En guàrdia!

Capítol 1238. A finals del segle XIX, entre el febrer del 1879 i l'abril del 1884, tres països sud-americans es van veure embolicats en una guerra a tres bandes. Bolívia i el Perú es van enfrontar amb Xile per una qüestió fronterera que s'arrossegava des de l'època colonial. El detonant va ser el control d'una zona especialment rica en recursos que s'estaven exportant al continent europeu: el salnitre i el guano. Aquest conflicte, que va durar uns cinc anys i va tenir conseqüències de llarg abast, es coneix com la guerra del Pacífic. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Pol Colàs, professor d'Història d'Amèrica a la Universitat de Barcelona.

Capítol 1237. L'estrena de "Blancaneu", el desembre del 1937, va suposar una fita per al cinema. El primer llargmetratge de la companyia encapçalada per Walt Disney, productor meticulós i perfeccionista, era també el primer llarg en color de la història de l'animació. Disney havia despuntat en aquesta indústria des de mitjans dels anys vint, però aquella pel·lícula va marcar un punt culminant en la seva trajectòria. De fet, la producció de "Blancaneu" va coincidir amb un moment econòmicament delicat per a la companyia. Va ser tot un repte artístic, comercial i financer que va trigar més de quatre anys a veure la llum i que de ben poc no va suposar la ruïna. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Jaume Duran, doctor en Cinema i Audiovisuals i professor de Cinema de la Universitat de Barcelona.

Capítol 1236. L'any 1721, un sacerdot noruec-danès anomenat Hans Egede va arribar a Grenlàndia en una expedició finançada pel regne de Dinamarca. La intenció era restablir el domini colonial sobre l'illa. Es va iniciar un període de més de 250 anys en què la seva gent, els inuits, van veure alterada la cultura i la forma de vida tradicional pels valors del cristianisme luterà. Amb els anys, la necessitat de prendre decisions de manera autònoma va portar Grenlàndia a un procés de descolonització, majoritàriament pacífic, i a un desig creixent d'independència. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i amb Judit Ros, politòloga especialitzada en relacions internacionals i diplomàcia.

Capítol 1235. Un cop culminada la conquesta de la medina de Mallorca, el 31 de desembre del 1229, els invasors cristians havien de gestionar la victòria. Per molt que inicialment la campanya s'hagués vist com una expedició privada del rei Jaume I, de la noblesa i de les comunitats urbanes de Catalunya, havia acabat quallant la idea d'una croada contra els musulmans oberta a tota la cristiandat. És per això que en el repartiment dels béns mobles i immobles de l'illa hi van participar persones de posicions socials i econòmiques molt diverses, des del magnat més poderós fins a l'últim escuder. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Plàcid Pérez, llicenciat en Història per la Universitat de les Illes Balears i doctor en Història per la UAB. Pérez és arxiver, genealogista i autor del llibre "Conquesta i repartiment de Mallorca: Els inicis de la colonització (1230-1256)".

Capítol 1234. El 13 d'agost de 1940, els nazis van detenir el president de la Generalitat Lluís Companys a la localitat bretona de La Baule, on s'havia refugiat amb un nebot i la seva dona, Carme Ballester. Preocupat per la desaparició del seu fill Lluïset, Companys s'havia negat a emprendre la ruta de l'exili cap a Mèxic. Per al president s'iniciava un martiri que culminaria en la seva execució al fossar de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc, el dia 15 d'octubre. En aquells últims dies de vida, Companys es va poder acomiadar de les germanes i va trobar un aliat inesperat en el seu defensor. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, Albert Mercadé, director del pòdcast de Catalunya Ràdio "En defensa de Companys", i Oriol Dueñas, doctor en Història Contemporània per la UB i autor de la biografia "Carme Ballester: compromís, resistència i solitud".

Capítol 1233. El 21 de setembre de 1895, l'adolescent malagueny Pablo Ruiz Picasso arribava a Barcelona per primera vegada. En aquell moment, tenia només tretze anys i no li havia arribat encara el moment de revolucionar el panorama artístic del segle XX. Però la seva relació amb Catalunya va acabar sent determinant tant per a la trajectòria del pintor com per al país. Picasso va sintonitzar de manera especial amb una Catalunya molt inquieta intel·lectualment, que estava renaixent i obrint-se al món. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i amb Eduard Vallés, cap de col·leccions del MNAC, doctor en Història de l'Art i membre de l'Institut d'Estudis Catalans.

Capítol 1232. El 1869, davant de l'esclat d'un aixecament independentista a l'illa de Cuba, la Diputació de Barcelona va reclutar un cos de voluntaris de Catalunya per anar-hi a lluitar. Aquest cos, que seguia el model del que s'havia format deu anys abans amb motiu de la guerra d'Àfrica, va fer compatible l'exhibició de la identitat catalana amb la defensa dels interessos colonials espanyols. Sens dubte, hi van ajudar els vincles familiars i empresarials que s'havien anat establint entre Catalunya i Cuba. En aquest cos de voluntaris s'hi van arribar a allistar 3.600 homes. En parlem amb l'historiador Josep M. Solé i Sabaté i amb el catedràtic emèrit de la UAB Albert Balcells, membre de l'Institut d'Estudis Catalans i autor del llibre "Catalanitat i colonialisme espanyol. Els voluntaris catalans a la guerra d'Àfrica (1859) i a la primera guerra de Cuba (1869)", de Dalmau Editor.

Capítol 1231. Els anys següents al cop d'estat militar a l'Uruguai del 1973, milers de persones es van veure obligades a abandonar el país per fugir de la repressió. La capital catalana es convertiria en un dels principals punts d'arribada, on compartien destí amb altres comunitats exiliades, com la xilena i l'argentina. Barcelona, que sortia de la llarga dictadura franquista i vivia els primers anys de la Transició, seria un dels indrets més habituals de residència d'aquells uruguaians que buscaven refugi. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb David Martínez Llamas, doctor en Història d'Amèrica per la Universitat de Barcelona que actualment és investigador independent i treballa al CEDI, Centre de Digitalització de la UB. Martínez Llamas és autor del llibre "La Casa del Uruguay en Barcelona. Biografía de un exilio", publicat el 2024.

Capítol 1230. Amb l'esclat de la Guerra Civil, des del mateix juliol del 1936, la Generalitat va desplegar diverses iniciatives diplomàtiques i humanitàries en el front internacional. L'establiment de dos bàndols clars i el clima de revolució social va fer més necessària que mai l'acció exterior. En els primers mesos del conflicte, quan l'estat espanyol no tenia presència efectiva a Catalunya, els consolats europeus van veure en la Generalitat el seu interlocutor principal. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Manuel Manonelles, politòleg especialitzat en Relacions Internacionals i comissari de l'exposició "Acció exterior en temps de guerra. La presència internacional de la Generalitat de Catalunya (1936-1939)", a l'Arxiu Nacional de Catalunya.

Capítol 1229. Al llarg de la història, la moda ha vingut dictada pel poder, segons la indumentària que han imposat les diferents potències de cada època. Els tipus de vestits de les classes privilegiades, per tant, han esdevingut una eina política i geoestratègica. En el cas de la monarquia hispànica, des dels temps dels Reis Catòlics, al llarg de tot el segle XVI i fins a mitjans del segle XVII, la seva indumentària es va imposar com el referent a seguir en totes les corts europees. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Sílvia Rosés Castellsaguer, historiadora de la moda, professora doctora acreditada del BAU, Centre Universitari d'Arts i Disseny.