En guàrdia!

Capítol 1168. Entre el juny i el novembre del 1899, el govern espanyol ratificava la venda de les seves últimes possessions al Pacífic a Alemanya per vint-i-cinc milions de pessetes. Eren tres arxipèlags situats a la Micronèsia: les illes Carolines, les Mariannes i les Palau. Tot just un any abans, l'estat espanyol havia vist consumada la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i les Filipines. Aquells petits arxipèlags eren les últimes engrunes d'un pastís colonial que s'havia anat reduint en un període relativament curt al llarg del segle XIX. Era pràcticament la fi definitiva de l'imperi colonial espanyol. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i Santi Izquierdo, professor de la Secció d'Història Contemporània i Món Actual del Departament d'Història i Arqueologia de la Universitat de Barcelona.

Capítol 1167. Coincidint amb la fi de la Guerra Civil i l'exili de molts intel·lectuals a França, entre la incertesa sobre com evolucionaria el règim de Franco i la por davant de l'avenç nazi pel continent, va sorgir un dels amors més polèmics de la història de la literatura catalana. Ens referim a la relació tempestuosa entre la jove novel·lista Mercè Rodoreda, que aleshores tenia uns trenta anys, i el poeta i articulista Joan Prat, conegut per tothom amb el pseudònim d'Armand Obiols. Només algun amic i les dones de la seva vida l'anomenaven Joan. La vida i l'obra de tots dos no es pot entendre sense aquest vincle profund que els va unir al llarg de tota la vida i que va anar avançant amb alts i baixos en funció dels esdeveniments externs. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i Eva Comas-Arnal, escriptora, traductora, periodista, filòloga i professora associada a la UAB, autora del pòdcast "La Maraldina" i del llibre "Mercè i Joan", Premi Proa de Novel·la.

Capítol 1166. Durant força segles, el saber sobre la salut es va compilar en textos que servien com a guia i com a mitjà de transmissió del coneixement en la matèria. Els receptaris mèdics medievals, escrits en llengües vernacles, van emergir en una època en què tot just naixia el sistema mèdic organitzat que tenim ara, marcada per la falta d'accés a metges formats i la necessitat urgent de guarir-se en un context que no posava les coses fàcils. En les seves pàgines es barrejaven receptes per tractar malalties, consells cosmètics i ginecològics, guies astrològiques i, fins i tot, fórmules màgiques. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Lluís Cifuentes Comamala, doctor en Història, professor del Departament de Filologia Catalana de la UB i autor d'estudis sobre els receptaris mèdics.

Capítol 1165. Durant la Guerra Civil, les Brigades Internacionals van establir diversos hospitals en territori català, concebuts com a unitats militars i a la vegada sotmesos a un control polític ferri. Vic va ser una de les ciutats escollides per acollir un d'aquests centres sanitaris. L'Hospital Internacional de Vic va estar en funcionament els últims mesos de la guerra. En aquest espai en què tots els pacients eren homes, un grup d'infermeres voluntàries va portar fins a l'últim extrem la militància en la lluita contra el feixisme, enmig del dolor, la precarietat i una solidaritat més necessària que mai. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Maria Cinta Sadurní, professora a la UVic-UCC, doctorada en Cures Integrals i Serveis de Salut i coautora, juntament amb Xavier Bardolet, del llibre "Infermeres en guerra. La peripècia d'unes dones que van combatre el feixisme des dels hospitals del Sistema Sanitari Internacional", publicat per Eumo Editorial.

Capítol 1164. A partir del segle XVII, a la vora de diversos rius del Berguedà es van anar posant en funcionament un seguit de fargues. L'objectiu era obtenir ferro a partir de la combustió del mineral conegut com a mena. Per al tractament de la massa resultant d'aquesta combustió amb carbó vegetal, eren necessaris uns martells molt grossos, els malls, que necessitaven energia hidràulica. Aquesta mitja dotzena de fargues berguedanes, que en alguns casos van mantenir-se en funcionament fins ben entrat el segle XIX, van ser molt importants en el període preindustrial de la comarca. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Josep Sánchez Vicents, coautor del llibre "Les fargues del Berguedà. Un patrimoni injustament oblidat", escrit amb Roser Comas Angelet i editat per Àmbit de Recerques del Berguedà; tots dos llicenciats en Geografia i Història per la UNED i membres de la Societat d'Arqueologia del Berguedà.

Capítol 1163. L'esclavitud va existir de manera continuada a Barcelona, probablement des del temps dels romans fins a l'època moderna. En la baixa edat mitjana, els arxius notarials de la ciutat mostren que era una institució en ple desenvolupament a tota la zona mediterrània. Un dels aspectes més destacats de la vida de les persones esclavitzades tenia a veure amb les vies, legals o il·legals, per aconseguir la llibertat. Encara que la legislació es va anar modificant en diferents èpoques, hi va haver lliberts que es van arribar a integrar com a membres de ple dret de la societat barcelonina baixmedieval. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Antoni Albacete, director de Recerca i Difusió de l'Arxiu Històric de Protocols de Barcelona, del Col·legi notarial de Catalunya; doctor en Història, i autor de la tesi "Esclavitud i llibertat a la Mediterrània occidental. El mercat d'esclaus de la Barcelona baixmedieval".

Capítol 1162. Durant la Guerra Civil, Barcelona no només era una ciutat en guerra, era també l'escenari d'evacuacions desesperades, negocis foscos i operacions militars. Religiosos, aristòcrates, empresaris i artistes compartien espai amb milicians, refugiats i perseguits polítics, cadascun lliurant la seva batalla. Alguns per guanyar la guerra, d'altres per trobar una sortida d'aquell entorn tan perillós. L'última esperança es concentrava en els consolats estrangers, veritables portes cap a la supervivència. Potències europees com França i Itàlia, i també diplomàtics llatinoamericans, van organitzar una xarxa d'evacuacions a través del port de Barcelona que no sempre tindrien èxit. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Arnau González Vilalta, doctor en Història i professor del Departament d'Història Moderna i Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Capítol 1161. Pier Paolo Pasolini. En un context social especialment complex, el de la postguerra italiana, va emergir la figura d'un poeta, cineasta i intel·lectual d'esquerres, que no va tenir por de combatre el feixisme i el capitalisme, ni d'escandalitzar el públic. Per a les esquerres ortodoxes va esdevenir un dissident, mentre que per a les dretes era una veu pertorbadora. En una Itàlia destrossada per dues guerres, Pier Paolo Pasolini va mantenir una militància incòmoda a banda i banda de l'espectre polític, amb una obra desafiant i una biografia traumàtica que van acabar precipitant el seu misteriós assassinat. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Josep Maria Lluró, doctor en Literatura i Humanitats per la UPF, professor d'història i assagista. La seva tesi doctoral va ser "Pasolini en context. Trauma, memòria, identitat i història cultural a la Itàlia de postguerra".

Capítol 1160. La conquesta romana de Britània va ser un procés gradual, farcit de batalles sagnants, d'aliances i de traïcions, d'estratègies per impartir el terror entre la població local i de polítiques per romanitzar els seus habitants. Tot i que Juli Cèsar va ser el primer a travessar el canal de la Mànega acompanyat de legions, la subjugació britana no va arribar fins a gairebé un segle després, ja en temps de l'emperador Claudi. Amb la necessitat d'una victòria militar que el legitimés en el tron de Roma, el penúltim dels emperadors de la dinastia julioclàudia va emprendre una de les campanyes militars més ambicioses de l'Antiguitat. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Oriol Olesti, professor titular d'Història Antiga de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Capítol 1159. Hi ha personatges històrics que han vist enterbolida la seva figura a causa de rumors i d'una aura de llegenda negra. Un dels casos més evidents és el de l'aristòcrata hongaresa Erzsébet Báthory, retratada posteriorment com una mena de vampira sanguinària. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb la metgessa i escriptora Maria Lluïsa Latorre Casellas, autora del llibre "La comtessa sanguinària: Erzsébet Báthory, realitat o llegenda?".