En guàrdia!

Capítol 1158. A les acaballes del segle XIX, gairebé 200 anys després de la fi de la dominació catalanoaragonesa a l'illa de Sardenya, a la vila de l'Alguer es podien apreciar els vincles lingüístics i culturals amb els Països Catalans. A partir de la contribució de Víctor Balaguer i Eduard Toda, que van divulgar el mite d'aquell reducte aïllat de la pàtria catalana, vestigi d'un imperi perdut, les relacions de l'Alguer amb els Països Catalans es van intensificar. Després d'un parèntesi marcat per l'ascens del feixisme i la guerra, aquests contactes a una banda i l'altra del Mediterrani es van reprendre a partir dels anys cinquanta, en una mostra clara de resiliència. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Marcel A. Farinelli, doctor en Història per la Universitat Pompeu Fabra i autor dels llibres "El feixisme a l'Alguer", "Història de l'Alguer" i "Antoni Simon Mossa, l'Alguer i Sardenya durant el franquisme".

Capítol 1157. Joaquim Picañol i Xalabarder va ser un jove republicà català que va donar la vida pels ideals republicans fins i tot després d'haver perdut la guerra. La seva és una història desconeguda, la que van patir milers d'exiliats en mans del feixisme internacional al nord d'Àfrica. La implicació política el va portar a ser internat en diversos camps de refugiats francesos al terme de la Guerra Civil, i també en un camp de concentració encara més estricte, el de Djelfa, al desert del Sàhara, aleshores sota sobirania francesa. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté i Marta Barceló Oliver, llicenciada en Filologia Catalana i mestra, coautora amb Lupe Prades Font, llicenciada en Geografia i Història, del llibre "Mort i oblit a Djelfa".

Capítol 1156. L'afirmació d'Espanya com a estat-nació unitari va ser un principi central del pensament polític espanyol del segle XIX i els dos primers terços del segle XX, i no només per part de la dreta. En el segle passat es van reproduir els arguments ja establerts en l'Espanya vuitcentista, que apostaven per un model jacobí i unitari i, en casos extrems, per la defensa d'un estat totalitari que posés fi a la decadència del model d'estat liberal. Per molts autors espanyols, un estat que no fos unitari acabaria sent dèbil, argument que legitimava l'hegemonia d'una cultura dominant, la castellana. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Antoni Simon Tarrés, catedràtic d'Història Moderna de la UAB, membre de l'Institut d'Estudis Catalans i autor dels llibres "La unitat d'Espanya com a valor polític. Una arqueologia intel·lectual" i "La construcció de l'enemic interior. Els catalans en el pensament polític espanyol", publicats per l'Editorial Afers.

Capítol 1155. Encara que va mantenir els lligams amb la vila natal de Vilanova i la Geltrú, al llarg del temps Francesc Macià va establir un vincle ferm i continuat amb les Terres de Ponent. A banda de viure molts anys a Lleida, la finca familiar de la dona, a Vallmanya, va esdevenir el lloc de descans preferit del futur president de la Generalitat, i també un refugi en moments d'agitació. A més, quan el van elegir diputat a les Corts ho va ser en representació de les Borges Blanques. Aquest lleidatà d'adopció va tenir la residència a Ponent durant 46 anys, gairebé dos terços de la seva vida, un fet que el va influir en l'accent i en el pensament. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Quintí Casals Bergés, doctor en Història Contemporània, president del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià i coautor del llibre "Macià, el president del poble".

Capítol 1154. La personalitat polièdrica i genial de Salvador Dalí no es pot entendre sense tenir en compte la seva infantesa; els estius a Cadaqués; la relació amb la germana, Anna Maria, i, sobretot, la figura del seu pare. El notari Salvador Dalí Cusí va ser un home d'una activitat política i cultural intensa, un dels personatges més influents a la Figueres de principis del segle XX, i va influir molt en el fill (per a bé i per a mal). En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb Mariona Seguranyes, doctora en Humanitats, historiadora de l'art experta en la vida i en l'obra de Salvador Dalí i regidora de Cultura de l'Ajuntament de Figueres.

El nomenclàtor dels carrers de les ciutats són espais de memòria que reflecteixen els diferents contextos de cada època, a més dels ideals polítics, econòmics i socials preponderants. A Barcelona hi ha un carrer, la ronda del General Mitre, que pretenia mostrar la unió entre dos territoris que s'havien influït mútuament, en aquest cas Catalunya i l'Argentina. Aquestes bones intencions es van anar diluint, el referent inicial es va perdre i, amb el temps, aquesta via tan important de la capital catalana va acabar generant un conflicte imprevist arran d'unes declaracions del president Jordi Pujol. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb David Martínez Llamas, doctor en Història d'Amèrica de la UB, que treballa al Centre de Digitalització de la UB (CEDI) i ha escrit l'article "Un president argentí a Barcelona: unions i oblits al voltant de la ronda del General Mitre" a "Cercles: Revista d'Història Cultural" en l'edició d'enguany.

Capítol 1152. Al llarg del segle XX, la concentració de població migrant al voltant de les grans capitals i l'increment de les desigualtats socials va afavorir la proliferació de barris marginals, on s'amuntegaven els habitatges construïts pels mateixos inquilins, sense unes condicions prou dignes ni els serveis públics mínims. A Barcelona, el barraquisme va ser un fenomen molt present al llarg de tota l'etapa franquista. Però a banda d'aquest barraquisme urbà més conegut, a zones de l'interior de Catalunya com el Berguedà, n'hi va haver un altre de rural, amb unes característiques pròpies. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Laia Gallego, doctora en Història i arqueologia per la Universitat de Barcelona.

Capítol 1151. A diferència del que afirmaven alguns visitants il·lustres, a inicis del segle XIX la societat de les illes Balears en general (i de Mallorca en particular) no estava aïllada del món per la insularitat, sinó que estava plenament connectada per via marítima. Tampoc no estava més endarrerida des del punt de vista econòmic i social. Atesa la importància pionera que se li va donar al turisme en ple noucentisme, així com les dades referides a la sanitat i l'exportació de productes, entre altres factors, l'economia de Mallorca era una de les més modernes i avançades de l'Estat. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i Pere Salas Vives, doctor en Història, professor titular d'Història Contemporània de la Universitat de les Illes Balears i vicedegà del grau d'Història.

Capítol 1150. A la fi de la guerra del Francès, l'exèrcit espanyol havia esdevingut un actor polític capaç d'instaurar reis o de derrocar-los, un subjecte actiu que podia imposar canvis de règim i influir en la política dels diferents governs. Al llarg del segle XIX, els militars van protagonitzar una vintena d'assonades i aixecaments. Consumia fins a una quarta part dels pressupostos globals per una pura qüestió d'orgull patri, per mantenir la lluita contra els pretendents carlins i la presència espanyola a les colònies d'ultramar. Tots els esforços invertits en el manteniment d'aquestes aventures bèl·liques de futur incert van acabar sent un llast per al desenvolupament econòmic i social. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Francisco Gracia, catedràtic de Prehistòria a la UB, director del Grup de Recerca en Arqueologia Protohistòrica i autor del llibre "Gobernar el caos. Una historia crítica del ejército español", de Desperta Ferro Ediciones.

Capítol 1149. Més que per les diferències ideològiques i religioses, la gran divisió de l'islam en els dos corrents majoritaris té a veure amb la disputa política pel poder, desfermada després de la mort de Mahoma, l'any 632. Davant d'aquells que consideraven que l'últim profeta no havia aclarit qui l'havia de rellevar i defensaven que havien de ser les famílies de comerciants més poderoses de la ciutat de la Meca, un segon grup, encapçalat per familiars directes de Mahoma, assegurava que el successor legítim era Alí. La lluita entre el poder centralitzat de l'aristocràcia àrab i la perifèria rebel multiètnica va generar la divisió entre sunnites i xiïtes. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Jordi Llaonart, arabista, periodista, excorresponsal de premsa al Pròxim Orient i autor del llibre "Viatge al cor de l'Islam. La història política dels xiïtes i els llocs sagrats del Pròxim Orient", de Pagès Editors.