Saxofon

Saxofon

By saxofonMusic
Download on the App Store

All Saxofon episodes

  • [Part 2] Enrico PIERANUNZI (New Spring) & Bunny BRUNEL (Dedication)
    En Josep ens convida en el programa d’ avui a fer un viatge al Village Vanguard de Nova York i escoltar l’ italià Enrico Pieranunzi, un dels pianistes europeus més reconeguts a dia d’avui, amb els americans Donny McCaslin saxo tenor, Scott Colley contrabaix i Clarence Penn bateria, tots tres destacats components de la Maria Schneider Orquestra en diverses edicions. Composicions de l’ Enrico Pieranunzi ben refinades i amb una certa sofisticació harmònica, característiques que encaixen perfectament amb la seva interpretació des d`ell piano i que secunden de meravella els tres músics que l’ acompanyen. Scott Colley i Clarence Penn fan un treball impecable des d’ el punt de vista rítmic i Donny McCaslin, quin gran saxo tenor, afegint un toc d’ acidesa i de “punch” que contrasta de meravella amb la major suavitat de Pieranunzi. Res més que RECOMENAR de manera INCONDICIONAL aquest directe “New Spring” gravat al Vanguard l’ Abril de 2015 i coincidint amb el 80th aniversari del club.
    Bunny BRUNEL es un bajista francés nacionalizado americano que diseña sus propios instrmentos, lo que incide particularment en ese sonido tan especial. Ha colaborado entre otros, con Herbie Hancock, Chick Corea, Didier Lockwood, Kazumi Watanabe y Wayne Shorter, y es creador del grupo de fusion CAB. En este "Dedication" de 1992 le acompañan unos notables Mike Stern a la guitarra, Vinnie Colaiuta a la batería y Billy Childs a los teclados, con Chick Corea como músico invitado en uno de los temas; músicos de Jazz que han colaborado en sesiones de Fusión, Pop, Rock y otros estilos. En el disco encontramos composiciones de Steve Swallow, Herbie Hancock, Charlie Parker y otros standards, unos temas “de siempre” reinventados para la ocasión, un buen ejemplo sería la creativa versión del archi versionado “Stella by Starlight” en la que el guitarrista Mike Stern literalment “se sale” ... Un buen disco facilmente RECOMENDABLE.
    32 min
  • [Part 1] Renee ROSNES ( Written in the Rocks) & Peter BERNSTEIN ( Solo Guitar: Live at Smalls)
    Giant Steps i aquesta preciositat que és Wise One. Disc RECOMENAT. Comencem la sessió d’ avui amb l’ excel·lent pianista Renee Rosnes, que a més té el bon gust de freqüentar “bones companyies”. Ja a les seves primeres gravacions que va fer pel segell Blue Note a mitjans dels anys 90 es feia acompanyar per musics destacats com els Chris Potter, Nicholas Payton, Joe Henderson, Brandford Marsalis, Peter Washington, Billy Drummond, Christian McBride, Al Foster, Jack de Johnette, etc .... i aquest “Written in the Rocks” de l’ any 2016 no és una excepció amb els Steve Wilson saxo alto i flauta, Steve Nelson vibràfon, Peter Washington contrabaix i Bill Stewart bateria, tots fan un gran treball en aquest disc estructurat en dues parts destacant la suite Galápagos que cobreix la major part de l’ àlbum, unes composicions de la Rosnes de gran bellesa amb un ritme i un swing potents però alhora molt relaxat i ple d’ optimisme Una PRECIOSITAT de disc.
    Peter BERNSTEIN, Nova York 1967, és un destacat guitarrista que ha liderat una quinzena de discs i que ha participat en una llarga llista de gravacions com a sideman amb altres músics importants de l’ escena jazzística. Cal destacar la prolongada associació amb el pianista Brad Mehldau que arrenca en el seu primer disc com a líder a Criss Cross l’ any 1992 i que és encara vigent a dia d’ avui, un recent “Sings Live!” del 2016, i uns quants més en tot aquest temps, aquí podem recordar un preciós “Strangers in Paradise” que vàrem programar ja fa bastant de temps; també com altres guitarristes ha tocat sovint amb formacions que inclouen organista, en aquest cas Melvin Rhyne, Mike LeDonne, Larry Goldings i altres. En aquest “Solo Guitar: Live at Smalls” del 2014 podem comprovar l’ influència de Tal Farlow , com no de Wes Montgomery i també de Pat Martino; no podeu deixar d’ escoltar les dues treballades versions de dos temes de Coltrane: el sempre dificultós
    27 min
  • [Part 2] Renee ROSNES ( Written in the Rocks) & Peter BERNSTEIN ( Solo Guitar: Live at Smalls)
    Giant Steps i aquesta preciositat que és Wise One. Disc RECOMENAT. Comencem la sessió d’ avui amb l’ excel·lent pianista Renee Rosnes, que a més té el bon gust de freqüentar “bones companyies”. Ja a les seves primeres gravacions que va fer pel segell Blue Note a mitjans dels anys 90 es feia acompanyar per musics destacats com els Chris Potter, Nicholas Payton, Joe Henderson, Brandford Marsalis, Peter Washington, Billy Drummond, Christian McBride, Al Foster, Jack de Johnette, etc .... i aquest “Written in the Rocks” de l’ any 2016 no és una excepció amb els Steve Wilson saxo alto i flauta, Steve Nelson vibràfon, Peter Washington contrabaix i Bill Stewart bateria, tots fan un gran treball en aquest disc estructurat en dues parts destacant la suite Galápagos que cobreix la major part de l’ àlbum, unes composicions de la Rosnes de gran bellesa amb un ritme i un swing potents però alhora molt relaxat i ple d’ optimisme Una PRECIOSITAT de disc.
    Peter BERNSTEIN, Nova York 1967, és un destacat guitarrista que ha liderat una quinzena de discs i que ha participat en una llarga llista de gravacions com a sideman amb altres músics importants de l’ escena jazzística. Cal destacar la prolongada associació amb el pianista Brad Mehldau que arrenca en el seu primer disc com a líder a Criss Cross l’ any 1992 i que és encara vigent a dia d’ avui, un recent “Sings Live!” del 2016, i uns quants més en tot aquest temps, aquí podem recordar un preciós “Strangers in Paradise” que vàrem programar ja fa bastant de temps; també com altres guitarristes ha tocat sovint amb formacions que inclouen organista, en aquest cas Melvin Rhyne, Mike LeDonne, Larry Goldings i altres. En aquest “Solo Guitar: Live at Smalls” del 2014 podem comprovar l’ influència de Tal Farlow , com no de Wes Montgomery i també de Pat Martino; no podeu deixar d’ escoltar les dues treballades versions de dos temes de Coltrane: el sempre dificultós
    33 min
  • [Part 1] Jackie McLEAN (Rhythm of the Earth) & Ted NASH (The Mancini Project)
    Ens trobarem un Jackie McLEAN en plena forma en aquest “Rhythm of the Earth” de l’ any 1992, un músic perfectament reconeixible que manté intactes la seva intensitat i aquella sonoritat incisiva i punxeguda que el caracteritzaven. Seguidor inicial de Charlie Parker, rebrà posteriorment l’ influencia de Ornette Coleman amb qui va gravar un parell de discs; músic important les dècades dels 50, 60 i 70 amb reconegudes gravacions per Blue Note i Steeplechase. A destacar també la seva tasca com a ensenyant i l’ impuls que va donar a alguns dels seus millors alumnes com els Roy Hargrove trompeta, Steve Davis trombó, Steve Nelson vibràfon i Eric McPherson bateria que participen en aquest “Rhythm ...” amb destacades carreres posteriors. També hi son Alan Palmer un bon pianista del que desconec la seva trajectòria i el seu contrabaixista habitual Nat Reeves. Una música intensa i ben interpretada en un disc RECOMENABLE.
    “The Mancini Project” combina l’ encant de la música de Henry Mancini i uns músics de primera: Ted NASH als saxos, clarinets i flautes, Frank Kimbrough piano, Rufus Reid contrabaix i Matt Wilson bateria. Ted Nash és un magnífic solista de preciosa tímbrica amb qualsevol dels instruments que toca a més d’ un valuós treballador d’ equip com a demostrat sobradament a les diferents orquestres on ha tocat: a la de Lionel Hampton en els seus començaments, amb Don Ellis, Louie Bellson, Toshiko Akiyoshi, Mel Lewis, ... i des de fa ja un temps a la Lincoln Jazz Orquestra que dirigeix Wynton Marsalis. De Frank Kimbrough n’ hem parlat sovint en aquest programa i és un pianista que ens agrada particularment; tots dos músics van formar part de l’ excel·lent The Herbie Nichols Project, també hi va ser en alguna gravació Matt Wilson , bateria molt versàtil, el que l’hi ha permès formar part de projectes ben diferents amb músics de qualsevol estil. No menys versàtil Rufus Reid, contrabaixista molt sol·licitat que ha participat a infinitat de gravacions. Una personal recreació de la sempre estimulant música de Henry Mancini, fan d’ aquest un disc perfectament RECOMENABLE.
    28 min
  • [Part 2] Jackie McLEAN (Rhythm of the Earth) & Ted NASH (The Mancini Project)
    Ens trobarem un Jackie McLEAN en plena forma en aquest “Rhythm of the Earth” de l’ any 1992, un músic perfectament reconeixible que manté intactes la seva intensitat i aquella sonoritat incisiva i punxeguda que el caracteritzaven. Seguidor inicial de Charlie Parker, rebrà posteriorment l’ influencia de Ornette Coleman amb qui va gravar un parell de discs; músic important les dècades dels 50, 60 i 70 amb reconegudes gravacions per Blue Note i Steeplechase. A destacar també la seva tasca com a ensenyant i l’ impuls que va donar a alguns dels seus millors alumnes com els Roy Hargrove trompeta, Steve Davis trombó, Steve Nelson vibràfon i Eric McPherson bateria que participen en aquest “Rhythm ...” amb destacades carreres posteriors. També hi son Alan Palmer un bon pianista del que desconec la seva trajectòria i el seu contrabaixista habitual Nat Reeves. Una música intensa i ben interpretada en un disc RECOMENABLE.
    “The Mancini Project” combina l’ encant de la música de Henry Mancini i uns músics de primera: Ted NASH als saxos, clarinets i flautes, Frank Kimbrough piano, Rufus Reid contrabaix i Matt Wilson bateria. Ted Nash és un magnífic solista de preciosa tímbrica amb qualsevol dels instruments que toca a més d’ un valuós treballador d’ equip com a demostrat sobradament a les diferents orquestres on ha tocat: a la de Lionel Hampton en els seus començaments, amb Don Ellis, Louie Bellson, Toshiko Akiyoshi, Mel Lewis, ... i des de fa ja un temps a la Lincoln Jazz Orquestra que dirigeix Wynton Marsalis. De Frank Kimbrough n’ hem parlat sovint en aquest programa i és un pianista que ens agrada particularment; tots dos músics van formar part de l’ excel·lent The Herbie Nichols Project, també hi va ser en alguna gravació Matt Wilson , bateria molt versàtil, el que l’hi ha permès formar part de projectes ben diferents amb músics de qualsevol estil. No menys versàtil Rufus Reid, contrabaixista molt sol·licitat que ha participat a infinitat de gravacions. Una personal recreació de la sempre estimulant música de Henry Mancini, fan d’ aquest un disc perfectament RECOMENABLE.
    32 min
  • [Part 1] Lou BENNETT (Enfin !) & Pianista i Contrabaixista
    Lou BENNET ( Jean-Louis Benôit era el seu nom) va ser un músic entranyable que vam tenir la sort d’escoltar sovint als locals “de casa” les dècades dels 60, 70 i 80. Nascut a Filadèlfia l’any 1926, aquest organista de bona tècnica es trasllada a Paris l’any 1960 i obtindrà un bon contracte en el mític Blue Note de la capital parisenca on tocarà amb músics com els guitarristes Jimmy Gourley o Rene Thomas i el bateria Kenny Clarke, diverses gires europees i el 62 actua per primer cop en el Jamboree de Barcelona, local al que tornarà sovint acompanyat dels guitarristes Philip Catherine o Rene Thomas, Billy Brooks va ser el seu bateria habitual en aquella primera etapa del Jamboree. Alternarà residencia entre Paris i Barcelona, fins que a començaments dels 70 fixarà la seva residència a Cambrils (Tarragona) i obrirà un club de jazz. Aquest “Enfin !” de 1963 serà una de les contades gravacions que va fer, el seu interès en els circuits comercials no va ser mai una de les seves prioritats, hi destaca naturalment la presència del guitarrista Rene Thomas i el bon treball del contrabaixista Gilbert Rovêre i el bateria Charles Bellonzi, habituals en els trios del Martial Solal de l’ època, també caldria destacar una primera gravació de 1960, “Amen”, amb els seus companys del Blue Note, Jimmy Gourley i Kenny Clarke o l’ ultima “Now Hear My Meaning” un directe de 1993 gravat a Barcelona on hi eren el guitarrista Ximo Tébar i el bateria Idris Muhammad. Un plaer recordar Lou Bennett i encara més si l’ acompanya Rene Thomas...
    Segona part amb PIANISTA i CONTRABAIXISTA misteriosos. En el cas del pianista, el seu estil concertístic i tall clàssic ens recorda els directes al Maybeck i efectivament, ... és titular d’un dels volums dels Live at Maybeck Recital Hall. A finals dels 50 tocarà amb músics importants de la West Coast i l’any 1958 participarà en la primera gravació de l’ Ornette Coleman, el que resulta com a mínim xocant ... De 1974 a 1976 formarà part de la Thad Jones Mel Lewis Orquestra i en una de les gires decideix quedar-se a viure a Berlin; en aquella època el seu format ideal serà el duet piano- contrabaix i és precisament l’any 1974 quan grava pel segell Enja un disc excel·lent en aquest format amb el nostre contrabaixista misteriós que havia conegut a la Orquestra del Thad Jones. A partir de 1990 viatjarà de tant en tant als EEUU i gravarà pel segell Concord: un seria el Maybeck mencionat, un altre amb Joe Henderson, aquest que estem presentant i uns quants més. El contrabaixista ? ... simplement el dialogador que qualsevol pianista desitja tenir al seu costat. Qui son aquest parell de CRACKS ?
    28 min
  • [Part 2] Lou BENNETT (Enfin !) & Pianista i Contrabaixista
    Lou BENNET ( Jean-Louis Benôit era el seu nom) va ser un músic entranyable que vam tenir la sort d’escoltar sovint als locals “de casa” les dècades dels 60, 70 i 80. Nascut a Filadèlfia l’any 1926, aquest organista de bona tècnica es trasllada a Paris l’any 1960 i obtindrà un bon contracte en el mític Blue Note de la capital parisenca on tocarà amb músics com els guitarristes Jimmy Gourley o Rene Thomas i el bateria Kenny Clarke, diverses gires europees i el 62 actua per primer cop en el Jamboree de Barcelona, local al que tornarà sovint acompanyat dels guitarristes Philip Catherine o Rene Thomas, Billy Brooks va ser el seu bateria habitual en aquella primera etapa del Jamboree. Alternarà residencia entre Paris i Barcelona, fins que a començaments dels 70 fixarà la seva residència a Cambrils (Tarragona) i obrirà un club de jazz. Aquest “Enfin !” de 1963 serà una de les contades gravacions que va fer, el seu interès en els circuits comercials no va ser mai una de les seves prioritats, hi destaca naturalment la presència del guitarrista Rene Thomas i el bon treball del contrabaixista Gilbert Rovêre i el bateria Charles Bellonzi, habituals en els trios del Martial Solal de l’ època, també caldria destacar una primera gravació de 1960, “Amen”, amb els seus companys del Blue Note, Jimmy Gourley i Kenny Clarke o l’ ultima “Now Hear My Meaning” un directe de 1993 gravat a Barcelona on hi eren el guitarrista Ximo Tébar i el bateria Idris Muhammad. Un plaer recordar Lou Bennett i encara més si l’ acompanya Rene Thomas...
    Segona part amb PIANISTA i CONTRABAIXISTA misteriosos. En el cas del pianista, el seu estil concertístic i tall clàssic ens recorda els directes al Maybeck i efectivament, ... és titular d’un dels volums dels Live at Maybeck Recital Hall. A finals dels 50 tocarà amb músics importants de la West Coast i l’any 1958 participarà en la primera gravació de l’ Ornette Coleman, el que resulta com a mínim xocant ... De 1974 a 1976 formarà part de la Thad Jones Mel Lewis Orquestra i en una de les gires decideix quedar-se a viure a Berlin; en aquella època el seu format ideal serà el duet piano- contrabaix i és precisament l’any 1974 quan grava pel segell Enja un disc excel·lent en aquest format amb el nostre contrabaixista misteriós que havia conegut a la Orquestra del Thad Jones. A partir de 1990 viatjarà de tant en tant als EEUU i gravarà pel segell Concord: un seria el Maybeck mencionat, un altre amb Joe Henderson, aquest que estem presentant i uns quants més. El contrabaixista ? ... simplement el dialogador que qualsevol pianista desitja tenir al seu costat. Qui son aquest parell de CRACKS ?
    33 min
  • [Part 1] Eric DOLPHY (Far Cry) & Steve LEHMAN (Dialect Fluorescent)
    Eric DOLPHY va ser un músic innovador i singular, un excepcional intèrpret del saxo alt, clarinet baix i la flauta, i també un arranjador pletòric d’ idees. Molt apreciat per la crítica i els músics amb qui va treballar, va tenir una participació molt destacada en algunes de les gravacions de Charles Mingus, John Coltrane, Ornette Coleman o Gunther Schuller, que sempre es van desfer en elogis del seu treball. “Far Cry” de 1960 és una bona mostra de com ell i altres músics van entendre el jazz posterior al Bop: el pianista Jaki Byard amb qui va coincidir en el grup de C. Mingus, Booker Litle trompeta amb qui va gravar fins a sis discs, la gran esperança després de la prematura desaparició de Clifford Brown i que va tenir una vida tan curta com ell, finalment Ron Carter contrabaix i Roy Haynes bateria assegurant una rítmica perfecte, una bona mostra de la maduresa d’aquest geni que va ser Eric Dolphy que ens va deixar de manera prematura però que va tenir temps de deixar-nos obres mestres com el Point of Departure o Out to Lunch!. RECOMENAT, naturalment.
    A “Dialect Fluorescent” de l’any 2012 el saxo alto Steve LEHMAN fa una barreja de temes propis i d’altres que agafa prestats dels seus predecessors. Steve Lehman és un innovador del llenguatge del Jazz i això ho fa compatible amb el respecte a la tradició, una seva cita més o menys literal seria: “preneu el que necessiteu del passat i deixeu passar la resta”; escoltant aquest disc confirmes el que ja sabies, que “relíquies” com el Motion de Lee Konitz del 61 o els directes al Vanguard de Sonny Rollins el 57 o les actuacions del grup d’ Ornette Coleman al Golden Circle de Stockholm el 65 o ..., son tant perfectament vigents com aquest , només son altres temps i altres circumstàncies. Tècnicament molt bons Steve Lehman al saxo alt, Matt Brewer al contrabaix i Damion Reid a la bateria, només canvia el llenguatge ... RECOMENAT.
    28 min
  • [Part 2] Eric DOLPHY (Far Cry) & Steve LEHMAN (Dialect Fluorescent)
    Eric DOLPHY va ser un músic innovador i singular, un excepcional intèrpret del saxo alt, clarinet baix i la flauta, i també un arranjador pletòric d’ idees. Molt apreciat per la crítica i els músics amb qui va treballar, va tenir una participació molt destacada en algunes de les gravacions de Charles Mingus, John Coltrane, Ornette Coleman o Gunther Schuller, que sempre es van desfer en elogis del seu treball. “Far Cry” de 1960 és una bona mostra de com ell i altres músics van entendre el jazz posterior al Bop: el pianista Jaki Byard amb qui va coincidir en el grup de C. Mingus, Booker Litle trompeta amb qui va gravar fins a sis discs, la gran esperança després de la prematura desaparició de Clifford Brown i que va tenir una vida tan curta com ell, finalment Ron Carter contrabaix i Roy Haynes bateria assegurant una rítmica perfecte, una bona mostra de la maduresa d’aquest geni que va ser Eric Dolphy que ens va deixar de manera prematura però que va tenir temps de deixar-nos obres mestres com el Point of Departure o Out to Lunch!. RECOMENAT, naturalment.
    A “Dialect Fluorescent” de l’any 2012 el saxo alto Steve LEHMAN fa una barreja de temes propis i d’altres que agafa prestats dels seus predecessors. Steve Lehman és un innovador del llenguatge del Jazz i això ho fa compatible amb el respecte a la tradició, una seva cita més o menys literal seria: “preneu el que necessiteu del passat i deixeu passar la resta”; escoltant aquest disc confirmes el que ja sabies, que “relíquies” com el Motion de Lee Konitz del 61 o els directes al Vanguard de Sonny Rollins el 57 o les actuacions del grup d’ Ornette Coleman al Golden Circle de Stockholm el 65 o ..., son tant perfectament vigents com aquest , només son altres temps i altres circumstàncies. Tècnicament molt bons Steve Lehman al saxo alt, Matt Brewer al contrabaix i Damion Reid a la bateria, només canvia el llenguatge ... RECOMENAT.
    25 min
  • [Part 1] Didier LOCKWOOD (New York Rendez-Vous) & Anat COHEN (ClarinetWork: Live at the Village Vanguard)
    França ha sigut sempre terra de grans violinistes i si ho concretem en el mon del jazz, dos noms son d’ obligada referència: Stéphane Grapelli i Jean-Luc Ponty. Didier LOCKWOOD és d’una generació posterior i pren dels seus predecessors algunes de les seves millors qualitats, això ho podreu comprovar en aquest “New York Rendez-Vous” de l’any 1995, també es cert que li faciliten molt la feina una rítmica exemplar amb els David Kikoski al piano, Dave Holland contrabaix i Peter Erskine bateria i en alguns temes el saxofonista Dave Liebman, guitarrista Mike Stern i Gil Golstein que toca l’ acordió. Una música VIBRANT en un disc perfectament RECOMENABLE.
    Una família d’ allò “més musical”, els COHEN. Yuval és el germà gran, saxofonista i compositor, el petit és el trompetista Avishai i la germana mitjana Anat és reconeguda com una excel-lent clarinetista encara que també destaca com a intèrpret amb els soprano i tenor. Els interessos musicals de Anat COHEN son molt diversos, amb una especial predilecció per la música brasilera i ha gravat sovint amb músics d’aquell país; en aquest “Clarinetwork: Live at the Village Vanguard” de 2009 es sumarà a les moltes celebracions que es feien en aquells moments a la ciutat de NY en el centenari del naixement de Benny Goodman. L’ Anat i els seus companys Benny Green al piano, Peter Washington contrabaix i Lewis Nash bateria estan esplèndids en aquest DESTACAT directe al Village.
    29 min