Hem  d’anar a espai en allò que ensomiem perquè, a voltes, si ho desitgem  massa fort acaba per succeir. No sempre. Però passa. Jo havia ensomiat  aquell moment durant 35 anys, amb un desig exorbitant. Ho havia imaginat  i recreat, havia editat de forma artesanal –en tisora i pegamín– molts  Don Balón Extra Liga en els quals el Llevant era de Primera.

Ho  havia construït, havia sentit que era cert i per a mi ho era. I el  millor equip del món. Ho era, ho és, ho serà sempre. Ho deprenguí de ben  menut en un d’eixos lloc on la certea o no de les coses la validen uns  homenots als quals mai ningú s’atrevix a discutir-los res. No pels  guarits braços d’estibador, mariner o pescador, que també, sinó perquè  tenen els ulls i les mans i el sol en la pell, plens de veritat, i a més  dosifiquen amb modulació greus sentències. 

En  el bar El Polp. Allí coneguí l’única veritat absoluta; allí coneguí el  respecte: als meus majors, al Cabanyal, a València, terra i llengua;  allí es forjaren les meues fidelitats indestructibles; allí em va  créixer l’orgull. Allí, a un pas de La Platgeta i de l’escola de  Ballester Fandos, on nasqueren el Llevant Foot-Ball Club i els hòmens  lliures. 

Als 5 anys, em pujava al  repeu de l’immens taulell del bar El Polp, envoltat de patilluts, i  cridava al cambrer, per a que em posara un tocaet de Terry. I li’l  portava a mon pare a la taula on jugaven al truc. Quan em fartava de  vore’ls farolejar me n’anava a la porta de darrere del bar, on estava  l’oficina de la Penya Llevantina El Polp, per a alimentar la meua  creixent afició per la memòria amb pergamins, fotos mostoses i  banderins. O eixia al carrer del doctor Lluch on, recolzats en la  frontera sobre grans bastidors de fusta, s’assecaven al sol capellanets,  mussoles i polps. M’encantava l’olor aquella de saladura, barrejada amb  el fum dels puros, el conyac i les paraulotes. Del bar queden a penes  les parets. I una fe insostenible.

Ansiós  tornava, m’assentava discretament entre els hòmens que miraven la  partida i esperava que algú diguera: “És l’hora”. Hora de l’èxode.  Dos-cents tios apuraven xatos, quintos i cigarrets i, vist i no vist, el  bar quedava buit. Alguns compraven algun farieta a última hora per a  quan marcara el Llevant, encara que la majoria no era tan optimista.  Fent companyia a l’amo es quedaven alguns parroquians de llarg  recorregut que havien canviat l’escut blaugrana pel de Soberano. Sí. Els  llevantins de barra de bar. Els grans filòsofs dels nostres 115 anys  d’història quedaven a càrrec del santuari mentres els altres ens  repartíem en cotxes i mampreníem el nostre particular via crucis pels  camins d’horta entre la Patacona i Alboraia per a aplegar al flamant Nou  Estadi, un fantasma ancorat entre el no-res, una llum de Sant Telm  enmig de la tempesta, durant les hostils vesprades d’hivern, un vaixell  de vint màstils enlairant les banderes esgarrades de rivals  impronunciables, un gegant sense rumb. Any 1974. Potser tornaríem a  Segona. I no obstant el Llevant era (i és) insubmergible.

See omnystudio.com/listener for privacy information.