Crims

Macedònia del Nord, any 2005. El cadàver d'una dona apareix amb signes d'estrangulament i embolicat amb plàstic entre les deixalles d'un abocador il·legal. Al cap de poc, un tribunal condemna dos joves a cadena perpètua, tot i que no s'ha pogut demostrar que siguin culpables. No és fins al cap d'un temps, quan apareixen mortes dues dones més en les mateixes circumstàncies, que es fa evident que els dos nois han estat sentenciats injustament i que tots els crims són obra d'un mateix assassí en sèrie.

5 de maig del 1353. Època medieval. Monestir de Sant Miquel de Cruïlles, Baix Empordà. El prior es dirigeix a fer l'última oració del dia. Quan creua el claustre algú l'assalta i li clava una ganivetada que el deixa malferit a terra. Es diu Pere Llapart i fa poc que dirigeix el monestir. Amb la foscor de la nit no ha vist la cara de qui l'ha volgut matar. És la tercera vegada en dos mesos que intenten assassinar-lo.

Els implicats fa segles que són morts, és clar, però encara es conserva el sumari del procés que va obrir la cúria episcopal de Girona el 1353 contra Ponç Pagès, monjo de Sant Miquel de Cruïlles, per l'intent d'assassinat del prior Pere Llapart. Han passat set segles d'aquest assassinat en grau de temptativa. Des d'aleshores hi ha coses que han canviat molt. D'altres, com l'enveja, els embolics amorosos i les lluites pel poder, s'assemblen bastant.

És dilluns 7 de juliol del 2008. Els empleats de l'oficina de La Caixa situada a l'avinguda Mare de Déu de Montserrat de Barcelona han arribat poc abans de les 8 a l'entitat bancària, com cada dia feiner. A les vuit i cinc, mentre un dels treballadors posa a punt el caixer automàtic, tres homes obren d'un cop de mall la porta d'accés a l'oficina i els amenacen a tots amb una pistola. Els agressors agafen els diners que hi ha al caixer i en una petita caixa forta i se'n van. S'han emportat 19.000 euros. L'atracament ha durat menys d'un minut i mig. Aquest és el primer d'uns quants robatoris amb el mateix modus operandi. La policia trigarà a trobar una pista sòlida per enxampar els atracadors.

El dijous 18 de maig del 2006, un home arriba molt preocupat a la comissaria dels Mossos d'Esquadra de Pineda de Mar per denunciar la desaparició del seu fill. Diu que el noi li va trucar el diumenge 14 per dir-li que al cap d'un o dos dies tornaria a la feina i que des d'aleshores no n'ha sabut res més. Pare i fill treballen plegats. Tenen parada de fruita al mercat de Pineda i de Calella. El pare explica que és molt estrany que el noi no hagi tornat perquè és molt responsable i complidor. Sospita que li ha passat alguna cosa i comenta que últimament ha canviat d'actitud i de manera de vestir.

Aquest cas es mou en una barreja de realitat i fantasia. S'arribarà a tals extrems d'absurditat, que la sentència parlarà de situacions delirants.

1973, 8 de desembre, dissabte. Són quarts de deu del vespre i dos matrimonis que acaben de sopar plegats surten del restaurant l'Hostal Nou de Llobera, al Solsonès. Van cap al cotxe, que està aparcat en bateria davant del local. Un dels homes puja al vehicle per treure'l de l'aparcament, mentre els altres s'esperen una mica apartats que faci marxa enrere per poder-hi pujar. De sobte, l'home que està fent la maniobra sent una detonació i crits. Surt del cotxe i veu que l'home amb qui ha estat sopant està estès a terra. L'han mort d'un tret a l'abdomen.

La tarda del 27 de febrer del 2018 desapareix un nen de vuit anys en un poblet diminut que es diu las Hortichuelas, enmig del parc natural del cap de Gata. A l'hivern tot just hi viuen 70 persones, la majoria gent gran. Només hi ha vuit nens. Un d'aquests nens, el Gabriel Cruz, surt de casa de la seva àvia després de dinar per anar a jugar amb els cosins, que viuen cent metres més enllà, però no hi arriba mai.

Durant onze dies, aquest petit poble d'Almeria es convertirà gairebé en un plató de televisió per seguir minut a minut la recerca del Pescadito, com li diuen a casa.

Només queden 48 hores perquè acabi el termini per pagar el rescat dels dos catalans segrestats a Nigèria i els captors han avisat que, si no cobren, els executaran. La banda mafiosa nigeriana no accepta les condicions de reduir el preu del rescat i l'equip negociador de la policia ha de buscar una nova estratègia a corre-cuita per guanyar temps i localitzar els segrestadors sobre el terreny. Com aconseguiran entabanar els criminals per poder alliberar els ostatges? Segon i últim capítol. El desenllaç.

Març del 2008. Dos catalans s'embarquen en una aventura comercial a l'Àfrica. Reben una oferta per muntar un negoci interessant a Nigèria. Un empresari del Vallès i un tècnic de la companyia viatgen fins a Lagos per tancar l'operació. Al cap de poques hores de posar els peus al país estan segrestats en una cabana al mig de la selva. Una banda mafiosa nigeriana demana un rescat de 200.000 euros a canvi del seu alliberament. Si no reben els diners al cap de pocs dies, els executaran. El que semblava una transacció comercial profitosa i ben lligada es converteix en un autèntic malson.

El tècnic de telefonia diu que és innocent, però la seva versió no quadra amb el que expliquen els testimonis i el que revelen les càmeres de seguretat. Encara no se sap on és l'ordinador Lenovo de l'Amparo, que la policia no troba enlloc, ni quina ha estat l'arma homicida, i això dificulta la investigació. Els petits detalls, i el nom Lanuza, seran molt importants.

Avui acabarem el cas del carrer Acadèmia de Lleida i us n'explicarem un altre. Anirem a Ribesaltes, a la Catalunya Nord, on l'any 2010 un prestigiós metge de l'hospital de Perpinyà és assassinat mentre esmorza tranquil·lament al jardí de casa seva.

L'any 2017 va ser un any fosc per a les comarques de Lleida. Si de mitjana hi ha un o dos assassinats l'any, el 2017 n'hi va haver 4. Un d'aquests crims és el que us expliquem. Va ser un dels més mediàtics de la crònica negra de Lleida dels últims anys. La víctima, una dona de 61 anys, tenia poques amistats i cap enemic, o això és el que tothom suposava. Era funcionària, feia una vida solitària, sense gaires complicacions ni preocupacions. Allò que molts definirien com "una dona normal". Segur que no es va imaginar mai que vivia a només 500 metres del seu botxí.