Capítol 1182. Encara que al llarg de la història la majoria dels enfrontaments bèl·lics havien tingut els seus cronistes, les corresponsalies de guerra tal com les entén el periodisme modern no van sorgir fins al segle XIX, en conteses com les guerres carlines i especialment la guerra de Crimea. D'entrada, es va considerar una activitat reservada als homes; tot i això, a inicis del segle XX unes quantes dones valentes i decidides van començar a informar des del front o la rereguarda dels principals conflictes, en uns temps especialment convulsos, coincidint amb l'esclat de la Primera Guerra Mundial i la Revolució Russa. Eren l'excepció a la norma. A banda de descriure els moviments polítics i militars, sabien abordar la part més humana i, al mateix temps, més crua. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Elisabet Cassà, periodista de viatges i documentalista.

Capítol 1181. El segle XVIII va ser el del desplegament del poder absolutista borbònic a Catalunya. La destrucció de les institucions, acompanyada d'una repressió violenta i també de caràcter econòmic, va castigar la població catalana. Tot i la intensa derrota militar que s'havia viscut, bona part dels catalans no s'hi va resignar i va plantar cara com va poder als ocupants. Hi va haver múltiples protestes i reivindicacions que van ser sistemàticament ignorades per la Corona. Però també hi va haver un cert intent d'organitzar a través d'algunes institucions, com la Junta General de la Província, la resistència al règim borbònic. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb Jordi Llimargas, doctor en història, actualment professor jubilat i voluntari docent. L'any 2020 va defensar la tesi "La Junta de la Província de 1794-1795. Resistències contra l'absolutisme a la Catalunya del segle XVIII", dirigida pel professor Joaquim Albareda.

Capítol 1180. L'estiu del 1603, per passar el temps i la calor, Joan Trigall, aleshores rector de la parròquia urgellenca de Vilagrassa, va decidir elaborar un manuscrit en què combinava els coneixements geogràfics i històrics de l'època i observacions pròpies sobre la seva terra natal, la Cerdanya, i de manera destacada sobre la vila de Puigcerdà. D'aquests mesos de feina en va sortir el "Tractat del comtat de Cerdanya", una obra cabdal pel seu contingut i per l'interès literari, el millor testimoni de la visió historiogràfica de la comarca a inicis del segle XVII. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Erola Simon Lleixà, historiadora i arxivera, directora de l'Arxiu Comarcal de la Cerdanya i responsable de l'edició de "La Cerdanya de 1603. El Tractat del comtat de Cerdanya de Joan Trigall", juntament amb Lluís Obiols Perearnau.

Capítol 1179. L'estiu del 1973, un futbolista holandès aterrava a Barcelona per desafiar la grisor del tardofranquisme i revolucionar la història d'un equip de futbol que s'havia resignat a entomar derrotes. El fitxatge de Johan Cruyff pel Barça havia estat un procés llarg i costós, en el qual el paper decisiu el van jugar el gerent del club, Armand Carabén, i la seva dona, Marjolijn van der Meer. Cruyff, des de la primera fila, i Carabén, des dels bastidors, van contribuir a fer del Barça un equip atractiu i modern que tornava a connectar amb la catalanitat, sense complexos. En aquells moments ningú no s'imaginava que el seu fitxatge redefiniria la història i la mentalitat del club blaugrana. En parlem amb l'historiador Josep M. Solé i Sabaté i Ramon M. Piqué, llicenciat en Comunicació Audiovisual a la UAB, que ha estat director de televisió, publicista i professor associat de la Universitat Internacional de Catalunya, i que és autor del llibre "El contracte: Cruyff, Carabén, Catalunya", de Columna.

Capítol 1178. Un dels personatges més curiosos de la història contemporània del Pallars és Matías Granja, que de ben jove va abandonar la vila de Sort per emprendre l'aventura americana i desembarcar al port de Valparaíso, a Xile. Es va instal·lar al nord d'aquest país sud-americà, on va acumular una gran fortuna en aprofitar la riquesa del subsol de la zona extraient, manipulant i exportant salnitre. Granja va canviar els paisatges muntanyencs i atapeïts de vegetació de les valls pallareses per unes terres aparentment àrides al desert d'Atacama. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i Sisco Farràs Grau, professor d'història, divulgador cultural, escriptor i impulsor de les Botigues Museu de Salàs; també és autor del llibre "Matías Granja, òpera i salnitre: Del Pallars al desert d'Atacama".

Capítol 1177. La matinada de l'11 de gener del 1977, només tres mesos abans de les primeres eleccions democràtiques, Josep Pallach va morir prematurament a causa d'un infart. Tenia cinquanta-sis anys i havia estat un líder indiscutible de la socialdemocràcia a Catalunya en temps de clandestinitat. El seu paper destacat durant la Transició es va veure interromput de la manera més sobtada. A banda de la militància política intensa, Pallach també havia destacat per una dedicació a la pedagogia que va mantenir fins a l'últim moment. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i el periodista i escriptor Joan Safont Plumed, llicenciat en Dret a la Universitat Pompeu Fabra, Màster en Periodisme per la Universitat Ramon Llull i doctor en Ciències Humanes del Patrimoni i de la Cultura per la Universitat de Girona. A més, és professor associat a la UPF i autor del llibre "Josep Pallach, política i pedagogia: L'esperança truncada del socialisme català".

Capítol 1176. Durant el llarg regnat de Jaume I, entre el 1213 i el 1276, es van consolidar les relacions ja existents entre la Corona catalanoaragonesa i els països islàmics del nord d'Àfrica. Les dues activitats principals que vehiculaven aquests contactes eren el comerç i les milícies. L'activitat dels comerciants catalans als ports de Tunis, Bejaia, Ceuta i Alexandria està ben documentada, així com la presència de mercenaris que viatjaven al Magrib per oferir els seus serveis. La gran aportació del rei Jaume va ser posar sota la seva tutela totes aquelles activitats, que fins aleshores havien estat iniciatives privades dels súbdits de la corona. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Carles Vela Aulesa, doctor en Història Medieval per la Universitat de Barcelona.

Capítol 1175. Entre la segona meitat del segle XIX i inicis del XX, en un món occidental cada vegada més mercantilitzat, hi va haver un gran auge de les exposicions comercials i les fires de mostres. Una de les pràctiques habituals d'aquests certàmens era premiar les empreses assistents, distingint-les per la qualitat del producte que oferien. Aquesta distinció se solia representar amb la concessió de medalles que les diferents marques guardonades van incorporar a la seva imatge, especialment en l'etiquetatge i la publicitat. Va ser un mètode de propaganda innovador, molt utilitzat per les marques catalanes en tot el període que va de l'Exposició Universal de Barcelona del 1888 a la Internacional del 1929. Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Albert Estrada-Rius, doctor en Dret per la UPF i doctor en Història per la UB.

Capítol 1174. Vet aquí que una vegada hi havia quatre anglesos, un gal·lès i un nord-americà... Podria ser el començament d'un acudit, però en realitat, la reunió d'aquests sis talents còmics va generar molt més que un acudit; junts van crear alguns dels gags més populars del segle XX. La seva fama, motivada per un programa d'esquetxos de la BBC i potenciada després per discos, llibres, gires teatrals i pel·lícules, els va atorgar un estatus comparable al d'una banda de rock. Com que havien nascut el mateix any de la separació dels Beatles, el seu amic George Harrison considerava que compartien un mateix esperit, i no li faltava raó. Aquesta és la història dels Monty Python. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i Josep Maria Bunyol, guionista de l'"En guàrdia", director i presentador del programa de cinema d'iCat "Memento", professor a la UAB i autor del llibre "Per un grapat d'històries: Moments mítics del cinema", editat per Ara Llibres.

Capítol 1173. Amb les cendres de la Guerra Civil encara calentes, l'any 1940, un grup d'exalumnes de la Mútua Escolar Blanquerna, vinculats al món de l'escoltisme, van aconseguir treballar infiltrats a l'Auditoria de Guerra de la IV Regió Militar, a Barcelona. Per les seves mans van passar els processos sumaríssims de molts republicans que s'estaven depurant. Conscients del risc que hauria suposat que els enxampessin i els jutgessin per alta traïció, aquests infiltrats manipulaven la documentació i buscaven testimonis de descàrrec. Era la manera d'enfrontar-se a l'arbitrarietat de la justícia franquista amb l'objectiu de lliurar els acusats de la presó o la pena capital. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Núria Font i Ferré, editora, autora i traductora; ha estat trenta-cinc anys a l'Editorial Cruïlla i és filla de Jaume Font Marí-Martí.