El compositor de la setmana

Avui hem sentit: Concert per a dues mandolines; Concert per a dos violins núm. 11; Concert per a flautí; Concert per a oboè. Antonio Vivaldi (1678-1741) és un dels compositors més importants del barroc. El seu escenari va ser Venècia, la ciutat on va néixer i on va passar bona part de la seva vida, que es va acabar sobtadament a Viena després d'un misteriós viatge sense retorn. Va ser un violinista extraordinari i un compositor prolífic, amb centenars d'obres instrumentals, la majoria per a violí, que van impressionar no només al seu país, sinó arreu d'Europa. Vivaldi també va compondre una ingent quantitat de música religiosa per a veus, que interpretaven les seves alumnes de l'Ospedale della Pietà davant d'un públic selecte, diversos oratoris i moltes òperes, la majoria de les quals no han arribat als nostres dies. Farem una selecció d'aquesta enorme producció, amb obres cèlebres i d'altres de menys conegudes, però totes plenes de vitalitat i brillantor.

Avui hem sentit: "La ventafocs", Ballet op. 87 (selecció); "Guerra i pau", òpera op. 91 (extractes). Després de rondar per Europa i pels Estats Units durant quinze anys, Serguei Prokófiev (1891-1953) va tornar a l'URSS. El règim soviètic va fer mans i mànigues per recuperar aquella figura mundial per a la causa: el va omplir d'encàrrecs, el va tractar a cos de rei i va aconseguir que l'any 1936 Prokófiev s'establís definitivament a Moscou amb la seva família. En aquests anys previs a la Segona Guerra Mundial, la seva producció oscil·la entre la propaganda i l'experimentació, i hi destaquen autèntiques obres mestres en forma de ballets i de bandes sonores per al cinema d'Eisenstein. La policia cultural soviètica, però, ja l'havia posat a la llista negra, i el seu país es va acabar convertint en una gàbia de la qual no va poder sortir mai més.

Avui hem sentit: "Ivan el terrible", selecció de la banda sonora per a la pel·lícula de Serguei Eisenstein. Després de rondar per Europa i pels Estats Units durant quinze anys, Serguei Prokófiev (1891-1953) va tornar a l'URSS. El règim soviètic va fer mans i mànigues per recuperar aquella figura mundial per a la causa: el va omplir d'encàrrecs, el va tractar a cos de rei, i va aconseguir que l'any 1936 Prokófiev s'establís definitivament a Moscou amb la seva família. En aquests anys previs a la Segona Guerra Mundial, la seva producció oscil·la entre la propaganda i l'experimentació, i hi destaquen autèntiques obres mestres en forma de ballets i de bandes sonores per al cinema d'Eisenstein. La policia cultural soviètica, però, ja l'havia posat a la llista negra, i el seu país es va acabar convertint en una gàbia de la qual no en va poder sortir mai més.

Avui hem sentit: "Alexander Nevsky", op. 78, Cantata per a mezzosoprano, cor i orquestra, extreta de la banda sonora per a la pel·lícula de Serguei Eisenstein. Després de rondar per Europa i pels Estats Units durant quinze anys, Serguei Prokófiev (1891-1953) va tornar a l'URSS. El règim soviètic va fer mans i mànigues per recuperar aquella figura mundial per a la causa: el va omplir d'encàrrecs, el va tractar a cos de rei, i va aconseguir que l'any 1936 Prokófiev s'establís definitivament a Moscou amb la seva família. En aquests anys previs a la Segona Guerra Mundial, la seva producció oscil·la entre la propaganda i l'experimentació, i hi destaquen autèntiques obres mestres en forma de ballets i de bandes sonores per al cinema d'Eisenstein. La policia cultural soviètica, però, ja l'havia posat a la llista negra, i el seu país es va acabar convertint en una gàbia de la qual no en va poder sortir mai més.

Avui hem sentit: "Romeu i Julieta", Ballet op. 64 (primera i segona suites). Després de rondar per Europa i pels Estats Units durant quinze anys, Serguei Prokófiev (1891-1953) va tornar a l'URSS. El règim soviètic va fer mans i mànigues per recuperar aquella figura mundial per a la causa: el va omplir d'encàrrecs, el va tractar a cos de rei, i va aconseguir que l'any 1936 Prokófiev s'establís definitivament a Moscou amb la seva família. En aquests anys previs a la Segona Guerra Mundial, la seva producció oscil·la entre la propaganda i l'experimentació, i hi destaquen autèntiques obres mestres en forma de ballets i de bandes sonores per al cinema d'Eisenstein. La policia cultural soviètica, però, ja l'havia posat a la llista negra, i el seu país es va acabar convertint en una gàbia de la qual no en va poder sortir mai més.

Avui hem sentit: "Lloctinent Kijé", Suite op. 60; "En Pere i el llop". Després de rondar per Europa i pels Estats Units durant quinze anys, Serguei Prokófiev (1891-1953) va tornar a l'URSS. El règim soviètic va fer mans i mànigues per recuperar aquella figura mundial per a la causa: el va omplir d'encàrrecs, el va tractar a cos de rei, i va aconseguir que l'any 1936 Prokófiev s'establís definitivament a Moscou amb la seva família. En aquests anys previs a la Segona Guerra Mundial, la seva producció oscil·la entre la propaganda i l'experimentació, i hi destaquen autèntiques obres mestres en forma de ballets i de bandes sonores per al cinema d'Eisenstein. La policia cultural soviètica, però, ja l'havia posat a la llista negra, i el seu país es va acabar convertint en una gàbia de la qual no en va poder sortir mai més.

Avui hem sentit: Sonata per a clarinet i piano en mi bemoll major, op. 120, núm. 2; Quatre cants seriosos, per a veu de baix i piano, op. 121. Després d'haver estat tretze anys sense compondre ni una sola peça per a piano sol, dedicat exclusivament a la música simfònica, coral i de cambra, Johannes Brahms (1833-1897) va tornar al piano, el seu lleial company, el confessor de la seva solitària existència i el més fidel intèrpret dels seus sentiments més profunds. Ho va fer de gran, durant els estius del 1892 i el 1893 a Bad Ischl, quan vorejava els 60 anys, immers en una malenconia tardoral de la qual van sorgir pàgines d'una bellesa íntima, expressives i evocadores, "cançons de bressol per bressolar els meus patiments", com ell mateix les va definir, confidències plenes de serenor, consol i resignació. És el testament pianístic de Brahms.

Avui hem sentit: "Klavierstücke", op. 119, i Sonata per a clarinet i piano en fa menor, op. 120, núm. 1. Després d'haver estat tretze anys sense compondre ni una sola peça per a piano sol, dedicat exclusivament a la música simfònica, coral i de cambra, Johannes Brahms (1833-1897) va tornar al piano, el seu lleial company, el confessor de la seva solitària existència i el més fidel intèrpret dels seus sentiments més profunds. Ho va fer de gran, durant els estius del 1892 i el 1893 a Bad Ischl, quan vorejava els seixanta anys, immers en una malenconia tardoral de la qual van sorgir pàgines d'una bellesa íntima, expressives i evocadores, "cançons de bressol per bressolar els meus patiments", com ell mateix les va definir, confidències plenes de serenor, consol i resignació. És el testament pianístic de Brahms.

Avui hem sentit: Tres intermezzos, op. 117; "Klavierstücke", op. 118. Després d'haver estat tretze anys sense compondre ni una sola peça per a piano sol, dedicat exclusivament a la música simfònica, coral i de cambra, Johannes Brahms (1833-1897) va tornar al piano, el seu lleial company, el confessor de la seva solitària existència i el més fidel intèrpret dels seus sentiments més profunds. Ho va fer de gran, durant els estius del 1892 i el 1893 a Bad Ischl, quan vorejava els seixanta anys, immers en una malenconia tardoral de la qual van sorgir pàgines d'una bellesa íntima, expressives i evocadores, "Cançons de bressol per bressolar els meus patiments", com ell mateix les va definir, confidències plenes de serenor, consol i resignació. És el testament pianístic de Brahms.

Avui hem sentit: Trio en la menor per a clarinet, violoncel i piano, op. 114; Fantasies per a piano, op. 116. Després d'haver estat tretze anys sense compondre ni una sola peça per a piano sol, dedicat exclusivament a la música simfònica, coral i de cambra, Johannes Brahms (1833-1897) va tornar al piano, el seu lleial company, el confessor de la seva solitària existència i el més fidel intèrpret dels seus sentiments més profunds. Ho va fer de gran, durant els estius del 1892 i el 1893 a Bad Ischl, quan vorejava els seixanta anys, immers en una malenconia tardoral de la qual van sorgir pàgines d'una bellesa íntima, expressives i evocadores, "cançons de bressol per bressolar els meus patiments", com ell mateix les va definir, confidències plenes de serenor, consol i resignació. És el testament pianístic de Brahms.