Esta setmana ens hem preguntat si tot açò de la intel·ligència artificial va de futur o va, com tantes altres coses en esta terra, de posar-li un nom en anglés al mateix negoci de sempre. Reurbanitzar, consumir territori, xuplar energia, gastar aigua i vendre-ho com si estiguérem a punt de descobrir Mart des d’un coworking del Cabanyal. Els centres de dades arriben embolicats en paraules boniques, però quan rasques un poc apareix la vella cançó. Els recursos són d’ací, l’aigua és d’ací, la llum és d’ací, la molèstia és d’ací i el botó d’apagar-ho tot el té una empresa nord-americana. El núvol, al final, no estava en l’aire sino que estava plantat damunt d’un barri, connectat a la xarxa elèctrica i demanant més territori per a continuar creixent.

Hui parlem de l’arribada dels centres de dades al cap i casal, de la fascinació institucional per qualsevol cosa que sone a moderna, de les bombolles tecnològiques i d’esta manera tan nostra de confondre innovació amb ciment, congressos, pelotassos i una altra capa de gentrificació sobre els mateixos barris de sempre.