Marc Rovira va recórrer Moldàvia d'extrem a extrem, un país que té fama de ser el més pobre i menys visitat d'Europa. Durant el seu viatge, també va visitar la regió independentista de Gagaúsia i la franja secessionista de Transnístria, un enclavament considerat un museu a l'aire lliure de l'antiga Unió Soviètica.

Durant l'era dels descobriments, Califòrnia existia com a idea abans d'arribar-hi els europeus. Els que la van veure per primer cop es van pensar que era una illa fins que la van recórrer de dalt a baix i es van adonar que era una península: un lloc desèrtic i inhòspit en gran part, habitat primer per pobles indígenes irredempts. Les missions van fer canviar la seva fesomia i actualment la península de Califòrnia és una terra amb trets únics.

Travessar l'Índia a peu és tota una quimera. La vida al carrer intensa i alhora caòtica de pobles i ciutats exigeix grans dosis de paciència i una força de voluntat ascètica. L'experiència regala imatges d'una Índia inèdita: la boira que embolcalla el món a l'albada, la pau dels rius com mars que reguen el país, però també imatges de caos i grans gernacions, de soroll, brutícia i mort.

El Karakòrum és un territori de pedra negra esmicolada que expressa les convulsions profundes que han sacsejat el planeta millor que ningú; un món de grans cristalls de roca i gel amb valls solcades per algunes de les glaceres més extenses de la Terra. Efectivament, no és fàcil moure-s'hi en bicicleta, però l'Alba i el Ricard no s'arronsen davant de cap repte.

El Shasta, a Califòrnia, és una muntanya emblemàtica, un volcà actiu que, com gairebé totes les muntanyes de foc, està envoltada de moltes històries que s'expliquen, sobretot, entre les poblacions indígenes de la zona. Van ser els shasta els que li van posar el nom i la van considerar sagrada, llar dels seus esperits, tal com passa amb els cims d'altres volcans, que es consideren la residència de déus i deesses.

El desert occidental egipci està esquitxat de palmerars i llacunes d'aigua. Bahariya, Farafra, Kharga o Dakhla són exemples d'espais atemporals sorgits del no-res, autèntiques illes verdes que suren enmig de l'oceà de sorra. Aquests reductes de vida han resistit l'embat de les tempestes i del pas del temps, reflectit en les ruïnes que també hi trobem, siguin romanes o de l'època dels faraons.

La periodista Marta Terrassa va anar-se'n dos anys a Austràlia. Quan va arribar a aquell país llunyà, va tenir la sensació de petitesa, de món perdut i salvatge on tot era possible. Podia haver-hi una serp immensa a la carretera o, fins i tot, un tauró al mar. "Primer veus una aleta. Llavors, veus una gran ombra i després una altra i entres en pànic", recorda la Marta.

La Jenn i el Lluís recorren Bangladesh a peu: un total de 900 quilòmetres en dos mesos. En aquest país, hi ha mesquites a cada cantonada, però no s'hi troben papereres enlloc ni hi ha reciclatge. La brutícia s'amuntega pertot i converteix moltes poblacions en autèntics abocadors. Per acabar-ho d'adobar, la xafogor és constant.

Els bimbatxes no ho tenien gens fàcil, però a El Hierro creixia l'arbre de la pluja i això ajudava. Per aquest motiu, li van donar un caràcter sagrat i gairebé el veneraven com un déu. En moments de sequera extrema, entre les seves branques i fulles era l'únic lloc de l'illa on els bimbatxes trobaven aigua.

El Chepe és com es coneix el ferrocarril que recorre les Barrancas del Cobre, a Mèxic, un dels viatges en tren més fascinants del món davant d'un paisatge colpidor. Es tracta d'un complex de canons geològics que formen un conjunt paisatgístic d'uns seixanta mil quilòmetres quadrats d'extensió, uns quatre cops més gran que el Grand Canyon a Colorado.