Capítol 1109. En una època en què la tensió política i social convivia amb l'esperança de canvi i de superació de la foscor del franquisme, la música va ser un instrument de lluita i de catarsi col·lectiva. Entre l'octubre del 1975, un mes abans de la mort agònica del dictador, i el febrer del 1976, en ple inici vacil·lant de la Transició, tres dels artistes més destacats de la Nova Cançó van omplir el Palau dels Esports de Barcelona amb melodies combatives i crits de llibertat. Amb molt pocs mesos de diferència, Raimon, Lluís Llach i Quico Pi de la Serra van ser els oficiants d'uns recitals d'una importància històrica i simbòlica que anava més enllà del seu talent artístic. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Joaquim Vilarnau, periodista expert en temes musicals, autor del llibre "Trencant el silenci. Els recitals de la Transició", editat per Mina.