L'obsessió per descobrir les fonts del Nil ve de lluny. Tot i que la cursa dels occidentals per trobar-ne el naixement la va guanyar un jesuïta espanyol, un escocès va emportar-se tots els honors. Sigui com sigui, vora el Nil, i el Nil Blau en concret, és on va començar tot. Les aigües sacralitzades van veure néixer, créixer i desaparèixer civilitzacions que es van estendre mil·lennis en el temps fins a quedar enterrades per la terra o per la sorra dels deserts.

"El laberint" és el nom que els "aventurers urbans" han posat a un complex de túnels, coves, passadissos i cambres subterrànies que s'estén sota mateix de les ciutats bessones de Minneapolis i Saint Paul, a Minnesota, als Estats Units. Es tracta d'un món perdut que es va arribar a oferir pràcticament verge i desconegut a una nova nissaga d'aventurers pioners. La sensació que ja es coneix fins al darrer racó de món, que s'ha explorat tot i que tot està cartografiat va impulsar aquest nou grup humà a explorar els anomenats "no llocs". Espais, illes o ciutats inversemblants que obren un nou horitzó de possibilitats als més agosarats. "El laberint" és un d'aquests espais recollits al llibre "Fuera del mapa. Un viaje extraordinario a lugares inexplorados", d'Alastair Bonnett. Si bé, de "no llocs", aquesta obra en recull fins a 48. Es tracta d'una de les quatre lectures que ens proposa l'editor, escriptor i viatger Enric Soler.

Laberint és el nom que els aventurers urbans han posat a un complex de túnels, coves, cambres i passadissos subterranis que s'estén sota mateix de les ciutats bessones de Minneapolis i Saint Paul, a Minnesota. Espais, illes o ciutats inversemblants que obren un nou horitzó de possibilitats als més agosarats. El Laberint és un d'aquests espais recollits al llibre "Fuera del mapa: Un viaje extraordinario a lugares inexplorados", d'Alastair Bonnett.

El mar d'Aral era el punt mític del viatge d'Agustí Carmona. Com sempre, va sortir des de Ripollet, sol i en moto, disposat a cobrir els aproximadament 18.000 quilòmetres de la seva particular ruta de la seda, en cinc o sis setmanes de viatge. "Viatjar en moto suposa tensió, perquè no vas aïllat de l'exterior", explica. "Si bufa el vent, ho pateixes; si plou, ho pateixes; si els camions et tiren pedres, te les menges. Mentre avances, veus com van canviant les civilitzacions, els estils arquitectònics... i és quan perds de vista l'autopista que comença el veritable viatge". I l'autopista es va acabar a Geòrgia. L'Agustí va creuar les muntanyes del Caucas i el mar Caspi... a bord d'un ferri que navegava esquivant el laberint de plataformes petrolíferes. I va arribar al mar d'Aral, però el mar ja no hi era. I hi havia ports i vaixells avarats enmig del desert. Corroïts pel temps. I poblacions de costa amb closques de petxines, xarxes de pesca i platges. Només hi faltava el mar. Després van venir Bukhara, Khivà i Samarkanda. I una sorpresa inesperada.

El mar d'Aral era el punt mític del viatge d'Agustí Carmona. Com sempre, va sortir des de Ripollet, disposat a cobrir els aproximadament 18.000 quilòmetres de la seva particular Ruta de la Seda. "Viatjar en moto suposa tensió perquè no t'aïlles de l'exterior. Mentre avances, veus com van canviant les civilitzacions, els estils arquitectònics. Però és quan perds de vista l'autopista que comença el viatge de debò", explica l'Agustí.

El mar d'Aral era el punt mític del viatge d'Agustí Carmona. Com sempre va sortir des de Ripollet, sol i en moto, disposat a cobrir els aproximadament divuit mil quilòmetres de la seva particular Ruta de la Seda, en cinc o sis setmanes de viatge. "Viatjar en moto suposa tensió, perquè no vas aïllat de l'exterior", explica. "Si bufa el vent, ho pateixes, si plou, ho pateixes, si els camions et tiren pedres, te les menges.... Mentre avances, veus com van canviant les civilitzacions, els estils arquitectònics.... i és quan perds de vista l'autopista que comença el veritable viatge". I l'autopista es va acabar a Geòrgia. L'Agustí va creuar les muntanyes del Caucas i el Mar Caspi... a bord d'un ferri que navegava esquivant el laberint de plataformes petrolíferes. I va arribar al mar d'Aral, però el mar ja no hi era. I hi havia ports i vaixells avarats enmig del desert. Corroïts pel temps. I poblacions de costa amb closques de petxines, xarxes de pesca i platges. Només hi faltava el mar. Després va venir Bukhara, Khivà i Samarkanda. I una sorpresa inesperada.

Suakin és una ciutat sudanesa de ressonàncies mítiques. El que més va impressionar Laura Alameda i Joan Antoni Afonso quan hi van posar els peus van ser els homes de gran talla que hi van veure "armats amb espases", afirmen, "tan altes com nosaltres". La Laura i en Joan Antoni eren en plena travessia de sud a nord del mar Roig, saltant de port en port. També s'arreceraven en antics llits fluvials inundats pel mar que s'endinsen al desert. Vet aquí el fort contrast entre la terra estèril que els envoltava a la superfície i l'explosió de vida que hi havia sota l'aigua.

Suakin és una ciutat sudanesa de ressonàncies mítiques. El que més va impressionar Laura Alameda i Joan Antoni Afonso van ser els homes de gran talla que hi van veure "armats amb espases", afirmen. En la seva travessia, es van arrecerar en antics llits fluvials que va inundar el mar i que s'endinsen al desert; hi van descobrir el fort contrast entre la terra estèril que els envoltava a la superfície i l'explosió de vida que hi havia sota l'aigua.

Hi ha persones per qui el wifi és la brúixola que guia els seus viatges. Es tracta de professionals "freelance", autònoms, que es desplacen pel món a la recerca d'aquesta tecnologia de xarxa sense fils que permet intercanviar dades o connectar-se a internet. Cadascú és una entitat autònoma en si mateix, un mena de microempresa que es mou amunt i avall amb la motxilla, l'ordinador i les seves idees. Són nòmades digitals, caçadors de wifi que cerquen espais on assentar-se temporalment per treballar.