En guàrdia!

Capítol 1178. Un dels personatges més curiosos de la història contemporània del Pallars és Matías Granja, que de ben jove va abandonar la vila de Sort per emprendre l'aventura americana i desembarcar al port de Valparaíso, a Xile. Es va instal·lar al nord d'aquest país sud-americà, on va acumular una gran fortuna en aprofitar la riquesa del subsol de la zona extraient, manipulant i exportant salnitre. Granja va canviar els paisatges muntanyencs i atapeïts de vegetació de les valls pallareses per unes terres aparentment àrides al desert d'Atacama. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i Sisco Farràs Grau, professor d'història, divulgador cultural, escriptor i impulsor de les Botigues Museu de Salàs; també és autor del llibre "Matías Granja, òpera i salnitre: Del Pallars al desert d'Atacama".

Capítol 1177. La matinada de l'11 de gener del 1977, només tres mesos abans de les primeres eleccions democràtiques, Josep Pallach va morir prematurament a causa d'un infart. Tenia cinquanta-sis anys i havia estat un líder indiscutible de la socialdemocràcia a Catalunya en temps de clandestinitat. El seu paper destacat durant la Transició es va veure interromput de la manera més sobtada. A banda de la militància política intensa, Pallach també havia destacat per una dedicació a la pedagogia que va mantenir fins a l'últim moment. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i el periodista i escriptor Joan Safont Plumed, llicenciat en Dret a la Universitat Pompeu Fabra, Màster en Periodisme per la Universitat Ramon Llull i doctor en Ciències Humanes del Patrimoni i de la Cultura per la Universitat de Girona. A més, és professor associat a la UPF i autor del llibre "Josep Pallach, política i pedagogia: L'esperança truncada del socialisme català".

Capítol 1176. Durant el llarg regnat de Jaume I, entre el 1213 i el 1276, es van consolidar les relacions ja existents entre la Corona catalanoaragonesa i els països islàmics del nord d'Àfrica. Les dues activitats principals que vehiculaven aquests contactes eren el comerç i les milícies. L'activitat dels comerciants catalans als ports de Tunis, Bejaia, Ceuta i Alexandria està ben documentada, així com la presència de mercenaris que viatjaven al Magrib per oferir els seus serveis. La gran aportació del rei Jaume va ser posar sota la seva tutela totes aquelles activitats, que fins aleshores havien estat iniciatives privades dels súbdits de la corona. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Carles Vela Aulesa, doctor en Història Medieval per la Universitat de Barcelona.

Capítol 1175. Entre la segona meitat del segle XIX i inicis del XX, en un món occidental cada vegada més mercantilitzat, hi va haver un gran auge de les exposicions comercials i les fires de mostres. Una de les pràctiques habituals d'aquests certàmens era premiar les empreses assistents, distingint-les per la qualitat del producte que oferien. Aquesta distinció se solia representar amb la concessió de medalles que les diferents marques guardonades van incorporar a la seva imatge, especialment en l'etiquetatge i la publicitat. Va ser un mètode de propaganda innovador, molt utilitzat per les marques catalanes en tot el període que va de l'Exposició Universal de Barcelona del 1888 a la Internacional del 1929. Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Albert Estrada-Rius, doctor en Dret per la UPF i doctor en Història per la UB.

Capítol 1174. Vet aquí que una vegada hi havia quatre anglesos, un gal·lès i un nord-americà... Podria ser el començament d'un acudit, però en realitat, la reunió d'aquests sis talents còmics va generar molt més que un acudit; junts van crear alguns dels gags més populars del segle XX. La seva fama, motivada per un programa d'esquetxos de la BBC i potenciada després per discos, llibres, gires teatrals i pel·lícules, els va atorgar un estatus comparable al d'una banda de rock. Com que havien nascut el mateix any de la separació dels Beatles, el seu amic George Harrison considerava que compartien un mateix esperit, i no li faltava raó. Aquesta és la història dels Monty Python. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i Josep Maria Bunyol, guionista de l'"En guàrdia", director i presentador del programa de cinema d'iCat "Memento", professor a la UAB i autor del llibre "Per un grapat d'històries: Moments mítics del cinema", editat per Ara Llibres.

Capítol 1173. Amb les cendres de la Guerra Civil encara calentes, l'any 1940, un grup d'exalumnes de la Mútua Escolar Blanquerna, vinculats al món de l'escoltisme, van aconseguir treballar infiltrats a l'Auditoria de Guerra de la IV Regió Militar, a Barcelona. Per les seves mans van passar els processos sumaríssims de molts republicans que s'estaven depurant. Conscients del risc que hauria suposat que els enxampessin i els jutgessin per alta traïció, aquests infiltrats manipulaven la documentació i buscaven testimonis de descàrrec. Era la manera d'enfrontar-se a l'arbitrarietat de la justícia franquista amb l'objectiu de lliurar els acusats de la presó o la pena capital. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Núria Font i Ferré, editora, autora i traductora; ha estat trenta-cinc anys a l'Editorial Cruïlla i és filla de Jaume Font Marí-Martí.

Capítol 1172. Durant el segle XVII, l'auge comercial i portuari d'Esmirna havia convertit aquesta ciutat turca a la riba del mar Egeu en una metròpoli cosmopolita. Entre les moltes minories otomanes que es van establir a Esmirna destacava la comunitat sefardita, els descendents dels últims jueus expulsats de la península Ibèrica el 1492. Amb l'establiment de la República Turca, aquestes minories van perdre drets adquirits en l'etapa imperial i van ser víctimes d'una campanya d'assetjament públic. Una d'aquestes famílies sefardites, els Nahum, va decidir aleshores marxar d'Esmirna per establir-se a Barcelona. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Meritxell Blasco, doctora en Filologia Semítica per la Universitat de Barcelona i professora agregada del Departament de Filologia Clàssica, Romànica i Semítica.

Capítol 1171. A finals del segle XIX, Catalunya va viure una de les crisis més devastadores de la seva història agrícola. La fil·loxera, un petit insecte originari d'Amèrica, va arrasar amb les vinyes, que havien esdevingut un dels pilars de l'economia i l'organització social del territori. Aquesta plaga, que va iniciar l'avanç des de França, no només va consumir les arrels de les vinyes europees, sinó que va posar en qüestió tot un model de vida basat en el vi i l'aiguardent. L'impacte va ser tan profund que va transformar per sempre el paisatge, l'economia i la societat de Catalunya. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Ricard Garcia-Orallo, doctor, professor i lector del programa Serra Húnter del Departament d'Història i Arqueologia, a la Secció d'Història Contemporània i Món Actual de la Universitat de Barcelona.

Capítol 1170. Dels diversos estats senyorials que van existir a Catalunya durant l'edat mitjana i l'època moderna, el comtat d'Empúries destaca per haver tingut més recorregut històric. Va sorgir en el moment de la reconquesta carolíngia i l'aparició de la Marca Hispànica, esmentat per primer cop l'any 812, i es va mantenir governat per diverses famílies fins a la fi de l'Antic Règim i la desaparició de les jurisdiccions senyorials. La incorporació del comtat als dominis de la Corona catalanoaragonesa es va produir l'any 1402, quan el títol de comte va passar al rei Martí I l'Humà. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Josep Colls, professor de Geografia i Història a l'Institut Ramon Muntaner de Figueres i professor associat d'Història Econòmica a la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials de la Universitat de Girona; a banda, ha fet recerca sobre el comtat d'Empúries en època moderna.

Capítol 1169. Una de les personalitats polítiques més influents del segle XX va ser el principal ideòleg, impulsor i dirigent de la Revolució Russa, un home de reflexió però sobretot d'acció que va subordinar tots els vessants de la vida a la militància revolucionària i a un únic objectiu, el d'implantar el socialisme com a via per resoldre les desigualtats. El seu nom era Vladímir Ilitx Uliànov, però la història el coneix pel pseudònim de Lenin. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Albert Botran i Pahissa, màster en Història Comparada per la UAB que ha estat regidor a Molins de Rei i diputat al Parlament i al Congrés i és autor del llibre "Si Lenin aixequés el cap", editat per Ara Llibres.