Si passegem avui pel conjunt monumental d'Olèrdola, tocant a la muralla, descobrirem les restes d'una instal·lació industrial complexa i sofisticada. Fa 2.300 anys, aquest indret era una tintoreria i adoberia en plena activitat, l'única d'aquestes característiques documentada fins ara en tot el món ibèric.

En aquest episodi, reconstruïm la vida frenètica d'aquest taller del segle IV i III aC. Aquí, els artesans cossetans transformaven pells i teixits utilitzant l'aigua i pigments naturals extrets de plantes i minerals. No deuria ser una feina agradable ja que les olors fortes dels tanins i els processos de maceració segur que impregnaven l'aire, però el resultat valia la pena: teles vermelles, grogues i blaves que marcaven l'estatus social de qui les vestia.

Aquesta instal·lació no només és excepcional per la seva conservació, sinó perquè demostra que els ibers no eren simples pagesos, sinó que tenien una estructura industrial complexa i especialitzada. Descobrir Olèrdola és entendre que, molt abans de la Revolució Industrial, aquí ja es treballava per vestir el món de color.

(Vídeo enregistrat 2025)

L’Esquerda, situat en un meandre estratègic sobre el riu Ter, no és només un dels jaciments més espectaculars de la geografia catalana, sinó també un arxiu excepcional per comprendre la transició entre l'antiguitat tardana i el món medieval.

En aquest episodi, ens submergim en el període visigòtic per explorar les seves sitges excavades al sòl, unes estructures que van anar molt més enllà de l'emmagatzematge de cereals. Quan aquests dipòsits perdien la seva funció original, es convertien en abocadors que han preservat milers de restes de gran valor científic.

L’estudi d’aquests continguts ha permès una fita excepcional: la recuperació de milers de restes animals, obrint la porta al paper fonamental de la zooarqueologia. Mitjançant l'anàlisi d'ossos de bous, porcs, ovelles i cabres, els investigadors han pogut reconstruir no només la dieta d'aquella societat, sinó també la gestió de la ramaderia i l'ús dels animals per al treball agrícola.

Aquestes dades, sumades a l'experimentació arqueològica sobre els conreus de l'època, ens ofereixen una visió total del cicle productiu medieval. Les sitges de l’Esquerda són, per tant, veritables biblioteques biològiques que ens connecten amb la vida real i el paisatge viu de fa més de mil anys.

El projecte del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (MNAT) representa una intervenció integral per recuperar la Necròpolis de Tàrraco, un dels conjunts funeraris més importants de l'Imperi Romà d'Occident. Localitzada l'any 1923 durant la construcció de la Fàbrica de Tabacs, el seu descobriment va ser una fita arqueològica mundial. L’eclesiàstic i arqueòleg Joan Serra i Vilaró en va liderar l’excavació, revelant una àrea de cementiri utilitzada entre els segles III i V dC amb més de 2.000 enterraments, fet que li va valdre el reconeixement com a Patrimoni Mundial per la UNESCO l'any 2000.

L'actual reforma, dissenyada per l’equip d’arquitectes Urbana Strata, busca retornar la centralitat a aquest espai. El projecte preveu la creació d'un nou parc urbà arqueològic que integrarà el jaciment a la ciutat, eliminant barreres i creant un espai accessible i ecoeficient.

La rehabilitació inclou la renovació integral del museu del jaciment, on es retrà homenatge a la museografia original dels anys 30 i es tornarà a exposar la icònica Nina d'Ivori. Amb el tancament del recinte el febrer de 2025 per iniciar les obres, la Necròpolis es prepara per i convertir-se en un pulmó cultural i verd per a Tarragona.

El monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes custodia una de les cròniques més complexes del patrimoni català. Durant el segle XIV, aquest cenobi esdevingué el panteó de la dinastia dels comtes d'Urgell, però la pau dels sepulcres es trencà l'any 1906: els magnífics sarcòfags gòtics van ser venuts i traslladats als Estats Units i, actualment, s'exposen al museu The Cloisters de Nova York.

Malgrat l'exili de l'art, les despulles humanes van romandre al territori. Des de l'any 2016, un ambiciós projecte impulsat per la Generalitat de Catalunya (a través del MAC), el Museu de la Noguera i el mateix monestir, n’estudia les restes òssies per identificar els membres clau del llinatge, com el comte Ermengol X.

L'abast del projecte, però, va més enllà de l'anàlisi científica, ja que pretén reconstruir el panteó mitjançant les noves tecnologies. Fins ara, s'han aconseguit digitalitzar la totalitat dels sepulcres i ja se n’han reproduït tres a escala real.

En l’actualitat, les restes es troben custodiades al monestir mentre s’enllesteix el projecte de museïtzació. L'objectiu final és que retornin definitivament a l'interior de les rèpliques dels sarcòfags originals. Aquesta recerca no és només una fita científica, sinó un acte de justícia històrica per retornar la memòria física i el llegat d'un dels llinatges més influents de la Catalunya medieval al seu lloc d'origen.

El monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes custodia una de les cròniques més complexes del patrimoni català. Durant el segle XIV, aquest cenobi esdevingué el panteó de la dinastia dels comtes d'Urgell, però la pau dels sepulcres es trencà l'any 1906: els magnífics sarcòfags gòtics van ser venuts i traslladats als Estats Units i, actualment, s'exposen al museu The Cloisters de Nova York.

Malgrat l'exili de l'art, les despulles humanes van romandre al territori. Des de l'any 2016, un ambiciós projecte impulsat per la Generalitat de Catalunya (a través del MAC), el Museu de la Noguera i el mateix monestir, n’estudia les restes òssies per identificar els membres clau del llinatge, com el comte Ermengol X.

L'abast del projecte, però, va més enllà de l'anàlisi científica, ja que pretén reconstruir el panteó mitjançant les noves tecnologies. Fins ara, s'han aconseguit digitalitzar la totalitat dels sepulcres i ja se n’han reproduït tres a escala real.

En l’actualitat, les restes es troben custodiades al monestir mentre s’enllesteix el projecte de museïtzació. L'objectiu final és que retornin definitivament a l'interior de les rèpliques dels sarcòfags originals. Aquesta recerca no és només una fita científica, sinó un acte de justícia històrica per retornar la memòria física i el llegat d'un dels llinatges més influents de la Catalunya medieval al seu lloc d'origen.

Pere Bosch Gimpera va ser un personatge clau en el panorama de l’arqueologia i la prehistòria, no només de Catalunya, sinó també a nivell internacional. Nascut a Barcelona el 1891, el seu llegat s’estén a través de dècades d’investigació, docència i difusió del coneixement sobre el passat. La seva obra ha estat fonamental per comprendre la prehistòria i la història antiga de la Península Ibèrica.

Polifacètic i innovador, entre les contribucions de Pere Bosch Gimpera hi trobem nombroses obres i la fundació del Servei d’Investigacions Arqueològiques de l’Institut d’Estudis Catalans. Aquesta institució es va convertir en un referent per a la investigació arqueològica a Catalunya. També va ser l’impulsor de la creació del MAC i el seu primer director.

En aquest episodi de l’Arqueopòdcast volem aprofundir sobre la figura de Pere Bosch Gimpera, i especialment del seu “museu somiat”. Per això parlem amb el Dr. Josep Maria Fullola Pericot, Catedràtic emèrit de Prehistòria de la Universitat de Barcelona; i Àngels Casanovas, qui va ser conservadora del museu i ha comissariat l’exposició ‘El museu somiat. Pere Bosch Gimpera i el MAC’, una mostra que arriba en el cinquantè aniversari de la seva mort i que repassa la seva trajectòria personal i professional.

Teatre, amfiteatre i circ romà. Tàrraco comptava no només amb un, sinó amb el ‘triplet’ dels edificis d’espectacles d’una metròpoli romana. Aquesta singularitat es va poder gaudir gràcies a que va esdevenir capital d’una de les províncies imperials. I és que aquesta va ser una ciutat feta a imatge de Roma!

En aquest nou episodi de l’Arqueopòdcast farem un viatge en el temps des del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, passant pel teatre, el circ i l’amfiteatre de l’antiga Tàrraco. Ho farem de la mà d’Ester Ramon, arqueòloga i conservadora del museu. Amb ella descobrirem aquests tres escenaris, cor de la vida social romana a la ciutat, i els espectacles que s’hi representaven.

Com vivien els romans? Com era casa seva? Quanta gent hi convivia? Què menjaven? On dormien? Eren totes les cases iguals?

Ja sabeu que a l’Arquepòdcast Jove ens agrada anar a buscar la resposta a qui més en sap, als arqueòlegs! I, en aquest nou capítol, viatjarem molt per conèixer com vivien els romans. Farem una ruta per diferents museus d’arqueologia de Catalunya: anirem fins a Baetulo, l’actual Badalona; passarem per Iesso, a Guissona, i acabarem a Tàrraco, la Tarragona romana.

Ens acompanyen l’Esther Gurri, conservadora del Museu de Badalona; el David Castellana, director del Museu de Guissona; i Ester Ramon, conservadora del Museu Arqueològic de Tarragona.

Plata, vidre, bronze… però, sobretot, ceràmica. Si pensem en els objectes de l’antiga Roma, aquest material, sostenible, econòmic i mal·leable, estava molt present en el dia a dia dels romans. Les descobertes fetes al llarg dels anys en els diferents jaciments catalans així ho constaten.

Podem parlar de l’ús de la ceràmica a la cuina, en forma de recipients com gerres, bols, plats, àmfores o llànties, però també de manera més indirecta, com és el cas de la construcció o la decoració. La ceràmica sigillata, de fet, també reflecteix l’existència de tallers de producció local, que ajudaven a abastir comerços i llars en tot el territori.

Com ens hem d’imaginar els objectes fets d’aquest material a l’època romana? Hi havia ceràmica de luxe? Què ens expliquen les peces que han arribat fins als nostres dies?

En aquest episodi de l’Arquepòdcast descobrirem quin era l’ús quotidià de la ceràmica en un recorregut que ens portarà fins a Tàrraco, on entrevistarem Josep Anton Remolà, arqueòleg i conservador del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona; passarem també per Baetulo, on conversarem amb Esther Gurri, arqueòloga i conservadora del Museu de Badalona; i, per últim, acabarem a Iesso, on ens espera Josep Ros Mateu, arqueòleg municipal i conservador del Museu de Guissona.

L’imperi romà requeria d’una estructura molt complexa, a causa de la seva extensió. Resoldre el transport i les comunicacions entre els diferents territoris era indispensable. És cert que la gran autopista d’aquesta època era el mar Mediterrani, però tampoc podem oblidar que es va crear tota una xarxa viària per aconseguir línia directa amb Roma.

En aquest context, Tàrraco té una ubicació privilegiada a Hispània: davant del mar, però prou connectada a l’interior. De fet, l’any 27 aC, l’emperador August va iniciar una reforma administrativa en la qual Tàrraco va passar a ser la capital de la província Hispania Citerior. No és d’estranyar, doncs, que una de les grans vies tingués parada en aquesta ciutat: la Via Augusta. Es tracta de la carretera més llarga de la Hispània romana: aproximadament 1.500 km que anaven des dels Pirineus fins a Gades, l’actual Cadis.

Què en sabem d’aquesta via, una de les més transitades i estudiades de l’antiguitat? Què va suposar per a Tarragona? Quins monuments hi havia al seu voltant i quin rastre n’ha quedat avui?

Per respondre aquestes preguntes i moltes més, en aquest episodi de l’Arqueopòdcast agafem la Via Augusta direcció Tàrraco! Farem parada al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (MNAT), per parlar-ne amb Mònica Borrell, la seva directora.