La transformació del districte de Ciutat Vella representa molt bé la transformació de Barcelona durant aquestes darreres dècades. Per bé i per mal. Segons l’arquitecte Martí Abella, “Barcelona ha estat i continua essent un model de ciutat per la seva evolució social, econòmica i urbanística”, i al centre d’aquest model hi ha hagut Ciutat Vella. “Ciutat Vella va ser l’argument pel qual un alcalde de Barcelona va parlar davant l’Assemblea General de l’ONU. No ho havia fet mai cap alcalde”, recorda. “La resta de grans ciutats s’han fixat en què passava a Ciutat Vella. Hem tingut intercanvis amb París, amb Berlín, amb Mèxic, l’Argentina, Lima, Malàisia. Ha vingut gent de tot arreu.” Abella va ser director de promoció i comunicació de foment de Ciutat Vella durant gairebé trenta anys, entre el 1986 i el 2007. 

Segons Abella, el procés de transformació de Ciutat Vella “va començar somiant molt poc i va arribar a gairebé tot el que podia aspirar”. Ara, en canvi, veu que l’impuls renovador que va començar després de la dictadura, a partir del Pla General Metropolità del 1976, s’ha estancat i afeblit. A parer seu, sobretot a partir del 2010, els governs municipals no es plantegen que s’ha de preveure la torna de l’èxit i de l’atractiu de la ciutat i evitar la despersonalització que hi detecta avui. Això, en el moment decisiu, quan la marca Barcelona és en la màxima ebullició, “l’Ajuntament no és capaç de veure-ho o de prendre les mesures necessàries”.