Greuges

Amb el 50% de l'equip infectat amb el virus de moda, tornem a la càrrega i encetem 2022 amb un realiti sobre el món rural. Clarkson's Farm (Amazon Prime Video, 2021) enfronta un periodista britànic conservador, amant dels cotxes i negacionista del canvi climàtic amb la realitat del sector primari, gestionant el dia a dia d'una granja britànica en plena crisi de la covid-19. El resultat és un programa molt més progressista que la mitjana -del format i de la plataforma- que obri preguntes interessants: sobre el futur del camp, el canvi climàtic, les regulacions i la possibilitat que els humans canvien d'idea. Quasi res.

La segona part de l'especial de final d'any aborda els temes que ens havien quedat penjant del balanç anual, tals com les lectures de 2021 i especialment un kink molt específic d'Andrea: les comèdies nadalenques

S'acaba l'any i repassem quina mena de coses ens ha pegat per consumir durant la llarga pandèmia i per què. Evidentment queda tan llarg que ens toca tornar a partir-ho en dos: hui, pel·lícules, sèries, realitis i varietés

Segona part de la nostra imprescindible reflexió sobre la radiotelevisió pública de les valencianes i els valencians i el seu indiscutible lideratge en audiència i influència social.

Dos politòlegs (ex)tertulians es posen a parlar de què pensen sobre la radiotelevisió pública de les valencianes i els valencians, y lo que pasó después... és que els queda un programa tan llarg que l'han de partir en dos trossos. Ací, la primera.

La  vocació de servei públic ens empeny a anar a veure Les Tres Germanes -de Txekhòv-, al Teatre Micalet, i ixim amb algunes preguntes. Té l'avorriment de la classe mitjana russa de províncies a principis del segle XX algun interès en el present? Per què la majoria de gent que veiem al teatre voreja o supera la jubilació? A este País li sobren o li falten artistes?

Hui, aprofitant la final de l'enèssima edició Celebrity, tornem a la càrrega parlant del nostre reality d'ultradreta preferit: Masterchef Espanya. En el menú: explotació laboral, diputacions, superació personal i molta, molta caspa.

A propòsit de "Me cago en Godard" de Pedro Vallín (Arpa, 2019) ens preguntem si podem separar una obra potable d'un autor que ens cau regular, i de la mateixa manera si podem separar el cinema que ens agrada dels seus insuportables i narcissistes directors.

En el principi va ser la llum. I tot seguit, el PP i el PSOE i els seus exministres en consells d'administració van començar a cobrar-nos-la a preu d'or i a explicar-nos que no hi ha alternativa al seu tren de vida. Per a variar, ens permetem ser optimistes sobre la transició energètica i fem alguna proposta constructiva del caràcter gregari dels i les alcaldes.

Abordem la necessària salvació de les pensions del baby boom, que recau sobre les esquenes dels de sempre. Economia o xantatge emocional a punta de decret llei? Nosaltres ho tenim clar, i creiem que es podeu imaginar per on van els tirs.