En guàrdia!

Capítol 1208. Les quatre grans cròniques catalanes, una de les principals fonts de coneixement dels fets transcorreguts entre els segles XIII i XIV, mostren una visió de la història des del poder reial, escrita o dictada per homes: Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner i Pere el Cerimoniós. Inevitablement, aporten una visió molt parcial i esbiaixada de les dones de l'època. Les que hi apareixien quasi sempre estan vinculades a la Corona catalanoaragonesa. Són reines, princeses o nobles, molt sovint forasteres, casades per interessos dinàstics amb els diferents sobirans, com a moneda de canvi, o bé filles cedides en matrimoni a prínceps estrangers. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb Teresa Vinyoles, que ha estat professora titular d'Història Medieval a la UB i és especialista en història de les dones i de la vida quotidiana.

Capítol 1207. La trajectòria de Joaquim Ventalló com a polític, escriptor i periodista es va veure afectada per les diverses guerres i les successives dictadures. Ventalló, que ha passat a la història com un pioner de la ràdio esportiva i el primer traductor de Tintín al català, va viure en primera persona la guerra del Rif i va deixar testimoni escrit tant de la instrucció militar rebuda entre febrer i juny del 1921 com dels vint-i-set mesos que va estar de campanya al Marroc a partir de l'octubre del mateix any, just després del desastre d'Annual. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Arnau Sala, graduat en Llengua i Literatura Espanyoles i màster en Literatura Comparada per la UAB, i doctorand de Llengua i Cultura Espanyoles a la Universitat Colúmbia de Nova York. Sala també és responsable del pròleg, l'edició i les notes de "La guerra que jo he vist. Anotacions a la vida de caserna i 27 mesos a la campanya del Marroc".

Capítol 1206. Entre els segles XIII i XV, a la ciutat de Girona es construïen claustres prefabricats que s'exportaven a tot Catalunya, així com a València, Aragó i Mallorca. Per a aquesta fabricació seriada de materials es feia servir la pedra calcària nummulítica local, especialment apreciada, coneguda en el seu temps com a pedra de Girona o marbre blau. Hi havia altres productes extrets de les pedreres gironines, però cap de tan complex i que suposés tants beneficis per als artesans com ho van ser els elements destinats a formar part d'un claustre. Durant l'època gòtica, la seva presència va ser hegemònica. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Francesca Español, doctora en Història de l'Art, que ha estat professora titular de la Universitat de Barcelona.

Capítol 1205. Des del període conegut com la Gran Fam i al llarg de la segona meitat del segle XIX, la població d'Irlanda es va reduir gairebé a la meitat, de vuit milions i mig a prop de quatre milions i mig d'habitants. Molts havien mort, però d'altres havien emigrat. Una de les rutes més habituals suposava travessar l'Atlàntic. Entre el 1846 i el 1855, prop d'un milió i mig d'irlandesos se'n van anar cap als Estats Units, i 340.000 més al Canadà. Va ser un èxode sense precedents, que a la llarga va modificar la societat nord-americana i hi va influir de manera decisiva. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb Tom Harrington, catedràtic d'Estudis Hispànics al Trinity College de Hartford, als Estats Units.

Capítol 1204. A finals de febrer del 1938, en plena Guerra Civil, els colpistes havien recuperat Terol. Des d'aquesta nova posició, es va iniciar una gran ofensiva des del front d'Aragó a principis del mes de març amb l'objectiu d'entrar a Catalunya. El 28 de març les tropes del Cos d'Exèrcit Marroquí del general Yagüe van ocupar la població de Massalcoreig i, des d'aquí, van pujar pel marge dret del Segre i van entrar a les poblacions que s'anaven trobant. Durant nou mesos, la línia de front va quedar delimitada pel riu Segre. L'ocupació franquista de les terres de Lleida començava a ser un fet. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Pol Galitó, llicenciat en Geologia per la UAB i president de l'Associació d'Estudiosos del Front del Segre.

Capítol 1203. Pocs literats catalans que van publicar la seva obra entre finals del segle XIX i principis del XX van gaudir del prestigi i la popularitat d'Àngel Guimerà. Poeta, dramaturg, periodista a les pàgines de La Renaixensa i activista polític, els drames teatrals que va escriure van donar-li un ressò internacional. Encara que havia nascut a les Canàries, no va trigar a descobrir i aprendre la llengua catalana, i s'hi va mantenir fidel tota la vida amb moltes obres teatrals convertides en grans èxits. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Neus Oliveras i Samitier, llicenciada en Filologia Catalana i Anglesa. Oliveras ha estat catedràtica de Llengua i Literatura, professora d'Arts Escèniques a l'Institut Baix Penedès del Vendrell i coautora del llibre "Àngel Guimerà: Biografia il·lustrada" amb Àngels Santacana.

Capítol 1202. Quan Àtila i els huns van irrompre a les fronteres de l'imperi romà, no només van portar la destrucció amb ells, sinó que van posar en evidència la fragilitat d'un imperi que ja feia temps que trontollava. Procedents de les estepes de l'Àsia central, els huns havien sotmès pobles com els alans i els gots, cosa que va provocar moviments migratoris que es van desfermar com una onada violenta cap a territori romà. Aquests nòmades eren uns formidables arquers a cavall i uns excel·lents guerrers. El seu domini no era territorial, sinó militar i simbòlic, i es fonamentava en la figura d'un únic líder capaç de concentrar el poder: Àtila. Mitjançant la guerra, la intimidació i els pactes, es va convertir en l'amo d'un vast conglomerat de pobles guerrers. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Oriol Olesti, especialista en Història Antiga i historiador per la Universitat Autònoma de Barcelona, on és professor titular.

Capítol 1201. El desmembrament polític del califat omeia d'al-Àndalus, abolit definitivament l'any 1031 i dividit en diversos regnes de taifes arran de la fitna o guerra civil d'inicis del segle XI, va suposar també un auge cultural i de revitalització urbana. Encara que els nostàlgics del califat van voler restar-li importància als reis de les taifes i els van menysprear, el cert és que al llarg de tot aquell segle van arribar a governar territoris que duplicaven en extensió i triplicaven en ingressos el que podia tenir el comte de Barcelona i altres sobirans cristians. A Catalunya dues taifes molt influents van ser la de Lleida i la de Tortosa. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Antoni Virgili, doctor i professor d'Història Medieval de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Capítol 1200. Per als antics egipcis, el cos era el suport físic necessari perquè l'ànima pogués continuar el viatge cap al més enllà després de la mort. Per això, mantenir el cadàver en bon estat era un dels imperatius més importants en la vida, i en la mort, d'un egipci. La momificació, a banda de ser una tècnica de conservació corporal, era un acte profundament religiós que consistia a donar-li a aquell cos caràcter de divinitat. Momificar un difunt era preparar-lo simbòlicament per ser un nou Osiris i poder renéixer en l'altra vida. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i amb Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga per la UAB i Màster en Egiptologia.

Capítol 1199. El paper de l'Abadia de Montserrat durant la dictadura franquista, representat per la figura de l'abat Aureli Maria Escarré, va evolucionar gradualment de l'amistat amb el règim a la seva desqualificació. Escarré, de tarannà conservador i autoritari, va acabar sent l'única autoritat eclesiàstica que va censurar públicament el franquisme en unes declaracions al diari Le Monde el novembre del 1963. Abans d'arribar a aquest punt, l'abadia s'havia significat per nombroses iniciatives en defensa de la identitat, la llengua i la cultura de Catalunya. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Albert Balcells, membre de l'Institut d'Estudis Catalans, catedràtic emèrit de la UAB i director de la Catalan Historical Review. També és autor del llibre "L'abat Escarré i Montserrat a l'Espanya franquista", que publica l'Editorial Base.