En guàrdia!

Capítol 1148. El febrer de l'any 1925, els Gunadule, un dels pobles indígenes de l'Amèrica Central, van rebel·lar-se contra els intents del govern del Panamà de reprimir la seva cultura i forma de vida. Van ser uns pocs dies de lluita armada, entre finals de febrer i principis de març, després de molts anys de maltractaments i resistència pacífica, en què van aconseguir preservar l'autonomia. Aquestes jornades de confrontació amb el poder són conegudes com la Revolució Dule. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Mònica Martínez Mauri, professora agregada del Departament d'Antropologia Social de la Universitat de Barcelona, membre del Programa Serra Húnter.

Capítol 1147. La idea que en època medieval la major part de la població considerava que la Terra era plana, per ignorància o per superstició religiosa, no té una base històrica real. De fet, és una creença difosa des del segle XVIII que subratlla el suposat endarreriment cultural de l'edat mitjana. Més endavant fins i tot es va arribar a afirmar que Colom s'havia hagut d'enfrontar als defensors del terraplanisme per poder emprendre el viatge a través de l'Atlàntic. Es tracta d'un mite relativament modern. La ciència medieval, igual que la de l'antiguitat clàssica, tenia molt clar que la Terra era esfèrica. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Alexis Serrano Méndez, llicenciat en Història, director de l'Arxiu Comarcal del Maresme i professor de la Facultat Antoni Gaudí.

Capítol 1146. Entre el gener i el febrer del 1939, mig milió de persones identificades amb la causa republicana van travessar la frontera francesa pels Pirineus i van emprendre un exili llarg i frustrant. D'aquestes, 270.000 van acabar sent internades en camps de concentració habilitats pel govern francès al sud del país. Per sobre de les humiliacions i els maltractaments rebuts, molts dels interns es van esforçar per mantenir una vida cultural activa, que era una manera de preservar la dignitat personal i la identitat nacional, així com de resistir-se a l'adveniment del feixisme. Tal com passaria poc després als camps nazis, fins i tot hi va haver espai per a la música, amb la creació de diverses corals integrades per presos catalans. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Amadeu Corbera, professor de musicologia del Conservatori Superior de Música de les Illes Balears i doctor en Història per la Universitat de les Illes Balears.

Capítol 1145. Els dos últims executats pel franquisme, pel mètode brutal del garrot vil, van morir el dissabte 2 de març de 1974, acusats tots d'haver matat un agent de l'autoritat. D'un d'ells, Salvador Puig Antich, se'n coneixen molt bé la història i les circumstàncies; la vida i la mort del segon, en canvi, està marcada per l'oblit i envoltada de misteri. Era de l'Alemanya Oriental i es deia Georg Michael Welzel; però en el moment de ser detingut a l'Espanya franquista va afirmar que era polonès i que el seu nom era Heinz Ches. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i M. Carme Rodríguez Virgili, filòloga, escriptora i autora del llibre "Heinz Ches. L'últim executat a garrot vil".

Capítol 1144. La conquesta catalana del Mediterrani va començar amb les invasions de Jaume I de València i Mallorca, però no es va aturar aquí. Els seus descendents reials continuarien l'empresa del conqueridor afegint territoris al casal de Barcelona, com ara Sicília, Sardenya i Nàpols, als quals també es van sumar els ducats d'Atenes i Neopàtria. L'hegemonia de la Corona d'Aragó al Mediterrani va provocar conflictes amb altres reialmes, però també grans beneficis econòmics i altres efectes menys esperats, com una influència cultural en aquests territoris que a dia d'avui encara perdura. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Flocel Sabaté, catedràtic d'Història Medieval de la Universitat de Lleida.

Capítol 1143. Durant la postguerra, un grup destacat d'intel·lectuals i literats catalans, normalment originaris de les Terres de Ponent, es va anar exiliant al lloc més proper possible: Andorra. Per a aquests exiliats culturals, el petit país dels Pirineus va ser un marc ideal per prosseguir les activitats, a banda d'un territori de pau. La seva obra és un testimoni de desarrelament. Un dels exiliats culturals que van passar de Catalunya a Andorra va ser el poeta, narrador, articulista i editor Miquel Lladó. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Eduard Batlle, poeta, filòsof i antropòleg, professor de la Universitat de Lleida i responsable de l'edició i el pròleg de l'obra de Miquel Lladó "Els camins de la por".

Capítol 1142. Encara amb el record de la solidaritat amb els republicans espanyols durant els anys de la Guerra Civil, el Tour de França es va veure directament afectat per l'esclat de la Segona Guerra Mundial. La cursa, que s'estava consolidant com la més important del calendari ciclista internacional, va deixar de disputar-se entre el 1940 i el 1946. En la represa, el Tour va continuar sent un reflex fidel dels esdeveniments geopolítics que marcarien la segona meitat del segle XX, especialment la construcció de la Unió Europea i la guerra freda. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Ramon Usall, llicenciat en Sociologia per la UAB i doctor en Història per la Universitat de Lleida, autor del llibre "Un segle costa amunt. Una història política del ciclisme", de Manifest Llibres.

El segle XIX va ser especialment convuls al partit judicial de Gandesa, a la Terra Alta, marcat pels combats de la guerra dels Set Anys, per les accions dels bandolers i per la violència generalitzada. Un dels casos més sonats va ser l'assassinat d'un ric propietari de Batea, Pablo Figueras, un dels principals defensors de Gandesa durant els setges carlins del 1836 i el 1838. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb Pere Rams Folch, que, juntament amb Josep Sánchez Cervelló, és coautor del llibre "La història de Cassola i altres fets violents a la Terra Alta al segle XIX".

Capítol 1140. L'imperi persa aquemènida, un dels més grans de l'antiguitat, va estendre la influència per bona part de l'Orient, fins al punt que va arribar a regnar a Egipte. La primera dominació persa d'Egipte es va estendre des de l'any 525 abans de Crist, amb la invasió del país per part del rei Cambises II, fins al 404, amb Artaxerxes II. Aquests sobirans perses es feien dir faraons, i en línies generals van respectar l'estructura administrativa egípcia. El gran canvi va ser que al capdamunt hi van situar un sàtrapa, que actuava com un governador provincial i procedia de l'aristocràcia persa. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga per la UAB i màster en Egiptologia.

Capítol 1139. En la Catalunya de la Restauració borbònica, en el marc d'una societat cada vegada més industrialitzada, hi havia cacics territorials com els que existien en altres comunitats més agràries. El caciquisme no anava directament relacionat amb el retard econòmic. Tot i això, Catalunya va ser un dels llocs en què el sistema de torn dinàstic de la Restauració va caure més aviat en el desprestigi. En el cas català, com en moltes altres parts d'Europa, les campanyes de denúncia del caciquisme van suposar un pas important en la lenta evolució del liberalisme polític a la democràcia entre els segles XIX i XX, que coincidia amb l'eclosió de la societat i la política de masses. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Gemma Rubí Casals, catedràtica d'Història Contemporània de la UAB, membre del Grup de Recerca en Estudis Polítics, les Identitats, les Institucions i la Corrupció.