965 a Estats Units, primer en un disc senzill, i al mes següent com a part del l'àlbum "Out of Our Heads". En molt poc temps Els Rollings van aconseguir el seu primer número u als EUA. Va ser la cançó que els va impulsar i el mateix Mick Jagger així ho va reconèixer quan va dir: "Vam passar de ser una banda més a ser una immensa i monstruosa banda ...; un títol i un riff captivador, un gran so de guitarra que captava molt bé l'esperit d'aquells temps ". A Keith Richards li agrada dir que el seu riff és molt més, fins al punt d'afirmar de manera exagerada: "només hi ha una cançó dels Rollings, la resta són variants que van sorgint". La veritat és que hi ha un fet irrefutable: la segueixen utilitzant per tancar la majoria dels seus concerts.

"Satisfaction", considerada la millor gravació de la banda, malgrat els seus èxits de vendes va trigar bastants anys a veure reconeguda la seva vàlua pels crítics musicals. L'any 2004 un jurat, en el qual hi havia figures tan rellevants com Art Garfunkel (del duo Simon & Garfunkel) i Brian Wilson (del grup Beach Boys), la van nominar com la segona millor cançó de tots els temps, només superada per " like a Rolling Stone "de Bob Dylan. La revista Newsweek va definir el seu riff d'obertura com "cinc notes que van sacsejar el món" en una època convulsa. Tant va ser l'èxit d'aquesta cançó de The Rolling Stones que va ser la raó per la qual el disc 'Out of Our Heads', on estava inclosa, es va convertir en un rotund èxit en mercats com el nord-americà i europeu.

Keith Richards sempre va estar agraït a aquella gravadora que era “al lloc precís en el moment precís”. Molt probablement, Satisfaction, no hi hauria existit si no hagués tingut aquella petita gravadora.

Tal dia com avui de 1848 s'inaugurava la primera línia de tren de l'estat espanyol entre barcelona i mataró. També recordem l'edició de "Flesh cream " dels Cream i de "Face to face" dels Kinks. Recordem també el naixement de Ben harper i l'estrena del documental musical "This is it" sobre els darrers dies de Michael Jackson.

És difícil parlar de la cançó d’avui sense englobar-la en la totalitat del disc The Wall de Pink Floyd. I és que el seu tema insígnia Another Brick in the wall (Part II), una d’aquelles cançons que arrelen en la nostra memòria, és només la punta d’un iceberg antològic; d’una obra conceptual que fins-hi-tot va acabar convertit en un film lisèrgic. Tan al•lucinogen com la seva obra. Pareu bé les orelles perquè avui obrirem una petita esquerda en “el mur”.

Roger Waters, el cervell darrere de la banda, va tenir la idea conceptual de The Wall el 1977, després de la gira del disc Animals. Es tractava bàsicament de la idea d'un mur com una barrera creada pels qui tenen el poder per sotmetre i controlar a les persones, però també com una "barrera emocional", que construïm com a individus al nostre voltant.

Waters havia escrit Another Brick in the Wall, Pt. 2 no com una cançó contrària a l'educació o al sistema educatiu com podria semblar en un principi, sinó com deia ell mateix, "contra la tirania de l'estupidesa i l'opressió, no només a les escoles, sinó universalment. És sobre la influència maligna de la propaganda [...] Només volia animar qualsevol que marxa a un ritme diferent a anar contra aquells que tracten de controlar les seves ments, en comptes de recloure’s darrere de parets emocionals ". De tota manera, aclareix que la cançó sí que es va inspirar en la seva experiència com a alumne del Cambridgeshire High School For Boys, i al submissió autoritària que els mestres, amb una dosi de sarcasme, exercien sobre els alumnes.

La primera demo de la cançó tenia una única estrofa i la tornada que Waters va gravar acompanyat de la seva guitarra acústica. Aquest minut i mig va ser suficient per convèncer Gilmour i Mason de treballar-hi per tal de desenvolupar el tema final.

Bob Ezrin, productor de The Wall, va voler portar la senzillesa de la composició original a un nivell de complexitat més gran. Com que li agradava la música disco de la banda Chic i la guitarra del tema sonava lleugerament a funky, Ezrin va afegir la base de bateria, amb els cops característics de la música disco de l'època. En un principi, la idea no va semblar agradar gaire a tota la banda. Gilmour es va mostrar reticent, mentre que a Waters li va semblar genial la idea que el cop del bombo fos com un batec.

La cançó havia de durar més que un minut i mig, així que el productor va repetir l'estrofa i la tornada, però hi faltava alguna cosa més. I és aquí on difereixen les versions al respecte: Ezrin diu que va ser idea seva , però Waters s'atribueix a si mateix la inclusió del famós cor de nens. La veritat és que li van enviar a l'enginyer de so Nick Griffiths el track amb 20 de les 24 pistes gravades perquè hi afegís les veus infantils. Griffiths va aconseguir que poc més de 20 estudiants de l’Islington Green School gravessin el cor en tot just mitja hora.

Segons Waters, "escoltar aquests nens d'una zona no tan benestant de Londres cantar la lletra em va treure l'alè. En afegir aquestes veus, Nicky va fer d'una forma seriosa que la cançó fos visceral i profundament emotiva. Al deixar-los cantar sols i afegir el solo de David, la cançó va arribar als 4 minuts ".

En el seu moment, el llançament d’aquest single i de tot el disc en general, va suposar un esdeveniment cultural: 5 setmanes com a número 1 al Regne Unit i 15 als Estats Units. La banda ens parla a The Wall d'una estrella del rock anomenat 'Pink'. Els temes del disc ens endinsen en la història del personatge passant per tota mena de temàtiques que van des de la vida a la mort, la guerra durant la Segona Guerra Mundial , Gran Bretanya en l'època Tatcher, el fracàs, les drogues, la família ... un tot que al final resultaven 'totxos' amb els quals construir el seu propi mur, un mur amb el qual aïllar-se del món i de la seva pròpia autodestrucció.

I tot plegat, aquesta amalgama autodestructiva va acabar plasmada en un film igual d’al•lucinogen dirigit el 1982 pel director britànic Alan Parker i protagonitzada per Bob Geldof en el paper de Pink. Sí, el mateix cantant dels Boomtown Rats, aquells que cantaven allò de “No m’agraden els dilluns” i de la que ja us vam parlar fa temps en aquesta secció.

Coneixem la resta de la història. La banda va aconseguir vendre més de 4 milions de còpies d'aquesta cançó, i més 30 milions de discos internacionalment. Però l'autèntic llegat és un altre que no es mesura ni en vendes ni en guanys.

Tal dia com avui de 1977 tenia lloc a Madrid la signatura dels coneguts com a Pactes de la Moncloa. També recordem els naixements de Jon Anderson (Yes), Chad Smith (Bateria de Red Hot Chili Peppers) i la mort de Gregory Isaacs.

Tres dècades i 2 anys concretament han passat des que Rick Astley, aquell britànic amb cara de no haver trencat mai un plat i aquella veu greu que no enganxava gens amb la seva aparença adolescent ens va fer ballar amb aquell "Never gonna give you up" que, lluny d'envellir, s'ha engrandit amb el temps, com els bons vins.

Quan, amb només 21 anys, va irrompre com un huracà en el món del pop europeu gairebé ningú el considerava un artista sòlid. Semblava un cantant d'un sol tema. Flor d'un dia. D'aquells que arrasen un any i després desapareixen. Però ens equivocàvem. El seu segon single, 'Never gonna give you up', el va catapultar el 1987 a la condició d'estrella, aconseguint el número 1 a la Gran Bretanya i en altres setze països europeus. Una cosa inhabitual. Però, durant els següents anys va confirmar el seu idil•li amb el públic, conquerint èxit rera èxit. Avui fins i tot, gairebé trenta anys després de la seva arribada al món músical, encara manté el rècord d'haver estat l'únic solista masculí que ha col•locat els seus primers vuit singles al top ten de Regne Unit.

Aquest artista va sorprendre en demostrar que, darrere d'una imatge quasi infantil, amb tupè pèl-roig i rostre imberbe, era posseïdor d'una profunda veu que va enlluernar al públic amant del dance-pop gràcies a una col•lecció de cançons enganxoses. Sens dubte, també va influir en l'atracció que va generar la seva imatge de nen bo, sovint vestit amb americanes i texans de cintura alta. Tot va constituir una barreja que el va portar a vendre milions de còpies.

La cançó va ser composta, arreglada i produïda pel trio britànic format per Mike Stock, Matt Aitken i Pete Waterman, coneguts també per l'acrònim SAW i experts en l'explotació de la bateria electrònica i els sintetitzadors. Autors de més de cent cançons que van entrar al top 40 de les llistes d'èxits del seu país, han venut quaranta milions d'àlbums i aconseguit guanys de prop de cent milions d'euros. Aquest trio era considerat com “la gallina dels ous d’or” de l’època. Sense anar més lluny, són autors d’èxits de renom de la talla d’artistes com com Kylie Minogue, Samantha Fox o Jason Donovan, així com a estrelles ja consagrades com Cliff Richard, Donna Summer o les Bananarama.

La pista es va inspirar en els èxits populars dels clubs dels anys 80 del Coronel Abrams, conegut com el Padrí del House, i Steve Arrington, antic director de la banda de funk Slave. Algú va portar uns discos per a inspirar-se, un dels quals era “Trapped”, del Coronel Abrams i, després d'haver-los escoltat i analitzat, van començar a reproduir els sons.

L'enginyer de gravació, Mark McGuire, va dir en una entrevista que Astley havia estat el millor artista amb qui havia treballat. El descrivia com a extremadament descabellat, però també increïblement tímid, i tot i que Pete Waterman l'havia vist tocant en un club del Regne Unit amb una banda de soul anomenada FBI, temia que Rick fos massa tímid a l'estudi per fer-ho tot. Per ajudar-lo a relaxar-se li va demanar que treballés una temporada a l’estudi per conèixer a tothom i passar-s’ho bé per tal de perdre la por en el moment de gravar. Era només una manera d’introduir-lo a l’estudi. Així doncs, Rick Astley va treballar durant dos anys a l'estudi de Stock, Aitken i Waterman, fent d’operador de màquines de cinta magnetofònica, cantant en enregistraments per a altres cantants, aprenent marketing i comerç i, perquè no dir-ho, preparant el te.

Quan l'equip va portar la demo d'Astley a la discogràfica RCA, un dels executius es va negar a creure que Rick era realment el baríton de la cinta ja que l’individu que tenia al davant era un jovenet prim de Manchester. Per tal de converncer-lo, el van portar als estudis de gravació i va cantar per ell.

Però com sol passar en aquest món, algunes cançons tenen data de caducitat, i quan 'Never gonna give you up' i el seu intèrpret semblaven definitivament oblidats, una broma d'internet va retornar a Rick Astley i a Never Gonna Give You Up a l'actualitat convertint-se en un fenomen gràcies a conegut com a 'rickrolling' de 2007.

El rickroll va ser un enllaç trampa disfressat que intentava captar l’atenció dels internautes perquè hi fessin clic, però en fer-ho se’l redirigia cap al vídeo musical de Rick Astley". La cosa es va fer viral, uns 18 milions de nord-americans havien estat rickrolejats. Però la cosa no va quedar aquí. El mateix cantant es va fer ressò del fenomen, que va rellançar el seu nom després d'anys convertit en una vella glòria. En fi, que gràcies a aquest fenòment, una nova generació que no coneixia aquest artista va poder descobrir no sols la seva veu, sino la seva forma de ballar i amb això Rick Astley va viure una segona joventut.