En guàrdia!

La dictadura de Primo de Rivera va tenir una vida relativament curta, però va ser una de les èpoques més dures i de més repressió contra els símbols de Catalunya. Dues institucions representatives de la societat i la cultura catalanes, l'Orfeó Català i el Futbol Club Barcelona van viure trajectòries paral·leles i van arribar a estar clausurades a la vegada. El motiu va ser una xiulada a l'himne espanyol abans d'un partit que el Barça havia organitzat en homenatge a l'Orfeó al camp de les Corts el 14 de juny de 1925. La repressió del règim militar va obligar aquestes dues entitats a suspendre totes les activitats previstes. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Joaquim Montclús i Esteban, historiador, escriptor, periodista i activista cultural que també exerceix de professor d'història a l'ensenyament secundari. A més, és autor del llibre "La clausura de l'Orfeó Català i el F.C. Barcelona (1925)", de Dalmau Editor.

Capítol 1227. El 3 de setembre de 1450, des de la cort de Nàpols, el rei Alfons el Magnànim va concedir un privilegi al Consell de Cent per crear la Universitat de l'Estudi General de Barcelona. Després de passar per diferents ubicacions provisionals, aquesta institució va acabar sent una realitat consolidada durant la dècada de 1530, en fusionar diversos estudis superiors. Les obres de l'edifici que l'havia d'acollir, a la rambla dels Estudis, en un entorn encara sense urbanitzar, van estar enllestides el 1539. Eren les primeres passes d'una de les institucions educatives més importants i longeves del país, la Universitat de Barcelona. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Agustí Alcoberro, doctor en Història Moderna i vicerector de Cultura, Memòria i Patrimoni de la Universitat de Barcelona.

Capítol 1226. A diferència de l'Egipte faraònic, l'imperi assiri, un dels més grans imperis de l'antiguitat, va anar quedant sepultat per l'oblit després de la caiguda definitiva, l'any 609 abans de Crist. Amb el pas dels segles, les grans ciutats assíries, com Nínive o Assur, van quedar enterrades sota la sorra del desert i el rastre d'aquesta civilització poderosa, que s'havia estès des del golf Pèrsic fins a l'Alt Egipte, es va limitar a les mencions d'alguns autors clàssics i de l'Antic Testament. Fins al març del 1843, quan el diplomàtic francès Paul-Émile Botta va iniciar unes excavacions a Khorsabad, l'antiga ciutat assíria de Dur Sharrukin, i va fer sortir a la llum els primers vestigis materials d'una civilització que havia quedat oculta durant més de dos mil anys. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el catedràtic d'Història Antiga de la UAB Jordi Vidal Palomino, director de la revista Historiae i autor del llibre "El descubrimiento de Asiria" de la Biblioteca Nun.

Capítol 1225. Barcelona va viure uns anys especialment convulsos durant la Primera Guerra Mundial, tot i la neutralitat espanyola en el conflicte. Va ser un temps marcat per les desigualtats creixents entre la classe obrera i la burgesia industrial, que van comportar nombroses vagues i van donar lloc al fenomen del pistolerisme i a l'anomenada crisi de subsistències. Entre les nombroses protestes convocades, destaca la primera manifestació de dones multitudinària de la ciutat. A la revolta de les dones del 1918 es van establir lligams de solidaritat i resistència que van facilitar accions posteriors, com la vaga de La Canadenca, i es van ocupar espais públics que fins a aquell moment eren patrimoni dels homes. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el professor de la Facultat de Ciències de Comunicació de la UAB David Revelles, coautor del llibre "El pistolerisme a Barcelona, 1917-1923: Laberint de sang i plom" amb Jesús Martínez.

Capítol 1224. Un dels enginyers de més fama arreu del món en el darrer terç del segle XIX va ser el francès Alexandre Gustave Eiffel. A banda de la famosa torre de París que duu el seu nom, Eiffel va aportar moltes innovacions en la tècnica constructiva dels ponts de ferro portàtils, que es podien fabricar en un taller per traslladar-los posteriorment a l'emplaçament definitiu. Moltes d'aquestes estructures van anar destinades a Catalunya. Entre el 1876 i el 1878, l'empresa Eiffel et Compagnie va alçar les armadures de 85 ponts de la línia ferroviària de Girona a Portbou, i de tres ponts destinats al casc urbà de Girona, mentre que el 1888 en va fer un altre que es va instal·lar a Barcelona amb motiu de l'Exposició Universal. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Lluïsa Amenós, doctora en Història de l'Art per la Universitat de Barcelona, autora del llibre "L'enginy d'Eiffel a Catalunya. Projecció, fabricació i muntatge de ponts de ferro (1876-1888)".

Capítol 1223. A la Barcelona de la baixa edat mitjana, entre els segles XIV i XV, hi va haver diversos monestirs femenins que van tenir esclaves al seu servei. Eren dones sense personalitat jurídica, que en alguns casos eren propietat d'algunes de les religioses. Quatre dels monestirs en què consta que hi va haver dones esclaves figuraven entre els més importants de la ciutat en aquella època: eren el de Sant Antoni i Santa Clara de Barcelona, el de Santa Maria de Pedralbes, el de Sant Pere de les Puel·les i el de Santa Maria de Valldonzella. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Emi Turull Pibernat, doctora en Història per la UPF amb la tesi "L'Església catòlica i l'esclavitud: esclaves als monestirs femenins de Barcelona a la baixa edat mitjana (1326-1495)", màster en Història del Món per la UPF i graduada en Humanitats per la UOC.

Capítol 1222. En el context dels diversos processos revolucionaris que va viure Europa al voltant del 1848 i en ple procés de construcció dels estats nació, a la península italiana va esclatar una primera guerra d'independència. En resposta als aixecaments populars que hi havia hagut a Milà i a Venècia, el rei Carles Albert de Sardenya va declarar la guerra a Àustria, que controlava bona part del nord d'Itàlia. En paral·lel, diversos estats italians adoptaven constitucions de caràcter liberal. Aquesta situació tan efervescent arreu de la península va culminar amb un experiment democràtic de primer ordre: l'establiment d'una república Romana que va durar cinc mesos, entre el 9 de febrer i el 4 de juliol de 1849, i que va suposar un moment culminant del Risorgimento. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Alberto Pellegrini, professor d'Història Contemporània de la Universitat de Barcelona.

Capítol 1221. A la fi de la Guerra Civil, un dels molts fronts en els quals va actuar la repressió franquista va ser la depuració de funcionaris en tots els nivells de l'administració, també a les corporacions locals i provincials. La dictadura va iniciar un procés de detecció i destitució de persones desafectes al nou règim. Per assegurar-se la lleialtat política i ideològica dels treballadors públics, es premiaven les famílies dels que havien lluitat amb el bàndol sollevat, així com aquells que s'havien significat a favor dels rebels en zona republicana. L'Ajuntament de Barcelona va viure de manera molt intensa un procés de depuració que també va servir per ajustar plantilles. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Marc Gil Garrusta, Dr. en Història per la UB i professor d'Història Contemporània i Món Actual a la UOC. També és autor del llibre "Barcelona al servei del 'Nuevo Estado'. Depuració a l'Ajuntament durant el primer franquisme", d'Eumo Editorial.

Capítol 1220. A finals del segle V abans de Crist, coincidint amb la crisi de la democràcia i el declivi del poder d'Atenes, la política d'aquesta polis grega va estar marcada per les accions d'un personatge tan valerós com insolent i provocador. L'estadista i general atenenc Alcibíades va encarnar els perills d'avantposar l'ambició personal per sobre de l'interès comú, que el van fer oscil·lar entre la glòria i el desastre, arrossegat per l'ambició. Va trair la pàtria i va ser proscrit dues vegades. Aquestes intrigues van afectar el destí d'Atenes en episodis clau de la història, en especial la guerra del Peloponès, en la qual va arribar a lluitar en els dos bàndols. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Borja Antela, doctor en Història de Grècia i professor d'Història Antiga de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Capítol 1219. A finals de la dècada dels seixanta i durant la primera meitat dels setanta, els partits i les organitzacions que lluitaven contra la dictadura franquista van recuperar la unitat d'acció que no havien tingut en les dècades posteriors a la Guerra Civil. Van sorgir plataformes antifranquistes que volien abastar l'espectre polític i social. Les discrepàncies i les estratègies partidistes es van aparcar momentàniament, però no van trigar a reaparèixer amb l'inici de la Transició. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Agustí Colomines, professor titular d'Història Contemporània a la UB, director de la càtedra Josep Termes d'Història, Identitats i Humanitats Digitals i autor del llibre "Amnistia i llibertat!" de la col·lecció Dies que han fet Catalunya.