Capítol 1033. Després que l'exèrcit macedoni liderat per Alexandre el Gran derrotés el persa a la batalla d'Issos, l'any 333 abans de Crist, Alexandre va poder entrar a Egipte. Per ell, era una conquesta més en l'extensió cap a l'Orient. En canvi, per a un dels seus homes seria l'oportunitat d'establir-se en un regne i governar-lo, especialment un cop mort Alexandre i disgregat l'imperi macedònic. Aquest home es deia Ptolemeu. La dinastia que va fundar, la ptolemaica, es va mantenir en el poder a Egipte durant tres segles, del 332 al 30 abans de Crist. Deixant de banda l'esplendor dels últims temps de la dinastia, amb la famosa Cleòpatra VII, el llegat dels tres primers Ptolemeus, primers faraons grecs d'Egipte, va ser especialment pròsper per a l'agricultura, les arts i les ciències. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga per la UAB i màster en Egiptologia.

Capítol 1054. Mesopotàmia, situada entre els rius Tigris i Eufrates, és el bressol d'algunes de les primeres civilitzacions urbanes conegudes. Hi ha referències a Mesopotàmia des de l'any 10.000 abans de Crist, tot i que el moment àlgid és des del 3.000 fins al segle IV abans de Crist. Durant aquest temps, es van desenvolupar pobles com el sumeri, l'accadi, el babiloni i l'assiri. Van fomentar innovacions com la roda, la ceràmica, les arades i la metal·lúrgia del bronze i el ferro, però segurament l'invent més crucial és l'escriptura. Gràcies precisament a l'ús de l'escriptura, hi ha constància de com vivien, de l'astronomia i del sistema econòmic i jurídic, el cèlebre Codi d'Hammurabi i, també, de quin paper tenien les dones en aquella societat. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Agnès Garcia-Ventura, doctora en Història per la Universitat Pompeu Fabra i investigadora "Ramón y Cajal" al Departament de Ciències de l'Antiguitat i de l'Edat Mitjana de la UAB.

Capítol 1053. Els Jocs Olímpics celebrats a Mèxic el 1968 van consolidar una realitat cada vegada més present en l'atletisme modern: els atletes de l'Àfrica oriental, sobretot de Kenya i Etiòpia, van dominar de manera clara les proves de mitjana i llarga distància. Aquesta superioritat, que s'ha volgut justificar per motius genètics, metabòlics o fins i tot hematològics, o en la influència de l'hàbitat africà, s'ha mantingut en una progressió imparable des dels anys seixanta, el moment de l'eclosió dels atletes africans. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, Dani Martí (periodista esportiu i professor, que va cobrir els Jocs de Los Angeles, Seül, Barcelona, Atlanta i Sydney).

Capítol 1052. Com si tot el que hagués viscut fins aleshores fos un assaig de la seva vida literària, Teresa Pàmies va publicar el primer llibre, "Testament a Praga", l'abril del 1971, quan tenia cinquanta-un anys i vivia a París. Venia d'un exili llarg que l'havia feta passar per Santo Domingo, Cuba, Mèxic, Belgrad i Praga. A partir d'aleshores, l'obra literària i periodística de Pàmies es va caracteritzar pel component autobiogràfic. Era la veu i la memòria d'una generació que havia vist obstaculitzats els projectes de vida i de família per la guerra i per la rebel·lió contra les injustícies, expressada en el cas de Pàmies a través d'un marxisme tan militant com autocrític, sobretot a mesura que anaven passant els anys. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Montserrat Bacardí, catedràtica de la Facultat de Traducció d'Interpretació de la UAB i membre de la Secció Històrico-Arqueològica de l'IEC; autora de "La veritat literària de Teresa Pàmies".

Capítol 1051. Molt abans del decret de lliure comerç amb Amèrica del 1778, la gent del Penedès ja havien estat aprofitant diverses escletxes legals per emprendre negocis amb els territoris d'ultramar. De fet, a finals del segle XVIII el port de Sant Salvador, al Vendrell, especialment dedicat a l'exportació de vins i aiguardents, va ser clau per a l'economia del Baix Penedès i per a la reconversió de moltes famílies pageses en comerciants. Aquest paper de motor del comerç de cabotatge es va allargar fins a finals del segle XIX, quan un seguit de circumstàncies desafortunades van apartar el Penedès del procés industrial en marxa. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Àngels Santacana i Figuerola, llicenciada en història, tècnica del Departament de Cultura de l'Ajuntament del Vendrell i coordinadora de museus de la ciutat. Coautora del llibre "El Penedès i l'inici del comerç d'ultramar", de Rafael Dalmau Editor.

Capítol 1050. Durant el regnat d'Isabel II, en ple segle XIX, un funcionari català va treballar de manera tenaç per posar ordre al caos monetari existent a Espanya, a la coexistència de fins a noranta-set tipus de monedes, amb valors i equivalències molt diferents. El seu objectiu era reformar el sistema per tal que fos modern i eficaç. De la mateixa manera va ser el responsable d'aplicar tècniques pròpies de la Revolució Industrial a la fabricació de monedes. Es deia Francesc Paradaltas i Pintó. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Albert Estrada-Rius, doctor en Dret per la Universitat Pompeu Fabra i doctor en Història per la Universitat de Barcelona, conservador en cap del Gabinet Numismàtic de Catalunya, al MNAC, i autor del llibre "Francisco Paradaltas y Pintó. Un reformista barcelonés ante la moneda española del siglo XIX".

Capítol 1049. Al llarg del segle XVIII, un cop consumada la derrota a la Guerra de Successió, Catalunya va mantenir la dissidència i la protesta com a eines fonamentals per intentar impulsar els canvis polítics que es creien necessaris. Encara que els grups dirigents s'acomodessin al règim borbònic, les denúncies per part dels gremis de les pràctiques abusives de l'absolutisme, així com els memorials reivindicatius i els projectes de reforma, van ser constants durant tots aquells anys, en una època en què Catalunya, menys submisa i conformista del que s'ha dit tradicionalment, buscava alternatives vàlides de govern i no perdia de vista les llibertats arrabassades el 1714. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté i Joaquim Albareda, catedràtic d'Història Moderna a la Universitat Pompeu Fabra. És autor de "Vençuda però no submisa. La Catalunya del segle XVIII", d'Edicions 62.

Capítol 1048. La primera fita de la literatura universal i el gran llegat de les civilitzacions sumèria i babilònica que narra les aventures d'un personatge, el rei d'Uruk, una antiga ciutat de Mesopotàmia. Sembla que Gilgamesh va existir històricament, tot i que només se'n conserva una narració èpica que exalça les seves virtuts i aborda alguns dels grans temes que han preocupat des de sempre l'ésser humà, com l'amistat, el poder i l'anhel d'immortalitat. Es tracta d'uns textos d'escriptura cuneïforme, gravats en tauletes de fang, els més antics dels quals són del segon mil·lenni abans de Crist, i per tant tenen uns quatre mil anys d'antiguitat. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Adelina Millet, doctora per la Sorbona, secretària acadèmica de l'Institut del Pròxim Orient Antic i professora del Departament de Filologia Clàssica, Romànica i Semítica de la UB; juntament amb Lluís Feliu, traductor del "Poema de Gilgamesh" al català, en l'edició d'Adesiara.

Capítol 1047. El dilluns 3 de novembre del 1975, a les nou del matí, una explosió de grisú a la mina anomenada La Consolació, dins de l'explotació minera de Fígols, al Berguedà, va provocar la mort de trenta treballadors. Vint-i-vuit van morir allà mateix i dos més mentre eren atesos a l'Hospital Vall d'Hebron i al Centre Hospitalari de Manresa. Encara hi va haver quatre ferits més que van sobreviure. Aquest accident, relacionat amb algunes decisions preses per augmentar la producció de carbó, es va veure eclipsat per l'agonia de Franco. Tot i així, era difícil de tapar del tot: es tractava de l'accident miner més greu que hi havia hagut a Espanya des de feia cinquanta anys. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Rosa Serra Rotés, historiadora i museògrafa. Autora dels volums "Mines, miners i ferrocarril al Berguedà" i "Mines i miners. Una història industrial al Berguedà".

Capítol 1.046. Des de finals del segle XVIII fins a inicis del segle XX, una gran quantitat d'homes i dones de les professions més diverses van fugir d'Espanya, un país instal·lat en el caciquisme de l'Antic Règim, per buscar una vida millor. A aquells que van marxar al continent americà i van acabar tornant de l'aventura ultramarina, havent fet fortuna o sense haver-ho aconseguit, se'ls va conèixer com a "indians". La influència que van tenir sobre la seva societat d'origen es pot rastrejar encara avui en moltes viles i ciutats de Catalunya. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Tate Cabré, doctora en Periodisme i Comunicació, autora del llibre "Els indians catalans. Històries i anècdotes de personatges singulars", de Redbook Ediciones.