L’accés a l’habitatge és una de les preocupacions principals dels barcelonins. I no només l’accés a l’habitatge: també mantenir-lo. Arreu del país, els desnonaments són una xacra. L’any passat n’hi va haver 3.344 al País Valencià, 3.136 a Catalunya i 1.209 a les Illes Balears. A banda, els barcelonins dediquen prop de la meitat del seu sou a pagar el lloguer, i això escanya la qualitat de vida, però la política institucional naufraga. La regulació no arriba. El Tribunal Constitucional va tombar la llei catalana que regulava el preu del lloguer, i ara partits i entitats en negocien una d’espanyola que costa molt que arribi a bon port. La crisi és estructural. Però l’última dècada també han canviat coses de fons. Els llogaters s’han començat a organitzar políticament, i ho han fet per exemple amb entitats com el Sindicat de Llogateres. 

Segons l’economista Carme Arcarazo, portaveu del sindicat, l’origen de bona part dels mals és l’any 2013, any en què “comença a créixer la concentració del mercat del lloguer”. “Fins al 2013 no hi havia fons d’inversió. Hi ha una concentració de la propietat en molt poc temps. No és casualitat: el 2013 s’aproven dues lleis fonamentals per entendre el que ha passat en aquest país”. En la primera, es donen beneficis socials a les SOCIMI, la figura fiscal que fan servir els fons d’inversió, i “es redueixen els drets dels llogaters: els contractes passen a ser de cinc anys a ser de tres”. “Això, ja es va fer amb aquell objectiu, va posar una catifa vermella als fons d’inversió. Se’ls va dir: ‘Això és el vostre paradís’”, critica.