El compositor de la setmana

Carl Philip Emmanuel és el segon fill músic de Johann Sebastian Bach i la seva primera esposa Maria Barbara, el que va néixer a Weimar el 1714, el Bach de Berlín o d'Hamburg. De Berlín si ens fixem en els 30 anys que hi va passar treballant per a Frederic el Gran de Prússia. D'Hamburg si destaquem els últims 20, des que el 1767 va morir seu padrí de bateig, Georg Philip Telemann, i va deixar vacant la plaça de director de música d'aquella ciutat del nord d'Alemanya. Carl Philip Emmanuel també hi va morir a Hamburg, el desembre del 1788, als 74 anys, després d'haver començat a traçar el camí cap al classicisme amb la seva música esplèndida, la d'un compositor que el temps va deixar entre el seu pare, Johann Sebastian Bach i Haydn i Mozart, grans noms que han fet tanta llum que han eclipsat la d'altres, com ell. Per això aquesta setmana, cada dia us proposem que el sentiu a ell, Carl Philip Emmanuel Bach i que el deixeu brillar amb llum pròpia. Us enlluernarà.

Aquesta setmana, mentre ressona la música popular americana, sentirem el ritme intens i els contrastos constants d'Aaron Copland, un compositor de Nova York que va decidir fer música americana quan estudiava, molt jove, amb Nadia Boulanger a París. Copland deia que allà es va adonar com n'era de francesa la música dels francesos, de com n'era d'alemanya la dels alemany, de com n'era de rus Stravinsky i, per tant, de com en podia ser d'americana la música dels americans. I així va ser com el so purament americà el va trobar ell: Copland, nascut a Brooklyn el novembre del 1900 en una família d'emigrants russos i qui, el 1921, va marxar cap a París; qui va tornar als Estats Units quatre anys després; qui va admirar Webern; qui va escriure per al cinema quan encara no ho feia gairebé ningú i qui, després d'haver patit la cacera de bruixes del maccarthisme, va morir el 1990. Copland es considera el fundador de la música americana contemporània. Nosaltres sentirem la seva música d'orquestra i ens deixarem portar, de tant en tant, pel Far West.

Aquesta setmana, mentre ressona la música popular americana, sentirem el ritme intens i els contrastos constants d'Aaron Colpland, un compositor de Nova York que va decidir fer música americana quan estudiava, molt jove, amb Nadia Boulanger a París. Copland deia que allà es va adonar com n'era de francesa la música dels francesos, de com n'era d'alemanya la dels alemany, de com n'era de rus Stravinsky i, per tant, de com en podia ser d'americana la música dels americans. I així va ser com el so purament americà el va trobar ell: Copland, nascut a Brooklyn el novembre del 1900 en una família d'emigrants russos i qui, el 1921, va marxar cap a París; qui va tornar als Estats Units quatre anys després; qui va admirar Webern; qui va escriure per al cinema quan encara no ho feia gairebé ningú i qui, després d'haver patit la cacera de bruixes del maccarthisme, va morir el 1990. Copland es considera el fundador de la música americana contemporània. Nosaltres sentirem la seva música d'orquestra i ens deixarem portar, de tant en tant, pel Far West.

Aquesta setmana, mentre ressona la música popular americana, sentirem el ritme intens i els contrastos constants d'Aaron Colpland, un compositor de Nova York que es va decidir a fer música americana quan estudiava, molt jove, amb Nadia Boulanger a París. Copland deia que allí es va adonar com n'era de francesa la música dels francesos, com n'era d'alemanya la dels alemany, com n'era de rus Stravinsky i, per tant, com ho podia ser d'americana la música dels americans. I així va ser com el so purament americà el va trobar ell, Copland, nascut a Brooklyn el novembre del 1900 en una família d'emigrants russos, qui el 1921 va marxar cap a París, qui va tornar als Estats Units quatre anys després, qui va admirar Webern, qui va escriure per al cinema quan encara no ho feia gairebé ningú i qui, després d'haver patit la cacera de bruixes del maccarthisme, va morir el 1990. Copland es considera el fundador de la música americana contemporània. Nosaltres sentirem la seva música d'orquestra i ens deixarem portar, de tant en tant, pel Far West.

Aquesta setmana, mentre ressona la música popular americana, sentirem el ritme intens i els contrastos constants d'Aaron Colpland, un compositor de Nova York que es va decidir a fer música americana quan estudiava, molt jove, amb Nadia Boulanger a París. Copland deia que allí es va adonar com n'era de francesa la música dels francesos, com n'era d'alemanya la dels alemany, com n'era de rus Stravinsky i, per tant, com ho podia ser d'americana la música dels americans. I així va ser com el so purament americà el va trobar ell, Copland, nascut a Brooklyn el novembre del 1900 en una família d'emigrants russos, qui el 1921 va marxar cap a París, qui va tornar als Estats Units quatre anys després, qui va admirar Webern, qui va escriure per al cinema quan encara no ho feia gairebé ningú i qui, després d'haver patit la cacera de bruixes del maccarthisme, va morir el 1990. Copland es considera el fundador de la música americana contemporània. Nosaltres sentirem la seva música d'orquestra i ens deixarem portar, de tant en tant, pel Far West.

Aquesta setmana, mentre ressona la música popular americana, sentirem el ritme intens i els contrastos constants d'Aaron Copland, un compositor de Nova York que es va decidir a fer música americana quan estudiava, molt jove, amb Nadia Boulanger a París. Copland deia que allí es va adonar com n'era de francesa la música dels francesos, com n'era d'alemanya la dels alemany, com n'era de rus Stravinsky i, per tant, com ho podia ser d'americana la música dels americans. I així va ser com el so purament americà el va trobar ell, Copland, nascut a Brooklyn el novembre del 1900 en una família d'emigrants russos, qui el 1921 va marxar cap a París, qui va tornar als Estats Units quatre anys després, qui va admirar Webern, qui va escriure per al cinema quan encara no ho feia gairebé ningú i qui, després d'haver patit la cacera de bruixes del maccarthisme, va morir el 1990. Copland es considera el fundador de la música americana contemporània. Nosaltres sentirem la seva música d'orquestra i ens deixarem portar, de tant en tant, pel Far West.

Aquesta setmana tornem a l'inabastable Johann Sebastian Bach i ens fixem en dotze obres meravelloses per a violoncel sol i per a violí sol que va compondre, un racó únic en el seu immens catàleg d'obres que no se sap ben bé ni per què ni per a qui va escriure. Les suites les interpretaran, alternativament, Arnau Tomàs i Bruno Cocset i les sonates i partites per a violí les sentirem en versió de les violinistes Isabelle Faust, Amandine Beyer, Hélène Schmitt, Viktoria Mullova i Rachel Podger. Aquests cinc dies, engegueu la ràdio, tanqueu els ulls i deixeu-vos portar per Bach, sense més.

Aquesta setmana tornem a l'inabastable Johann Sebastian Bach i ens fixem en dotze obres meravelloses per a violoncel sol i per a violí sol que va compondre, un racó únic en el seu immens catàleg d'obres que no se sap ben bé ni per què ni per a qui va escriure. Les suites les interpretaran, alternativament, Arnau Tomàs i Bruno Cocset i les sonates i partites per a violí les sentirem en versió de les violinistes Isabelle Faust, Amandine Beyer, Hélène Schmitt, Viktoria Mullova i Rachel Podger. Aquests cinc dies, engegueu la ràdio, tanqueu els ulls i deixeu-vos portar per Bach, sense més.

Aquesta setmana tornem a l'inabastable Johann Sebastian Bach i ens fixem en dotze obres meravelloses per a violoncel sol i per a violí sol que va compondre, un racó únic en el seu immens catàleg d'obres que no se sap ben bé ni per què ni per a qui va escriure. Les suites les interpretaran, alternativament, Arnau Tomàs i Bruno Cocset i les sonates i partites per a violí les sentirem en versió de les violinistes Isabelle Faust, Amandine Beyer, Hélène Schmitt, Viktoria Mullova i Rachel Podger. Aquests cinc dies, engegueu la ràdio, tanqueu els ulls i deixeu-vos portar per Bach, sense més.