Mswati III viu com un rei. Se li atribueix una col·lecció de limusines i la compra d'uns quants jets per a ús privat. Un rei absolutista, l'últim de tot Àfrica, establert a Eswatini, l'antiga Swazilàndia, al sud d'Àfrica. L'any 2018, Mswati III va canviar el nom del país amb l'argument d'evitar confusions amb Suïssa, malgrat que a Swazilàndia no hi ha vaques ni formatges.

El gran stupa de Borobudur s'alça com una muntanya de pedra enmig d'un paisatge de volcans, a l'illa de Java. És considerat el monument budista més gran del món. Agustí Pániker la situa al nivell de les grans construccions religioses de la humanitat, com els temples d'Angkor, a Cambodja, o el palau de Potala, al Tibet. Ascendir per les nou plataformes fins al cim equival a un viatge interior cap al despertar.

Bagdad t'omple la boca només de pronunciar-ne el nom. Malgrat l'allargada ombra de dècades de guerra, en la ment d'Irene Cordón el conflicte armat es difumina per donar pas a la ciutat de conte i, sobretot, a la capital del país que ocupa la llegendària "terra entre dos rius": Mesopotàmia. Bagdad torna a obrir-se, i els seus carrers i places recuperen la vida d'abans.

Els ianomamis de l'Amazònia es miren amb reticència el camí més llarg. Quan s'ha de comunicar la mort d'algú del poblat, es dirà que la persona en qüestió s'ha desmaiat, se n'ha anat, que plora o que s'ha escalfat i està furiosa. Si qui mor és una dona, diran: "Ha caigut una fulla"; si és un home: "Ha caigut una fletxa". Però mai no s'al·ludirà directament a la mort.

La mort sempre ha ocupat un lloc destacat en l'ètica dels samurais, tal com recull el "bushido" (el camí del guerrer), el codi de conducta que seguien. Per si hi hagués cap dubte, el "Hagakure", el llibre dels samurais, rebla que el camí d'aquests guerrers del Japó medieval era morir. El samurai dedicava la vida a preparar-se per a aquest moment.

Al capvespre dels equinoccis de primavera i de tardor, la serp emplomallada maia, Kukulkan, descendeix per les escales de la gran piràmide de Chichén Itzá fins a penetrar en la terra. Es creu que aquest moment estava relacionat amb les fases de fertilitat de la terra. Els sacerdots aprofitaven el fenomen astronòmic per indicar al poble que havia arribat el moment de sembrar els camps.

Vet aquí un viatge de Pablo Picasso a Gósol, poc conegut, però no per això intranscendent. De fet, alguns experts ho consideren fonamental pel sorgiment del cubisme. L'any 1906, Picasso encara no era el nom que revolucionaria l'art del segle XX, tot i que ja havia fet els primers passos. Alguns dels seus primers passos artístics els va fer a París, però d'altres els va donar als vessants de la muntanya Forcada, durant l'estada a Gósol. Per això, en aquell entorn se'l coneixeria com a "Pau de Gósol".

L'arqueòloga Irene Cordón viatja fins a l'enclavament de la ciutat homèrica per constatar que, efectivament, la llegenda amagava un pòsit de realitat. El mateix que, dècades abans, va intuir l'arqueòleg alemany Heinrich Schliemann quan va considerar la "Ilíada" un text històric, la va adoptar com a llibre de capçalera i amb només set o vuit anys va exclamar: "Jo trobaré Troia."

L'Alba i en Ricard sempre s'havien imaginat que Mongòlia era plana, una estepa verda. Va ser quan ja pedalaven que es van adonar que cada dia acumulaven més de mil metres de desnivell i que, com més s'acostaven al nord o a l'oest, més creixien les muntanyes. En total, han recorregut mil vuit-cents quilòmetres per una terra remota, desproveïda d'indicadors i topònims, que requeria un gran compromís.

Anys després de la Revolució dels Paraigües, Hong Kong ofereix recompenses a qui ajudi a localitzar-ne els líders fugitius. Després de la primavera prodemocràtica asiàtica, esclafada sense contemplacions pel règim autoritari xinès, molts hongkonguesos se'n van anar; d'altres, van desaparèixer. Sobta que al Hong Kong d'anys posteriors no es vegin policies enlloc. Però no calen: les càmeres ho controlen tot.