Som-hi doncs

Purple Rain és sens dubte el tema que va definir a Prince com l’artista que era. Un tema que va donar nom al film protagonitzat per ell mateix i que va passar desapercebut malgrat l’aclaparador èxit de la cançó que avui ens ocupa.

Prince Rogers Nelson es trobava a l'escenari amb una Hohner MADCAT comprada per 200 dòlars en una botiga de guitarres local de Minneapolis anomenada Knut Koupe. Davant d'ell i de la seva banda, The Revolution, 1.500 persones omplen un estret local de sostres baixos. No tenen ni idea del que estan a punt d'escoltar. Perquè la primera vegada que van escoltar Purple Rain el 3 d'agost de 1983 al First Avenue, el local que li portava sort a Prince per provar noves cançons aquestes 1.500 persones no eren conscients que es trobaven davant del que es convertiria en un himne. Quan el cor va repetir sis vegades Purple Rain, ningú entre el públic es va arrencar a corejar la tornada.

Aquell 3 de agost de 1983, Prince and the Revolution interpretava per primera vegada davant d'un públic la cançó per la qual havia trobat lletra uns dies abans. Era un concert benèfic i s'estava gravant amb intenció d'analitzar després els materials (i si sortia alguna cosa bona, fantàstic). Un camió de gravació mòbil de Record Plant estava fora del local, com si es tractés d’una camioneta de l'FBI d'incògnit a la porta d'un restaurant italià. No obstant això, la cançó va sortir rodona i va anar directa al disc. Sobretot va sortir rodona gràcies a la guitarrista Wendy Melvoin, que va ser qui li va aportar el puntet de bogeria i compungiment als acords de la guitarra. Prince, a diferència del públic i a diferència de la seva banda, era d'alguna manera mística conscient que estaven fent història. Durant el concert, entre cançó i cançó, deixava anar en aparts a la seva banda: Sabeu? Estem fent història. Era conscient del moment que estava vivint.

Havíen estat lluitant durant un parell d'anys, tractant d'escriure una cançó per a una cadena de música negra i una altra per a una estació de rock. Però Purple Rain, la cançó, es va escoltar en tot tipus d’emissores de ràdio. I això que la cançó havia nascut amb poques expectatives. La idea era fer una cançó que sonés a country, encara que no ho fos al 100%. Així que no estava cridada a ser des del principi la cançó que faria que l'artista i el grup transcendissin el temps i l'espai. I tampoc estava cridada a ser la cançó principal de la pel•lícula que després va portar el seu nom. Res d'això va passar fins a aquest moment màgic al First Avenue.

Perquè la inspiració musical va arribar amb la melodia, no amb la lletra. Prince necessitava algú que li escrivís la lletra. I per això li va enviar una cinta amb una primera gravació acústica del tema a Stevie Nicks. Stevie Nicks encara conserva la demo amb la gravació acústica de Purple Rain que Prince li va lliurar perquè li escrivís la lletra. "No sabria per on començar", li va respondre la cantant de Fleetwood Mack. A la cinta, Prince cantava com qui no vol cosa, per a la omplir. Al final la cançó es va escriure durant un dia d'assaig entre Prince i tota la banda. En un sol dia, pensant què podien fer amb aquesta melodia tan meravellosa que havia descobert el cap de Prince. Aquest és el veritable origen de la cançó.

El contingut de la lletra, bàsicament, explica com afrontar l'apocalipsi, l’armageddon, la fi dels dies. Quan cau la pluja de sang morada que tenyeix el cel blau. Segons la lletra, quan arribi el moment, l'únic que es pot fer és tenir algú al costat a qui estimes i abraçar-lo. Només es pot afrontar l'apocalipsi al costat de les persones que vols. És el millor comiat. Hi ha d'haver algú a la fi de el camí. El final del camí és també part de el viatge, sempre, és clar, que hi hagi algú al teu costat. I no és una interpretació que hàgim fet nosaltres tal com raja. És el que va explicar el propi Prince sobre el significat de la cançó.

Després, un cop escrita, un cop gravada, a Prince li preocupava que pogués sonar al tema Faithfully de Journey. Prince va arribar a reunir-se amb la seva discogràfica amb Jonathan Cain perquè escoltés la cançó i li digués si podia remotament semblar-se a Faithfully, publicat un any abans, l'any en què es va compondre Purple Rain. De fet, Prince la va interpretar a la guitarra davant de Cain. Fins a aquest punt Prince no volia que dos dels arranjaments de guitarra s'interpretessin com un plagi de la cançó de Journey. A Cain li va semblar que el simple fet de preguntar demostrava la bona educació de Prince, i com que la cançó li va agradar, la resta és història.

La cançó va ser un èxit des de la seva sortida com a single el 26 de setembre de 1984. Purple Rain va ser un rapte de seducció de Prince, una interessant barreja de rock, pop, gospel i una mena de blues futurista. I com hem dit al principi, amb la cançó v aarribar el film homònim. A principis dels 80, Prince era el nen mimat de la indústria musical. Totes les companyies somiaven amb el seu fitxatge i ell va aprofitar que el vent bufava a favor seu per incloure una clàusula en el seu contracte musical: Purple Rain havia d'anar acompanyat del rodatge d'una pel•lícula, en la qual apareixeria com a guionista i actor principal. Warner va acceptar les seves condicions.

La trama de la cinta se centra en The Kid, un talentós cantant criat en una família disfuncional, marcada pel maltractament del seu pare a la seva mare. El jove artista canalitza la seva ira a través de la seva incipient carrera musical. El projecte va arrasar en tots els aspectes possibles: el disc va aconseguir un Oscar i un Grammy a millor banda sonora i va ser número u als Estats Units durant gairebé mig any seguit. La pel•lícula, va recaptar en taquilla 80 milions d'euros de l'època, quan tot just havia costat la desena part.

Tal dia coma vui de 1484, el Papa Innocenci VIII publicava la butlla papal "Summis desiderentis affectibus", que donaria pas a la caça de bruixes arreu del món conegut. També recordem els naixements de Little Richard, Camarón de la Isla, la publicació de "Que Diós reparta suerte" de Gabinete Caligari i la mort del rocker francès Johnny Hallyday.

Claudia garcia ens porta aquesta secció en la que descobrim la història musical de la humanitat començant per la dècada dels 60.

"Where the Streets Have No Name" és una cançó d’U2 que et deixa marcat per la seva total harmonia, i que va ser la manera perfecta per començar el millor àlbum d'U2: “The Joshua Tree”.

"On els carrers no tenen nom", que és com es podria traduir aquesta cançó conté una lletra que té avui més vigència que mai, perquè ningú pot amagar com la constant recerca de desenvolupament de moltes societats implica la destrucció dels espais naturals, a més a més de tancar-nos en una sola realitat, en la qual portem sobre les espatlles el pes dels edificis, on anem més ràpids que les congestionades autopistes, el temps passa i som consumits per estructures que no tenen vida pròpia.

Aquesta peça que va començar com una demo de The Edge, el seu guitarrista, va ser la pedra a la sabata de la banda durant els enregistraments del disc "The Joshua Tree": No aconseguien trobar el so que complís amb les expectatives dels integrants; es buscava un gran tema que sonés gegant en els concerts, música per a fer levitar els estadis on es presentés U2, però el resultat no arribava. En una habitació de Melbeach House -la casa que havia adquirit feia poc el guitarrista- va usar un gravador de quatre pistes per a enregistrar un arranjament de teclat, baix elèctric, guitarra elèctrica i bateria. Al prendre consciència que les sessions per a l'àlbum estaven arribant a la seva fi i la banda tenia poques cançons que sonessin excepcionals en directe, el guitarrista va voler «crear l'última cançó en directe d'U2», de manera que es va imaginar el que seria escoltar un concert futur del grup si fos un fan. Després de finalitzar la barreja general, va sentir que havia trobat «la part de guitarra i la cançó més sorprenents de la seva vida». Sense ningú a la casa amb qui compartir el demo, The Edge recorda haver ballat i saltat en l'aire a manera de celebració.

Encara que a la banda li va agradar la demo, li va ser difícil gravar la cançó. L'arranjament, amb dos tipus de compàs diferents i freqüents canvis d'acords, es va practicar moltes vegades, però el grup va haver lluitar per arribar a una interpretació que els agradés. Segons el coproductor Daniel Lanois: «Aquesta cançó va ser un projecte de ciències. Recordo aquest enorme pissarra escolar, com en diem. Sostenia un punter, com un professor universitari i ensenyava a la banda els canvis d'acords, com un maleït idiota, va ser ridícul». El productor Brian Eno va estimar que la meitat de les sessions per a l'àlbum es van dedicar a gravar una versió adequada de «Where the Streets Have No Name». La banda va treballar en una sola presa durant setmanes, però com Eno va explicar, aquesta versió particular tenia un munt de problemes i el grup va continuar intentant arreglarla. Al llarg del seu treball , van anar substituïnt gradualment cada presa instrumental fins que no va quedar res de la interpretació original.

Portaven tant de temps amb aquest tema que Eno va pensar que seria millor començar des del principi. La seva idea era «simular un accident» i esborrar totes les cintes de la cançó. Va dir que no volia obligar-los a deixar de banda la cançó, però va considerar que seria més eficaç començar de nou amb una interpretació fresca i que no estigués viciada. En un determinat moment, Eno va tenir les cintes a punt per tornar-les a gravar, però mai es van esborrar; segons l'enginyer de so, el seu company Pat McCarthy va tornar a la sala de control i en trobar-se amb Eno a punt d'esborrar-les, li va llançar el te que estava prenent per impedir que ho fes. Així doncs,la versió d'estudi de la cançó tal i com la coneixem avui, és una compilació de diverses preses diferents.És una de les nombroses cançons barrejades per Steve Lillywhite en els últims mesos de l'enregistrament de The Joshua Tree.

El cantant Bono va escriure la lletra durant una visita humanitària a Etiòpia amb la seva dona Ali Hewson. El vocalista recorda haver-la anotat en una bossa per vòmits d'Air Índia durant una parada en un poble. La lletra de la cançó va ser inspirada en una història que va escoltar Bono sobre Belfast, capital d'Irlanda de Nord, on es pot saber en quin carrer viuen les persones només amb conèixer la seva religió i procedència. El vocalista feia una crida a esborrar aquestes etiquetes, les diferències, i que no hi hagués raons que portin a l'odi entre persones ni a les guerres sense sentit.

Bono pensava en aquells camins de terra que es poden veure des d'un cim a l'Àfrica, on no hi ha res que marqui límits i diferències; feia una comparació amb els carrers de les grans ciutats occidentals que des que s'aixequen són etiquetades, dins d'elles es van construint classificacions, grups, rivalitats, marques que et poden acompanyar de per vida. El vocalista d'U2 ens convidava així a recórrer aquestes vies on no cal tenir una condició especial per passar per elles, i on n’hi hagin, trencar amb aquestes barreres.

"Where the Streets Have No Name" també contenia un missatge dirigit a comprendre el problema de la contaminació, com les grans ciutats estan generant un efecte en l'ambient, en l'aire, les aigües, llevant-nos els sons del silenci, les imatges màgiques produïdes per la naturalesa. Una cançó que ben bé podria ser la BSO dels viatges de Greta Thunberg.

«Where the Streets Have No Name» va rebre elogis de la crítica i va tenir un èxit comercial rotund. Va arribar al lloc 13 als Estats Units, 14 al Canadà, 10 en els Països Baixos i 4 al Regne Unit. La cançó s'ha convertit en una de les més populars de la banda i va romandre com una constant en les seves presentacions en directe des del seu debut en la gira The Joshua Tree Tour.

Tal dia coma vui de 1969 l'FBI matava a casa seva a Fred hampton, líder dels Panteres negres. També recordem els naixements de Dennis Wilson, Karina, Gary Rossington, les publicacions de "Beatles for sale" i de December s children (And everybody 's), dels Rolling Stones, l'incendi del Casino de Montreux, la mort de Mor Tommy Bolin, la dissolució de Led Zeppelin, i les morts de Frank Zappa i Julián Infante.

Una de les essències del naixement del rock va ser que quan van aparèixer les seves primeres figures de seguida sorgien altres a disputar-los la fama. De totes elles, però, per la majoria, una d’elles va ser "El Rei", Elvis Presley i una altra va estar a punt aconseguir-ho: Jerry Lee Lewis.

La història de "Great balls of fire" ( 'Grans boles de foc!') comença de forma una mica curiosa. Corria l'any 1957 quan Jerry Lee Lewis va aconseguir el seu primer gran triomf amb "Whole Lotta Shakin 'Going on", una cançó d'alt contingut sexual que va tenir seriosos problemes per ser editada en una societat poc permissiva. Amb ritme de rock, encara que basada en el 'boogie-boogie', aquest primer èxit va servir perquè Otis Blackwell, compositor que havia treballat amb Elvis, li enviés un tema en la mateixa línia amb una lletra plena de metàfores, n detall que la feia semblar més 'lleugera' a la possible interpretació del públic.

Un 8 de octubre de 1957, en els Sun Studios, de Memphis, Jerry i la seva banda es disposaven a gravar una cançó cedida pel compositor Otis Blackwell, qui venia de treballar en algunes cançons per Elvis Presley i que per aquesta ocasió, i en un detall força estrany, li enviava la cinta als agents del segell sota el pseudònim: Jack Hammer.

Cal assenyalar que la família de Jerry Lee Lewis era molt propera a la religió, i òbviament la «ovella negra» de la família era aquest pianista que ja als 13 anys havia estat expulsat de l'escola per interpretar cançons gospel a ritme de Boogie. Per aquesta raó, si el seu anterior hit ja havia causat polèmiques en el seu si familiar, ni imaginar-se el que passaria si aquesta cançó que ja estaven gravant arribava a ser un èxit.

S'explica que va ser Sam Phillips, propietari de la discogràfica Sun Records, qui va convèncer a Jerry Lee Lewis perquè no tingués por de la censura ni a la seva pròpia família, molt religiosa, i gravés un tema que el llançaria a la fama per sempre. Però la tasca no va ser tan fàcil per Phillips, ja que en un dels primers intents de gravació, el pianista, submergit en nervis i ràbia, li va tirar una escopinada a la cinta mentre aquesta girava i registrava la part instrumental. «Sam es va posar molt dur, mai ho l’havia vist així, i Jerry estava molt rabiós» recordava a l'abril de l'any 2012 el bateria JM Van Eaton, després de ser entrevistador per la revista Uncut i que va tenir la sort de participar en aquesta històrica sessió de gravació.

Great Balls of Fire emana d'una frase molt utilitzada al Sud dels EE.UU. relacionada amb la festa de la Pentecosta en què els catòlics celebren l'arribada de l'Esperit Sant davant els apòstols en forma de llèngües de foc. Molts van ser, especialment els més exaltats, els que van voler anar més enllà de la seva intenció adduint que, posseïda pel 'diable', era una mena de culte al sexe, amb estrofes d'alt voltatge que podien 'alterar' a una part important de la societat. No obstant això, malgrat totes les crítiques, res va impedir que Great balls of fire aconseguís una popularitat desbordant i en un parell de setmanes aconseguís el Nº 2 en les famoses llistes Bilboard amb més d'un milió de còpies venudes. Va ser un triomf sonat que va trigar poc a estendre a la resta de món on va arribar a l'Nº 1 en diversos països europeus.

?

Va ser tant l'èxit d'aquesta cançó, que Jerry Lee Lewis va decidir anar de gira a Anglaterra, on segons els seus productors gaudia de la fama necessària per omplir teatres. Després de tocar terra britànica, la premsa li va preguntar per l’edat de la seva esposa i aquí és on va petar tot. Lewis va contestar que tenia 15 anys, armant un escàndol majúscul al destapar la premsa la seva edat real. De fet s’havia casat amb ella 2 anys abans quan ella només en tenia 13. A partir de llavors la seva popularitat va patir un dany irreparable i després d'alguns concerts amb poca audiència, la seva gira és cancel•lada i deportat d'Anglaterra. Un escàndol que va prosseguir així que va arribar als EUA, que acaba amb la seva pràctica postergació del panorama musical. Amb això va començar la censura de les cases discogràfiques, les polèmiques en els mitjans més conservadors, els excessos de pastilles i el posterior decreixement de la fama i la popularitat.

Tal dia com avui de 1842, el general Baldomero Espartero ordena bombardejar la ciutat de Barcelona per sufocar la revolta armada. També recordem els naixements de Nino Rota, Ozzy Osbourne, Mickey Thomas (Jefferson Starship), Juan Valdivia (Heroes del Silencio) i l'edició de l'LP My generation dels The Who

La cançó del dia és una d'aquelles que des de fa molts anys sempre ha sonat al nostre cap, una mena de melodia recurrent que encara avui segueix emocionant. Toy Soldiers de Martika va ser una balada de 1989 amb un regust melancòlic que a dia d’avui encara segueix compungint-nos l’ànima quan sona a les radiofórmules de clàssics.

Martika, era una jove d'orígens cubans que ja des de ben petita va desenvolupar una notable carrera artística participant com a ballarina, per exemple en la pel•lícula Annie de 1982. Però va ser el cantant Boy George qui la va inspirar a llançar-se al difícil món de la música. La discogràfica CBS va decidir fitxar-la amb l'objectiu de convertir-la en una estrella a l'estil de Madonna. Aprofitant l'estirada de la seva fama televisiva, Marta Marrero (el seu veritable nom) va publicar al començament de 1989 Martika, el seu primer àlbum amb els singles More than you know i sobretot el que ens ocupa avui: Toy Soldiers. El seu segell discogràfic, Columbia Records, mai va imaginar que aquesta jove cantant escriuria una cançó amb un secret ocult, que seria desxifrat anys després.

Toy soldiers va ser escrita per la pròpia cantant juntament amb Michael Jay, participant en els cors els seus amics d’un programa de la Disney on ella havia treballat com a cantant. I és que el famós cor de la tornada incloïa les veus de destacades personalitats del món de la cultura i la música com Stacy Ferguson (avui dia coneguda com Fergie), Rahsaan Patterson, Renee Sands (que va posar la veu de la princesa Fiona a la cinta Shreck), Devyn Puett i l’actriu Jennifer Love Hewitt.

Els gerents del segell, fins al moment, només entenien que la cançó era una simple balada que tractava sobre una noia que patia per l'amor d'un home desinteressat, una mena de "noi rebel" que només la feia patir i que es creia un galant de galants. Però amb el pas dels mesos, abans de ser llançada com a single es va destapar l'olla. Toy Soldiers no era una innocent i simple balada d'amor, sinó que era una cançó que parlava sobre els problemes de l'abús amb les drogues. Martika va assenyalar en diversos mitjans de comunicació que aquesta cançó va ser escrita després de saber que un dels seus amics tenia seriosos problemes de salut derivats d'una forta addicció a la cocaïna. A més explicava que el seu rebuig a les drogues es devia al fet que elles controlen a l'ésser humà de la mateixa manera que els nens controlen a les seves joguines. Toy Soldiers va ser la metàfora perfecta per parlar de com innocentment es pot entrar en l’obscur món de les drogues, i després d’atravessar aquesta porta es fa molt difícil sortir-ne. Destrossats cauen els soldats de joguina, cal aixecar-se i guanyar la batalla.

Pel que sembla, aquesta cançó també va ser feta amb una missió comercial i humanitària, ja que aquells anys existia una forta preocupació mundial per les drogues i en especial, per l'alt consum de la població juvenil. També es feien campanyes d'advertència sobre la SIDA, que anava lligat a l'abús de l'heroïna pels perills de contagi a l'usar agulles rebutjades per altres persones. Per això la cançó parla sobre aquestes persones que juguen amb la seva vida tal com els nens juguen amb les seves joguines, manipulant els seus temps, les seves personalitats i quedant finalment en l'oblit.

?

És per això, que quan els gerents del segell discogràfic es van assabentar de la temàtica de la cançó no es van preocupar massa i van deixar que el món es creés la seva opinió a través de les vendes del disc: Si aquestes eren baixes, potser era per que ningú compraria el "missatge" d'una artista Disney i si eren altes, era perquè el missatge era potent i a més a més era una ajuda a la societat.

Toy Soldiers va vendre 3 milions de discos a més a més d’ajudar a la cantant a ser considerada per molts com la nova Madonna, a qui va desbancar del Nº1 de la llista Billboard relegant Express yourself al Nº2 durant tres setmanes. Davant tal èxit, el mateix Prince es va oferir a col•laborar en el seu segon disc amb quatre cançons escrites per ell. No obstant això, va ser un fiasco de vendes i la cursa de la noia es va diluir progressivament.

Aparentment esgotada per la fama, es va retirar del món de la música. El 1997 va publicar un recopilatori i després d'això, el vent se la va emportar. Tan sols va tenir un ressorgiment puntual el 2004 quan el raper Eminem va reconvertir el seu gran tema Toy Soldier en el rap Like Toy Soldiers samplejant la famosa tornada de la cançó.

Tal dia coma vui de 1804, Napoleó Bonaparte s'autocoronava emperador de França. També recordem el naixement de Raimon, el divorci de Kriss Kristofferson i Rita Coolidge, la mort de la cantant folk Odetta i les publicacions de Oxygen 3 de jean Michel jarre i "Blue & lonesome dels Stones.

La cançó del dia bé podria competir amb l’antològica “American Pie” de Don Mclean que bàsicament narrava els aconteixements que van marcar una època. Dècades després, el cantautor nord-americà Billy Joel partiria d’aquesta idea primigènia per narrar la seva pròpia visió de la història que ha marcat l’esdevenir de la humanitat a «We Did not Start the Fire».

Aquest tema que formava part de l’LP Storm Front de 1989 també va suposar un punt d’inflexió per aquest artista que als 80 ja havia començat a experimentar noves temàtiques i on les seves lletres tenien un punt de crítica social i reflexions sobre un món millor i un discurs anti-bèl•licista.

A finals d'aquesta dècada, l'artista va voler novament fer un gir a la seva carrera artística i publicar un disc amb aires renovats. Per això va decidir separar-se del seu representant i entrar immediatament a l'estudi per gravar el seu disc N° 11, «Storm Front», on hi havia cançons amb lletres personals, i on l'artista deixa molt en clar la seva manera de veure la vida i el món.

Billy Joel era un fanàtic de la història. En diverses entrevistes se li pot notar el seu fanatisme pels llibres, les investigacions, les biografies de personatges famosos del segle XX i declarar-se a ell mateix com a un «ratolí de biblioteca». De fet en l'època en què promocionava «Storm Front» va dir en més d’una ocasió que alguna vegada, en la seva joventut, tenia pensat ser professor d'història.

Va ser per mitjà d'aquest fanatisme pels esdeveniments socials que una tarda de 1988 es va trobar amb Sean Lennon, fill del famós Beatle. Junts van conversar sobre els titulars dels diaris en que es parlava de la lluita per la llibertat a Hongria, les últimes molles de la Guerra freda, les crisis econòmiques i tants altres problemes que passaven al món en aquells dies. Va ser després d'aquesta conversa en què Joel va decidir escriure alguna cosa on resumís personatges i esdeveniments històrics des de 1949 (any en què va néixer) fins aquells dies.

Per a aquest procés creatiu, Billy Joel va buscar titulars i esdeveniments per diverses biblioteques i en la seva col•lecció de revistes. La idea principal de la cançó, diria més tard en una entrevista, era relatar episodis històrics a una persona «amb la meitat de la seva edat, sota el panorama que el món era un desastre irreparable». Segons l'autor, aquesta va ser la seva primera cançó on va començar en primera instància amb la lletra per després gravar la música. Normalment Billy feia el contrari, però en aquesta ocasió els plans van canviar quan es va notar inspirat d'allò més amb la idea de la cançó i a més a més va dir que aquesta és la causa que la cançó no tingui una ferma melodia.

Malgrat el toc pessimista de la lletra, el cantant va deixar clar que la culpa de la situació del món no era de les noves generacions. D’entre la inmensa llista de personatges que apareixen concentrats en els més de 4 minuts que dura la cançó hi podem trobar a Harry Truman, Doris Day, Joe DiMaggio, Joseph McCarthy, Richard Nixon, Marilyn Monroe, Marlon Brando, Dwight Eisenhower, Josef Stalin, Juan Domingo Perón, Albert Einstein, James Dean , Davy Crockett, Elvis Presley, Brigitte Bardot, Buddy Holly, Fidel Castro, Kennedy i molts altres personalitats que han deixat una forta empremta en la història mundial del segle XX.

Per Billy Joel, aquesta no és una de les seves millors cançons ni està dins de les seves favorites (encara que tampoc l'odia). De fet ha confessat, sense pèls a la llengua, a la revista Billboard que «musicalment parlant és terrible, és com un mosquit brunzint al voltant del teu cap». Tot i això, «We Did not Start the Fire» va ser un rotund èxit per a la carrera musical de l'artista nord-americà, ja que va arribar al cim de la llista Billboard Hot 100 un 9 de Desembre de 1989.

Va ser tanta la fama d'aquesta cançó que fins-hi-tot l'escriptor i periodista Steven Ettinger li va dedicar un passatge a la cançó en el seu llibre «Tora 24/7: A Timely Guide for the Modern Spirit»dient textualment que: «Billy Joel havia capturat les imatges, els esdeveniments i personalitats més importants d'aquest mig segle en tan sols tres minuts. Conteni una sobrecàrrega de pura informació, i per això és una cançó on em vaig sentir molt identificat amb el que ens estava cantant».

Però no tot el que brilla és or. L'any 2004 la revista Blender va treure una polèmica llista titulada «Corre per la teva vida! Les 50 pitjors cançons de sempre!» On “We Didn’t Start the Fire »va ocupar el lloc 41 i va ser catalogada sense embuts com« un treball fet en els minuts finals abans de ser gravada». Però això no era tot, ja que a més a més els editors van anar més enllà i es van dignar a dir que era «un mal exemple de com mostrar la història cultural de segle XX en 4 minuts».