El compositor de la setmana

En aquest capítol podeu sentir: Petita Simfonia num. 1; Petita Simfonia núm. 2; "Le boeuf sur le toit". Darius Milhaud (1892-1974) va ser un dels compositors més destacats i peculiars de la primera meitat del segle XX. Provençal d'origen jueu, va ser membre integrant del Grup dels sis francès (a contracor) i és autor d'una música eclèctica, cosmopolita, brillant i juganera, empeltada dels ritmes brasilers i del jazz que havia conegut en els seus nombrosos viatges a Amèrica, on durant la Segona Guerra Mundial es va haver d'exiliar. Sentirem obres de l'etapa de joventut, dels bojos anys vint, obres extravagants i trencadores, música trapella als antípodes de l'avantguarda centreeuropea (que detestava) però estèticament propera al dadaisme, al surrealisme i al cubisme, que astoraven i alhora enamoraven el públic de l'època.

En aquest capítol podeu escoltar: "Preludis" (selecció); "Souvenirs de l'exposition"; "Variacions sobre un tema de Chopin". Frederic Mompou (1893-1987) va convertir el piano en el seu vehicle d'expressió durant tota la vida. Per a aquest instrument va compondre la immensa majoria de la seva música, especialment durant els anys de joventut i fins a la Guerra Civil, el període que explorarem aquesta setmana. Obres breus, delicades, íntimes, essencials i inclassificables, arrelades a la seva terra però amb un inequívoc alè francès adquirit en les dues dècades que va viure al país veí durant la seva joventut, amb constants visites a Catalunya. "Soc un home de poques paraules, i un músic de poques notes", resumeix a la perfecció la seva manera de fer música.

En aquest capítol podeu escoltar: "Cançons i danses". Frederic Mompou (1893-1987) va convertir el piano en el seu vehicle d'expressió durant tota la vida. Per a aquest instrument va compondre la immensa majoria de la seva música, especialment durant els anys de joventut i fins a la Guerra Civil, el període que explorarem aquesta setmana. Obres breus, delicades, íntimes, essencials i inclassificables, arrelades a la seva terra però amb un inequívoc alè francès adquirit en les dues dècades que va viure al país veí durant la seva joventut, amb constants visites a Catalunya. "Soc un home de poques paraules, i un músic de poques notes", resumeix a la perfecció la seva manera de fer música.

En aquest capítol podeu escoltar: "Escenes d'infants"; "Cants màgics"; "Fêtes lontaines"; "Charmes". Frederic Mompou (1893-1987) va convertir el piano en el seu vehicle d'expressió durant tota la vida. Per a aquest instrument va compondre la immensa majoria de la seva música, especialment durant els anys de joventut i fins a la Guerra Civil, el període que explorarem aquesta setmana. Obres breus, delicades, íntimes, essencials i inclassificables, arrelades a la seva terra però amb un inequívoc alè francès adquirit en les dues dècades que va viure al país veí durant la seva joventut, amb constants visites a Catalunya. "Soc un home de poques paraules, i un músic de poques notes", resumeix a la perfecció la seva manera de fer música.

En aquest capítol podeu escoltar: "Impressions de muntanya"; "Dues impressions"; "Sis variacions"; "Dues cançons"; "Impressions sobre la vida d'un miner"; "L'àvia"; "Ball pla"; "Tres peces"; "Dues arabesques"; "L'ermita de La Garriga"; "Tango". Frederic Mompou (1893-1987) va convertir el piano en el seu vehicle d'expressió durant tota la vida. Per a aquest instrument va compondre la immensa majoria de la seva música, especialment durant els anys de joventut i fins a la Guerra Civil, el període que explorarem aquesta setmana. Obres breus, delicades, íntimes, essencials i inclassificables, arrelades a la seva terra però amb un inequívoc alè francès adquirit en les dues dècades que va viure al país veí durant la seva joventut, amb constants visites a Catalunya. "Soc un home de poques paraules, i un músic de poques notes", resumeix a la perfecció la seva manera de fer música.

En aquest capítol podeu escoltar: "Impressions íntimes"; "Pessebres"; "Suburbis". Frederic Mompou (1893-1987) va convertir el piano en el seu vehicle d'expressió durant tota la vida. Per a aquest instrument va compondre la immensa majoria de la seva música, especialment durant els anys de joventut i fins a la Guerra Civil, el període que explorarem aquesta setmana. Obres breus, delicades, íntimes, essencials i inclassificables, arrelades a la seva terra però amb un inequívoc alè francès adquirit en les dues dècades que va viure al país veí durant la seva joventut, amb constants visites a Catalunya. "Soc un home de poques paraules, i un músic de poques notes", resumeix a la perfecció la seva manera de fer música.

En aquest capítol podeu escoltar: Concert per a piano i orquestra núm. 3, op. 37; "Lieder" op. 48. A 30 anys, Ludwig van Beethoven (1770-1827) ja havia demostrat la seva personalitat arrauxada, el seu instint revolucionari i el seu formidable talent amb obres de tots els gèneres. Però va ser aleshores quan va arribar el sotrac existencial que va marcar la seva vida per sempre més: la sordesa era creixent i irreversible, i condicionaria tota la seva creació i la seva raó de viure. És d'aquesta època la cèlebre carta adreçada als seus germans i coneguda com a "Testament de Heiligenstadt", en què Beethoven parla per primera vegada de la seva sordesa, del seu caràcter, dels neguits i les pors que l'assetgen, de l'ombra del suïcidi: però la música és el seu refugi, allò que el consola i que el redimeix, allò que l'empeny a seguir vivint i creant.

En aquest capítol podeu escoltar: Sonata per a piano núm. 12, op. 26, 3er mov. "Marxa fúnebre"; simfonia núm. 2, op. 36. A 30 anys, Ludwig van Beethoven (1770-1827) ja havia demostrat la seva personalitat arrauxada, el seu instint revolucionari i el seu formidable talent amb obres de tots els gèneres. Però va ser aleshores quan va arribar el sotrac existencial que va marcar la seva vida per sempre més: la sordesa era creixent i irreversible, i condicionaria tota la seva creació i la seva raó de viure. És d'aquesta època la cèlebre carta adreçada als seus germans i coneguda com a "Testament de Heiligenstadt", en què Beethoven parla per primera vegada de la seva sordesa, del seu caràcter, dels neguits i les pors que l'assetgen, de l'ombra del suïcidi: però la música és el seu refugi, allò que el consola i que el redimeix, allò que l'empeny a seguir vivint i creant.

En aquest capítol podeu escoltar: Sonata per a piano núm. 21, op. 53, "Waldstein"; obertura "Les criatures de Prometeu", op. 43; "An die Hoffnung", lied op. 32. A 30 anys, Ludwig van Beethoven (1770-1827) ja havia demostrat la seva personalitat arrauxada, el seu instint revolucionari i el seu formidable talent amb obres de tots els gèneres. Però va ser aleshores quan va arribar el sotrac existencial que va marcar la seva vida per sempre més: la sordesa era creixent i irreversible, i condicionaria tota la seva creació i la seva raó de viure. És d'aquesta època la cèlebre carta adreçada als seus germans i coneguda com a "Testament de Heiligenstadt", en què Beethoven parla per primera vegada de la seva sordesa, del seu caràcter, dels neguits i les pors que l'assetgen, de l'ombra del suïcidi: però la música és el seu refugi, allò que el consola i que el redimeix, allò que l'empeny a seguir vivint i creant.

En aquest capítol podeu escoltar: Sonata per a violí i piano núm. 9, op. 47, "Sonata a Kreutzer"; Sonata per a piano núm. 17, en re menor, op. 31 "La tempesta". A trenta anys, Ludwig van Beethoven (1770-1827) ja havia demostrat la seva personalitat arrauxada, el seu instint revolucionari i el seu formidable talent amb obres de tots els gèneres. Però va ser aleshores quan va arribar el sotrac existencial que va marcar la seva vida per sempre més: la sordesa era creixent i irreversible, i condicionaria tota la seva creació i la seva raó de viure. És d'aquesta època la cèlebre carta adreçada als seus germans i coneguda com a "Testament de Heiligenstadt", en què Beethoven parla per primera vegada de la seva sordesa, del seu caràcter, dels neguits i les pors que l'assetgen, de l'ombra del suïcidi: però la música és el seu refugi, el que el consola i que el redimeix, el que l'empeny a seguir vivint i creant.