En guàrdia!

El matí del 2 de març del 1974, el franquisme va executar al garrot vil el jove anarquista Salvador Puig Antich, condemnat per la mort del policia Francisco Anguas. Es tractava de fer passar la mort del policia per un assassinat terrorista, executat amb premeditació i a boca de canó, i d'ocultar les circumstàncies reals del que va ser un tiroteig confús durant la detenció de Puig Antich i l'intent de fugida. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i el periodista Jordi Panyella, autor del llibre "Salvador Puig Antich, cas obert: La revisió definitiva del procés".

Capítol 1097. La invenció del telescopi, a principis del segle XVII, va suposar un avenç gegant per a les persones interessades a observar el firmament. Tot i així, uns anys abans de la seva existència, alguns estudiosos ja havien aconseguit afinar molt les observacions i van fer avançar l'astronomia de manera considerable. Un d'aquests personatges cabdals va ser el danès Tycho Brahe, que va desenvolupar instruments especialment precisos i va mantenir una col·laboració tensa però fèrtil amb un altre astrònom molt destacat, l'alemany Johannes Kepler. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Ignasi Llorente, escriptor i divulgador científic, autor de "100 protagonistes de la història de la ciència" i "La història de la ciència com mai te l'han explicat".

Capítol 1096. El 1943, un cop finalitzada la campanya del nord d'Àfrica, els aliats es van proposar envair Itàlia. Tot i això, als Estats Units molts pensaven que el Mediterrani era un escenari perifèric de la Segona Guerra Mundial i que actuar-hi era malversar el temps i els efectius, una distracció del gran objectiu, la invasió del centre d'Europa. En canvi, la Gran Bretanya tenia especial interès a aclarir la situació al sud del continent. La campanya italiana per alliberar el país del feixisme es va iniciar l'estiu del 1943 i es va prolongar fins al final de la guerra. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Joan Villarroya, catedràtic d'Història Contemporània per la Universitat de Barcelona.

Capítol 1095. Durant el franquisme, quan la cultura i la llengua catalanes estaven prohibides i perseguides en el seu territori natural, les aportacions produïdes des de l'exili van permetre mantenir la resistència i el catalanisme militant. En el cas de les revistes, les que es publicaven a l'exterior eren les úniques que podien manifestar-se lliurement. Van ser més de tres-centes capçaleres, entre revistes i butlletins, publicades en una vintena de països diferents. Eren els únics mitjans autòctons que es van poder expressar en català i on es va poder manifestar el pluralisme ideològic existent. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Enric Pujol i Casademont, historiador, professor a la Universitat Autònoma i membre de l'Institut d'Estudis Catalans.

Capítol 1094. El 28 de febrer del 1939, les autoritats franceses van decidir obrir un nou camp de concentració a Agde amb la intenció de descongestionar els camps de refugiats al sud de França, en concret a les platges del Rosselló. Estava previst que en aquest nou camp s'hi traslladessin fins a 25.000 refugiats republicans que havien arribat fugint de la desfeta de la Guerra Civil Espanyola. A diferència d'altres camps francesos, el d'Agde va viure un procés d'identificació molt estret amb el col·lectiu català a l'exili. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté i Laia Arañó Vega, doctora en Història Moderna i Contemporània per la UAB, membre del Grup de Recerca sobre Dictadures i Democràcies de la UAB i autora del llibre "El camp dels catalans. Agde en el sistema concentracionari francès, 1939-1940".

Capítol 1093. En esclatar la Guerra Civil, la Generalitat va confiscar el monestir de Montserrat per tal de protegir-lo dels saquejos i incendis a què es veien exposats altres edificis religiosos. L'abril de 1938, el recinte va esdevenir un hospital militar de l'Exèrcit de l'Est, pensat per a la ràpida recuperació dels soldats ferits i la seva tornada al front. Durant la guerra, a Montserrat s'hi van arribar a imprimir llibres, i això va convertir un dels episodis històrics més difícils del monestir en un moment d'especial creativitat pel que fa a la creació i la difusió de cultura. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Àngels Rius i Bou, llicenciada en Història de l'Art, diplomada en Biblioteconomia i Documentació per la UB i Màster en Llibre Antic i Patrimoni Bibliogràfic per la Universitat Complutense de Madrid. Autora del llibre "Impremta i biblioteca a l'hospital militar de Montserrat, 1936-1939".

Capítol 1092. Durant la Guerra Freda, el context de l'Espanya franquista era més complex que el d'altres països de l'entorn europeu i va fer més difícil el posicionament dels intel·lectuals, també a Catalunya. Els Estats Units, líder d'un dels dos grans blocs en què havia quedat dividit el món, havien pactat amb la dictadura per motius geoestratègics i n'havien acabat beneint l'existència. A més, denunciar i criticar la situació dels ciutadans dels règims comunistes, tal com feia el franquisme, podia ser suficient per ser considerat partidari del règim. Era molt difícil prendre una posició, però intel·lectuals catalans com Joan Triadú, Maria Aurèlia Capmany i Pere Calders van trobar la manera d'assenyalar les contradiccions i els abusos del comunisme. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Agustí Pons, periodista i escriptor. Autor del llibre "Catòlics, comunistes i cia. Intel·lectuals catalans i Guerra Freda", publicat per Edicions de 1984.

Capítol 1091. En una guerra, les destrosses, el saqueig i la desaparició del patrimoni artístic sempre són molt importants. Durant la Guerra Civil, els dos bàndols van intentar posar remei a aquesta situació amb més o menys fortuna. La iniciativa franquista més important en aquest sentit va ser l'anomenat Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional, dedicat a la localització, protecció o gestió d'obres d'art, edificis i documents. Un dels fronts d'actuació més rellevants va ser la zona de Llevant, especialment després de l'entrada a Catalunya de l'exèrcit rebel. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Eduard Caballé, investigador de l'Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural i doctor en Història amb la tesi "El Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional i el control franquista del patrimoni a Catalunya durant la Guerra Civil".

Capítol 1090. Entre el 1890 i el 1914, Catalunya va experimentar grans canvis. Va ser el temps de l'eclosió del catalanisme conservador i de moviments tan importants com el Modernisme i el Noucentisme. Els intel·lectuals i la classe política catalana, cada vegada més interrelacionats, es van emmirallar en altres països europeus per trobar solucions als problemes propis. A banda de models més propers, com el francès, un dels referents va ser l'Imperi Alemany fundat el 1871, l'anomenat Segon Reich. Aquesta confederació creada sota l'aixopluc del regne de Prússia, una primera potència europea, va ser observada des de Catalunya amb admiració, però també amb esperit crític. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Xavi Fleck, doctor en Història Contemporània per la UB. Autor del llibre "El Segon Reich i Catalunya. Alemanya vista des de la cultura i la política catalanes entre 1890 i 1914", III Premi d'Assaig Ateneu Barcelonès, publicat per l'Editorial Afers.

Capítol 1089. Des del punt de vista occidental, el Japó sol ser considerat un país de tendència conservadora i poc revolucionària. En canvi, la derrota a la Segona Guerra Mundial també hi va fer sorgir diversos moviments de dissidència política al llarg de la Guerra Freda, que van incloure ocupacions de fàbriques, revoltes universitàries, accions de protesta contra la guerra del Vietnam i, fins i tot, guerrilles a les muntanyes. La Nova Esquerra japonesa no només va sacsejar el país, sinó que va comprometre l'aliança militar entre Tòquio i Washington, i en alguns casos va traslladar la lluita armada més enllà de l'arxipèlag. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Ferran de Vargas, politòleg especialista en el Japó, doctor en Estudis Interculturals i investigador al grup Alter de la UOC; autor del llibre "Japó roig".