Avui hem sentit: Simfonia domèstica, op. 53. Amb l'entrada del segle XX i després d'haver-se consolidat com un dels grans compositors i orquestradors del moment gràcies als seus brillants poemes simfònics, Richard Strauss (1864-1949) dedica tot el seu talent a l'òpera, i ho fa amb arguments d'alt voltatge molt vinculats als moments convulsos i agitats que viu la societat europea d'aquells anys, i amb un llenguatge agosarat i innovador que incomoda el món musical de l'època. Òperes trencadores com "Salomé" o "Elektra", que escandalitzen pel tractament de la seva temàtica però també pel llenguatge transgressor, filles de les tendències estètiques vinculades al simbolisme, al decadentisme de la fi de segle, a les teories de Freud i a les avantguardes, premonitòries de la barbàrie bèl·lica que està a punt d'arribar.