"Una tempesta va descarregar amb força enmig de la selva Lacandona, a Chiapas (Mèxic). Malgrat la pluja, vam albirar una ciutat perduda que encara no havia excavat del tot ningú", afirma Jordi Canal-Soler, periodista de viatges. Descobrim la història dels pobles indígenes escrita en parets i murs d'antigues construccions maies; el record de vells cerimonials que un dia van sadollar l'esperit d'aquella gent.

Després de tres anys i mig i més de setze mil quilòmetres caminant de Bangkok a Barcelona, la Jenn Balkjo i en Lluís López-Bayona tornen a Catalunya; un periple a peu per mig món que els ha valgut el sobrenom de The Walkers. Es tracta d'un somni que la realitat va convertir en un repte de proporcions colossals. Ningú que no ho hagi fet es pot imaginar tot el que suposa. Tenien un objectiu: trobar la bondat del món.

Les botes tradicionals que calcen molts mongols de l'estepa tenen la punta alçada cap al cel per respecte a la Mare Terra. D'aquesta manera, no fan malbé la natura quan caminen. Des de molt antic, els mongols han sentit un gran respecte per l'entorn i els tsaatan són l'últim reducte xamànic de Mongòlia. Moguts per la creença d'un món habitat per les ànimes, consideren que el bosc és sagrat.

En aquesta ocasió, Enric Soler ens porta les propostes literàries següents: "Viatges d'en Kabbo" és un recull de memòries, de somnis o de llegendes, però no dels boiximans sinó de Jordi Llompart, periodista. Aquests somnis enllacen amb els d'Enrique Flores i els seus "300 quilòmetres a peu per l'Annapurna", al Nepal; amb el viatge gràfic de Victoria Lomasko, "L'última artista soviètica" per exrepúbliques i territoris de l'antiga URSS, o amb els de Dan Richards en la seva recerca de "Refugis remots".

Hi havia rumors d'una ciutat meravellosa amagada; un indret del qual s'havia perdut el rastre a Occident, malgrat que l'havien documentat alguns historiadors clàssics. Parlem de Petra, la ciutat de pedra i antic regne dels nabateus. Mogut per l'anhel descobridor, un explorador, Johann Ludwig Burckhardt, en va començar a seguir el rastre. Es va canviar el nom pel d'Ibrahim ibn Abdullah i es va fer passar per xeic per arribar-hi.

En el passat vam ser nòmades. En aquest món primigeni, el camí va ser la primera via de comunicació i explica un aspecte fundacional dels éssers humans que en el seu moment es van preocupar d'obrir-los. Però la història dels camins és també la història d'un món que s'extingeix. Pugem a un avió en un racó del món i en baixem en un altre.

Els balanta, poble de camperols i pastors animistes de Guinea-Bissau, comparteixen amb altres grups indígenes la creença que el seu territori està habitat per esperits. En l'imaginari dels anys 80, els balanta eren un poble marginalitzat. Va ser arran d'aquesta marginalitat i de la repressió que va sorgir el moviment profètic kyangyang, "les ombres".

De camí a Barcelona, la Jenn i el Lluís van passar per Itàlia i França. A casa de la Stella, italiana d'origen croat, els van rebre com si fossin part de la família. En canvi, tots dos caminants descriuen França com un desert de persones. "Hem parlat més amb els cavalls que amb la gent", afirma en Lluís.

Els mekeo de Papua Nova Guinea viuen en una terra que et fa replantejar-ho tot. Xavier Calvo Vergés n'era conscient quan hi va viatjar, i també ho havia estat el seu tiet avi, Xavier Vergés, setanta anys abans. El que no es va imaginar mai és que, en veure'l, els mekeo el prendrien gairebé per la reencarnació del seu avantpassat.

A Catalunya hi ha centenars de pobles abandonats, pobles sense cap traça de vida humana, amb cases de sostres enfonsats i només amb algunes parets dretes, amb esbarzers enfilant-se per la cuina i figueres que han ocupat el lloc de la taula del menjador. El silenci s'ha ensenyorit a les habitacions que anys enrere omplien les veus de la vida en família. Potser l'únic que en resti sigui el record en la memòria d'algú.