Les tres associacions de víctimes de la DANA han visitat hui Brussel·les, on s'han reunit amb Ursula von der Leyen i Roberta Metsola, presidentes de la Comissió i el Parlament Europeu respectivament. En este programa d'urgència parlem del context i contingut de la visita i la marxa del judici que segueix el seu curs als jutjats de Catarroja.

L’apagada del 28 d’abril va durar unes hores. Però la resposta —o més ben dit, el soroll— ha durat setmanes. No parlem de la caiguda del sistema, sinó del que va vindre després: columnistes assenyalant les renovables, tertulians rescatant la nuclear com si fóra nova, i molt poca gent preguntant-se per què les centrals estaven ja desconnectades abans del col·lapse. Al mateix temps, tenim una xarxa elèctrica que no dona l’abast, amb més energia renovable que mai però amb infraestructures antigues i infrafinançades. 

Cada cert temps torna la dèria: el problema de l’habitatge és que no es construeix prou. La solució? Llibertat urbanística, menys normes, més grues. El mite ve d’EEUU, on columnistes liberals culpen l’esquerra de fer fugir la gent amb regulacions i ecologisme. Ací, la nova generació de tecnòcrates importats en fan còpia barata. Però potser el debat no va de metres quadrats, sinó de per a qui es construeix, com i amb quins límits. Hui parlem, un dia més, d'habitatge.

La mort del papa Francesc planteja molt més que una successió dins l’Església. Se’n va una de les poques referències morals que l’esquerra reconeixia com a pròpia, fins i tot sense compartir la fe. Va parlar de justícia, de comunitat, de cuidar la vida quan faltaven paraules i sobraven excuses. Hui parlem del buit que deixa al Vaticà i del que està per vindre.

Mentre el Partit Demòcrata s’enfonsa en les enquestes, figures com Ocasio i Sanders omplin pavellons i canals de YouTube. La gent no sap exactament què vol, però té clar què no vol: més silenci, més excuses i més covardia. La frustració no ve tant per excés d’ideologia com per dèficit de coratge. Els grans temes —habitatge, impostos, drets— estan sobre la taula, però el partit es bloqueja per no incomodar ningú. I potser ja no és temps de quedar bé, sinó de plantar cara. Hui parlem del futur dels demòcrates (i la democràcia) als Estats Units d'Amèrica. 

A partir de l’article de l'amic del programa Albert Lloreta, Una taca estranya al cel, que reflexiona sobre el soroll i la dificultat de mantenir converses mínimament dignes a X/exTwitter, abordem una idea que va més enllà del contingut: el veritable problema és l’arquitectura mateixa de la xarxa. Des d’aquí, el salt cap a BlueSky és natural. No es presenta com una plataforma més, sinó com una manera radicalment diferent d’entendre les xarxes: un protocol obert que permet a l’usuari controlar què veu, com ho veu i amb qui interactua. Una proposta que vol reapropiar-se del debat digital des de la base, repensant-lo des de l’arrel.

Encara molt més a l'est del que parlàvem la setmana passada, Bangladesh és un lloc del que sabem molt poc: el vuité país més poblat del món, la gran fàbrica del sector del tèxtil i el fast fashion i un dels territoris del món més vulnerable al canvi climàtic. Bangladesh és també un dels últims llocs on ha triomfat una gran protesta: Muhammad Yunus, economista especialista en microcrèdits i Premi Nobel de la Pau dirigeix un govern interí per a un país jove i en evolució que intenta superar les pulsions autoritàries. Segona setmana consecutiva en què parlem de protestes i creiem en el poder de la gent.

El món està calentet — literalment i metafòricament. Mentre sabem al detall cada moviment de Trump, protestes massives sacsegen països com Turquia, Sèrbia, Hongria, Geòrgia o Romania contra governs amb tendències autoritàries. Censura, fraus electorals, retallades de drets… però als mitjans, gairebé no se’n parla.

Hui ens preguntem per què els xicons joves cada dia son més de dretes mentre passa exactament el contrari en les xiques. Parlem del nou llibre de Pablo Simón i del informe "Lost Boys" sobre els motius que han provocat aquest canvi sociològic.

Quatre mesos després de la barrancada del 29-O ha arribat una nova DANA; encara estem discutint a quina hora va arribar Mazón al CECOPI; com que seguim sense entendre què va fallar tenim cap garantia que les alertes funcionen millor a la pròxima. Hui abordem què fer davant una classe política -i funcionarial- poc resolutiva a qui se li podrixen els problemes, i la necessitat d'objectivar les alertes; si la ciutadania ha de tornar a confiar necessitem sistemes, esta volta si, a prova d'inútils.