En guàrdia!

Capítol 1188. Un dels sobirans més importants de l'Europa del segle XVI, governant implacable fins i tot amb els membres de la pròpia família, va ser també qui va portar l'imperi otomà a una de les etapes de més esplendor, per les conquestes territorials, els projectes arquitectònics i les reformes legislatives que va emprendre. De fet, mentre que en turc se'l va anomenar el Legislador, a Occident va ser conegut amb un epítet relacionat amb l'opulència que sempre va voler mostrar en públic: pels europeus, era Solimà el Magnífic. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb Sinem Eryilmaz, professora associada del Departament d'Història Moderna i Contemporània de la UAB, col·laboradora del Grup d'Estudis d'Història del Mediterrani Occidental de la UB i experta en la història otomana.

Capítol 1187. Frederica Montseny, filla d'intel·lectuals anarquistes, es va convertir en una figura clau del moviment llibertari i en la primera dona ministra de l'estat espanyol. El seu pensament, oratòria i capacitat de lideratge la van situar al centre dels esdeveniments polítics més convulsos de bona part del segle XX. La seva vida va ser un combat constant entre ideals i realitats, entre la lluita per la revolució i les contradiccions de l'exercici del poder. Una dona que no es va rendir mai, malgrat l'exili i la repressió. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Teresa Abelló, doctora en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona i professora titular, especialitzada en moviments obrers. És membre numerària de l'Institut d'Estudis Catalans.

Capítol 1186. Algunes de les troballes científiques més importants s'han produït en part gràcies a l'atzar. És el que va passar el setembre del 1928, quan un professor de bacteriologia de l'Hospital Saint Mary's de Londres, Alexander Fleming, va observar el curiós comportament d'un tipus de fong que eliminava els bacteris al seu voltant. Acabava de descobrir la penicil·lina. Farien falta més de deu anys, a més de la feina que va emprendre Howard Florey a la Universitat d'Oxford a partir del 1939, perquè aquesta curiositat de laboratori passés a ser un fàrmac destinat a salvar vides i un dels avenços més espectaculars en la història de la medicina. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el doctor Francesc Accensi, professor del Departament de Sanitat i d'Anatomia Animal de la Facultat de Veterinària de la UAB i investigador de l'IRTA-CReSA, Centre de Recerca en Sanitat Animal.

Capítol 1185. El dijous 31 de gener del 1929, veia la llum una revista d'aparició setmanal, amb un format especialment innovador, que tenia la intenció d'oferir articles d'opinió i informacions sobre literatura, art i política. Al llarg de vuit anys de vida, per les seves pàgines van passar periodistes experts, escriptors consagrats i joves talents que van convertir aquesta publicació en una de les més prestigioses de la història de la premsa catalana, amb un to que fugia per igual de l'elitisme i de la banalitat. Es deia Mirador. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb Carles Singla, periodista i professor de Periodisme a la Universitat Pompeu Fabra. És l'autor de l'assaig "Mirador (1929-1937), un mitjà de comunicació al servei d'una idea de país" i del llibre "Mirador indiscret: Anècdotes, humor i xafarderies de la història petita de la Catalunya dels anys 30".

Capítol 1184. L'actuació de l'administració francesa amb les persones que fugien de la Catalunya ocupada per l'exèrcit franquista a inicis del 1939 va ser molt severa. La seva pròpia documentació es referia als llocs on es van amuntegar milers d'homes, dones i nens, civils i militars, com a "camps de concentració". Fugien d'una derrota militar i un règim opressor i, de sobte, es veien tancades en unes instal·lacions precàries a camp obert, en condicions poc higièniques i patint fam i misèria. L'existència d'aquests camps va generar un greu problema jurídic i moral per a l'estat francès. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb Josep-Vicent Garcia Raffi, doctor en Filologia i professor titular de la Facultat de Magisteri de la Universitat de València. També és coautor, juntament amb Laia Arañó Vega, del llibre "El camps de concentració del sud de França, 1939. Memòria entre sorra i filferrades".

Capítol 1183. El segle XVIII, conegut com el Segle de les Llums o de la Il·lustració, va ser un temps de progrés i de transformacions profundes en la manera d'entendre la societat i l'individu, vist com un ésser lliure i igual a tots els altres i que podia forjar el seu propi destí. A la França del moment, gràcies a la tasca de pensadors com Voltaire, Rousseau, Montesquieu i Diderot, entre molts altres escriptors i intel·lectuals il·lustrats, i també de dones prominents com Madame Dupin o Madame du Chatelet, la raó es va imposar com a motor de canvi i els dogmes religiosos es van anar abandonant en favor de l'esperit científic. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb Martí Domínguez, escriptor valencià i director de la revista de divulgació científica Mètode. També ha guanyat el Premi Josep Pla per la novel·la "El retorn de Voltaire" i és responsable de l'edició i la traducció del llibre "La llum de les llums. Antologia de la saviesa del segle XVIII".

Capítol 1182. Encara que al llarg de la història la majoria dels enfrontaments bèl·lics havien tingut els seus cronistes, les corresponsalies de guerra tal com les entén el periodisme modern no van sorgir fins al segle XIX, en conteses com les guerres carlines i especialment la guerra de Crimea. D'entrada, es va considerar una activitat reservada als homes; tot i això, a inicis del segle XX unes quantes dones valentes i decidides van començar a informar des del front o la rereguarda dels principals conflictes, en uns temps especialment convulsos, coincidint amb l'esclat de la Primera Guerra Mundial i la Revolució Russa. Eren l'excepció a la norma. A banda de descriure els moviments polítics i militars, sabien abordar la part més humana i, al mateix temps, més crua. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Elisabet Cassà, periodista de viatges i documentalista.

Capítol 1181. El segle XVIII va ser el del desplegament del poder absolutista borbònic a Catalunya. La destrucció de les institucions, acompanyada d'una repressió violenta i també de caràcter econòmic, va castigar la població catalana. Tot i la intensa derrota militar que s'havia viscut, bona part dels catalans no s'hi va resignar i va plantar cara com va poder als ocupants. Hi va haver múltiples protestes i reivindicacions que van ser sistemàticament ignorades per la Corona. Però també hi va haver un cert intent d'organitzar a través d'algunes institucions, com la Junta General de la Província, la resistència al règim borbònic. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb Jordi Llimargas, doctor en història, actualment professor jubilat i voluntari docent. L'any 2020 va defensar la tesi "La Junta de la Província de 1794-1795. Resistències contra l'absolutisme a la Catalunya del segle XVIII", dirigida pel professor Joaquim Albareda.

Capítol 1180. L'estiu del 1603, per passar el temps i la calor, Joan Trigall, aleshores rector de la parròquia urgellenca de Vilagrassa, va decidir elaborar un manuscrit en què combinava els coneixements geogràfics i històrics de l'època i observacions pròpies sobre la seva terra natal, la Cerdanya, i de manera destacada sobre la vila de Puigcerdà. D'aquests mesos de feina en va sortir el "Tractat del comtat de Cerdanya", una obra cabdal pel seu contingut i per l'interès literari, el millor testimoni de la visió historiogràfica de la comarca a inicis del segle XVII. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Erola Simon Lleixà, historiadora i arxivera, directora de l'Arxiu Comarcal de la Cerdanya i responsable de l'edició de "La Cerdanya de 1603. El Tractat del comtat de Cerdanya de Joan Trigall", juntament amb Lluís Obiols Perearnau.

Capítol 1179. L'estiu del 1973, un futbolista holandès aterrava a Barcelona per desafiar la grisor del tardofranquisme i revolucionar la història d'un equip de futbol que s'havia resignat a entomar derrotes. El fitxatge de Johan Cruyff pel Barça havia estat un procés llarg i costós, en el qual el paper decisiu el van jugar el gerent del club, Armand Carabén, i la seva dona, Marjolijn van der Meer. Cruyff, des de la primera fila, i Carabén, des dels bastidors, van contribuir a fer del Barça un equip atractiu i modern que tornava a connectar amb la catalanitat, sense complexos. En aquells moments ningú no s'imaginava que el seu fitxatge redefiniria la història i la mentalitat del club blaugrana. En parlem amb l'historiador Josep M. Solé i Sabaté i Ramon M. Piqué, llicenciat en Comunicació Audiovisual a la UAB, que ha estat director de televisió, publicista i professor associat de la Universitat Internacional de Catalunya, i que és autor del llibre "El contracte: Cruyff, Carabén, Catalunya", de Columna.