El fons del mar de la costa oest de l'illa de Vancouver és un gran mosaic de plaques de ferro, cargols, etc. Entre el segle XIX i principis del segle XX, naufragar significava sentenciar-se a mort, ja que un naufragi trigava dies, a vegades setmanes, a saber-se, i cap dels supervivents era capaç d'anar enlloc. Aquest va ser el motiu principal pel qual va néixer un camí entre els fars de la zona.

Els milers de quilòmetres caminats a través de Tailàndia, Birmània, Bangladesh, l'Índia, el Tadjikistan, l'Uzbekistan i l'Iran pesen sobre les espatlles de la Jenn i el Lluís i les crisis afloren. Dues formes de ser, dues maneres d'encarar el viatge: una de metòdica i implacable; l'altra, menys pendent dels quilòmetres i més partidària de gaudir de les trobades pel camí.

L'Índia i els elefants han donat vida a un binomi des de fa segles, però es van donar molts casos de paquiderms que sobrevivien en entorns urbans gens adaptats a les seves necessitats. El govern no en tenia cura, fins que va sorgir Hathigaon, un complex residencial prop de Jaipur que allotja un centenar d'elefants amb els seus cornacs, les persones que en tenen cura.

A Caleta María, a la Terra del Foc, hi ha un rètol on es llegeix "Final del camino". Però no només s'acaba el camí, sinó que s'acaba la terra. Per això, aquest extrem del planeta es considera la fi del món. Fa uns anys, la gent que habitava aquestes planures i muntanyes desolades matava els pumes, però el canvi en la consciència mediambiental ha fet que hagin invertit la seva acció.

Per saber com es van fer les piràmides d'Egipte, primer cal saber-ne el motiu. Un grafit dels constructors de Kheops ens en dona una pista. Hi diu: "Som els borratxos de Kheops i som aquí construint la piràmide del nostre gran Khufu." Amb el temps, vam conèixer que les piràmides eren monuments per a l'eternitat, però el misteri de la seva construcció encara continua.

A l'Iran, la Jenn i el Lluís han vist superades totes les expectatives: han trobat una hospitalitat desbordant que contrasta amb la llegenda negra que el país arrossega sobretot a Occident, i en particular als Estats Units i a Israel. Malgrat tot, com en molts altres països, el govern és una cosa i la gent n'és una altra de ben diferent. A l'Iran, la gent, molta gent, val un imperi.

Els ga de Ghana celebren la mort amb taüts en forma d'avió, sabata o animal que es vincula amb el difunt. Encara que només representen un deu per cent de la població total del país, el que més atreu l'atenció de la gent són els funerals amenitzats pels dancing pallbearers, un grup d'homes que porten el taüt a les espatlles mentre ballen desacomplexadament al so de ritmes electrònics.

El rotokas té l'alfabet més curt de totes les llengües del món conegudes. El parlen unes 4.000 persones de l'illa de Bougainville, a l'est de Papua Nova Guinea, que es considera el territori amb la diversitat lingüística més gran del món. De fet, s'hi han identificat entre 800 i 1.000 llengües. El rotokas es manté viu gràcies al fet que hi ha transmissió de pares a fills i s'ensenya a les escoles.

El Caire t'atabala o t'enamora. L'urbs viu atrapada en un infern de trànsit i, de vegades, al caos s'hi afegeix l'embat d'alguna tempesta del desert responsable del vel terrós que cobreix la ciutat. Anem de la plaça Tahrir a la necròpoli de Saqqara, amb la piràmide de Djoser, on la nostra mirada retrocedeix cinc mil anys en el temps. Ens hi acompanya la doctora Irene Cordón.

"Ei!, vosaltres sou The Walkers?", els va preguntar un ciclista a la Jenn i al Lluís. Havien viatjat a peu per Tailàndia, Birmània i aleshores encaraven la ruta per les muntanyes del Pamir i pels deserts de l'Uzbekistan. Tots dos caminants travessen deserts i muntanyes amb pas ferm, on davant seu s'obre una terra d'una desolació ferotge que no els dona treva.