El compositor de la setmana

Avui hem sentit: Quintet amb clarinet en si menor, op. 115. Després d'haver estat tretze anys sense compondre ni una sola peça per a piano sol, dedicat exclusivament a la música simfònica, coral i de cambra, Johannes Brahms (1833-1897) va tornar al piano, el seu lleial company, el confessor de la seva solitària existència i el més fidel intèrpret dels seus sentiments més profunds. Ho va fer de gran, durant els estius del 1892 i el 1893 a Bad Ischl, quan vorejava els seixanta anys, immers en una malenconia tardoral de la qual van sorgir pàgines d'una bellesa íntima, expressives i evocadores, "cançons de bressol per bressolar els meus patiments", com ell mateix les va definir, confidències plenes de serenor, consol i resignació. És el testament pianístic de Brahms.

Avui hem sentit: Lieder per a cor a cappella, op. 55 núm. 3; "Vier Gesänge", op. 59, núms. 2 i 4; Simfonia núm. 2, en do major, op. 61. El 1841 és el gran any simfònic de Robert Schumann (1810-1856). Tenia trenta-un anys i feia pocs mesos que s'havia casat amb l'amor de la seva vida, Clara Wieck, una extraordinària pianista nou anys més jove que ell. Fins aleshores Schumann havia produït una important quantitat de lieder i d'obres per a piano per les quals encara no era gaire reconegut, però engrescat per la seva esposa i també pel seu bon amic Mendelssohn va començar a compondre obres de grans dimensions per a orquestra: en pocs mesos van néixer dues simfonies, un tríptic simfònic i un concert per a piano i orquestra, l'únic de la seva producció. L'alè romàntic, l'expressió de sentiments extrems i l'experimentació formal marquen les obres d'aquest any prodigiós.

Avui hem sentit: Oratori "Das Paradies und die Peri", per a solistes, cor i orquestra, op. 50 (selecció). El 1841 és el gran any simfònic de Robert Schumann (1810-1856). Tenia 31 anys i feia pocs mesos que s'havia casat amb l'amor de la seva vida, Clara Wieck, una extraordinària pianista nou anys més jove que ell. Fins aleshores Schumann havia produït una important quantitat de lieder i d'obres per a piano per les quals encara no era gaire reconegut, però engrescat per la seva esposa i també pel seu bon amic Mendelssohn va començar a compondre obres de grans dimensions per a orquestra: en pocs mesos van néixer dues simfonies, un tríptic simfònic i un concert per a piano i orquestra, l'únic de la seva producció. L'alè romàntic, l'expressió de sentiments extrems i l'experimentació formal marquen les obres d'aquest any prodigiós.

Avui hem sentit: Scherzo, de l'opus 52; Concert per a piano i orquestra en la menor, op. 54. El 1841 és el gran any simfònic de Robert Schumann (1810-1856). Tenia 31 anys i feia pocs mesos que s'havia casat amb l'amor de la seva vida, Clara Wieck, una extraordinària pianista nou anys més jove que ell. Fins aleshores Schumann havia produït una important quantitat de lieder i d'obres per a piano per les quals encara no era gaire reconegut, però engrescat per la seva esposa i també pel seu bon amic Mendelssohn va començar a compondre obres de grans dimensions per a orquestra: en pocs mesos van néixer dues simfonies, un tríptic simfònic i un concert per a piano i orquestra, l'únic de la seva producció. L'alè romàntic, l'expressió de sentiments extrems i l'experimentació formal marquen les obres d'aquest any prodigiós.

Avui hem sentit: Simfonia núm. 4 en re menor, op. 120; Finale, de op. 52. El 1841 és el gran any simfònic de Robert Schumann (1810-1856). Tenia 31 anys i feia pocs mesos que s'havia casat amb l'amor de la seva vida, Clara Wieck, una extraordinària pianista nou anys més jove que ell. Fins aleshores Schumann havia produït una important quantitat de lieder i d'obres per a piano per les quals encara no era gaire reconegut, però engrescat per la seva esposa i també pel seu bon amic Mendelssohn va començar a compondre obres de grans dimensions per a orquestra: en pocs mesos van néixer dues simfonies, un tríptic simfònic i un concert per a piano i orquestra, l'únic de la seva producció. L'alè romàntic, l'expressió de sentiments extrems i l'experimentació formal marquen les obres d'aquest any prodigiós.

Avui hem sentit: Simfonia núm. 1 en si bemoll major, op. 38, "Primavera"; Obertura, op. 52. El 1841 és el gran any simfònic de Robert Schumann (1810-1856). Tenia 31 anys i feia pocs mesos que s'havia casat amb l'amor de la seva vida, Clara Wieck, una extraordinària pianista nou anys més jove que ell. Fins aleshores Schumann havia produït una important quantitat de lieder i d'obres per a piano per les quals encara no era gaire reconegut, però engrescat per la seva esposa i també pel seu bon amic Mendelssohn va començar a compondre obres de grans dimensions per a orquestra: en pocs mesos van néixer dues simfonies, un tríptic simfònic i un concert per a piano i orquestra, l'únic de la seva producció. L'alè romàntic, l'expressió de sentiments extrems i l'experimentació formal marquen les obres d'aquest any prodigiós.

Avui hem sentit: "Candide", opereta còmica (selecció); Danses simfòniques de "West Side Story", (1961). Leonard Bernstein (1918-1990) va combinar la seva intensa i brillant activitat com a director d'orquestra amb la divulgació de la música i la composició. Durant els anys 40 i 50 del segle passat es va dedicar de ple a la música escènica: va compondre cinc musicals per a Broadway entre els quals destaquen poderosament "On the town" i "West Side Story" (que posterioment es van convertir en pel·lícules exitoses i multipremiades); bandes sonores de pel·lícules, com "La llei del silenci", d'Elia Kazan, que va guanyar vuit Oscars; operetes còmiques com "Candide", i fins i tot una òpera, "Trouble in Tahiti", que conté una velada crítica a l'"american way of life". Totes aquestes obres combinen com mai abans ningú havia fet l'escriptura simfònica i el jazz, en una música fresca, brillant i popular.

Avui hem sentit: "On the town", suite simfònica del musical; "Wonderful town", musical (selecció); "La llei del silenci", banda sonora de la pel·lícula; "Spring song" (del musical "The lark"). Leonard Bernstein (1918-1990) va combinar la seva intensa i brillant activitat com a director d'orquestra amb la divulgació de la música i la composició. Durant els anys 40 i 50 del segle passat es va dedicar de ple a la música escènica: va compondre cinc musicals per a Broadway entre els quals destaquen poderosament "On the town" i "West Side Story" (que posterioment es van convertir en pel·lícules exitoses i multipremiades), bandes sonores de pel·lícules, com "La llei del silenci" d'Elia Kazan, que va guanyar vuit Oscars, operetes còmiques com "Candide", i fins i tot una òpera, "Trouble in Tahiti", que conté una velada crítica a l'"american way of life". Totes aquestes obres combinen com mai abans ningú no ho havia fet, l'escriptura simfònica i el jazz en una música fresca, brillant i popular.

Avui hem sentit: "Hashkiveinu", per a tenor, cor mixt i orgue; "Preludi, fuga i riffs", per a clarinet i conjunt de jazz; "Trouble in Tahiti", òpera (selecció). Leonard Bernstein (1918-1990) va combinar la seva intensa i brillant activitat com a director d'orquestra amb la divulgació de la música i la composició. Durant els anys 40 i 50 del segle passat es va dedicar de ple a la música escènica: va compondre cinc musicals per a Broadway entre els quals destaquen poderosament "On the town" i "West Side Story" (que posterioment es van convertir en pel·lícules exitoses i multipremiades), bandes sonores de pel·lícules, com "La llei del silenci" d'Elia Kazan, que va guanyar vuit Oscars, operetes còmiques com "Candide", i fins i tot una òpera, "Trouble in Tahiti", que conté una velada crítica a l'"american way of life". Totes aquestes obres combinen com mai abans ningú no ho havia fet, l'escriptura simfònica i el jazz en una música fresca, brillant i popular.

Avui hem sentit: "Fancy free", suite del ballet; "On the town", musical (selecció). Leonard Bernstein (1918-1990) va combinar la seva intensa i brillant activitat com a director d'orquestra amb la divulgació de la música i la composició. Durant els anys 40 i 50 del segle passat es va dedicar de ple a la música escènica: va compondre cinc musicals per a Broadway entre els quals destaquen poderosament "On the town" i "West Side Story" (que posterioment es van convertir en pel·lícules exitoses i multipremiades), bandes sonores de pel·lícules, com "La llei del silenci" d'Elia Kazan, que va guanyar vuit Oscars, operetes còmiques com "Candide", i fins i tot una òpera, "Trouble in Tahiti", que conté una velada crítica a l'"american way of life". Totes aquestes obres combinen com mai abans ningú no ho havia fet, l'escriptura simfònica i el jazz en una música fresca, brillant i popular.