En guàrdia!

Capítol 1108. Els pagesos anomenats de remença eren persones que pertanyien a una senyoria feudal durant l'edat mitjana, i per tant no eren lliures jurídicament. Només podien marxar del mas on estaven treballant si pagaven la llibertat al senyor, que s'hi podia negar o bé exigir un preu exagerat. I, si aconseguien la llibertat, perdien el mas i les terres que hi anaven associades. Aquesta situació generava un focus de tensió social evident, que va esclatar en diversos moments al llarg del segle XIV i XV arreu d'Europa. A Catalunya, el 1484, vint anys després d'una primera revolta armada contra els senyors feudals, es va iniciar una segona guerra remença, més minoritària, però més violenta. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Rosa Lluch, professora d'Història Medieval de la Universitat de Barcelona.

Capítol 1.107. El mapa d'un territori no és només una representació en dues dimensions d'un espai tridimensional. Al llarg de la història, els mapes d'un territori han explicat tant el mateix territori com la visió política d'aquells que han patrocinat els mapes. La representació del territori de Catalunya a través dels mapes és una bona prova que darrere de la cartografia no només hi ha ciència, també hi ha molta política. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Carme Montaner, doctora en Geografia per la Universitat de Barcelona, acabada de jubilar com a cap de la Cartoteca de Catalunya de l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, i forma part del Grup d'Estudis de la Història de la Cartografia.

Capítol 1106. Entre 1963 i 1975, el Sultanat d'Oman va ser l'escenari d'un dels conflictes més oblidats de la Guerra Freda, tot i que per raons geoestratègiques va ser tant o més important que la guerra del Vietnam. Les forces armades del sultà, assessorades de ben a prop pels britànics, van enfrontar-se a una guerrilla separatista que va anar evolucionant cap a posicions marxistes. Es coneix com la guerra d'Oman, o també la guerra de Dhofar, el nom de la província muntanyosa del sud del territori on tenia la base aquesta guerrilla. En un context de postguerra, va ser un dels pocs casos en què una potència occidental va aconseguir dirigir amb èxit la contrainsurgència en un país de l'Orient Pròxim, encara que fos des de l'ombra. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Jordi Llaonart, arabista i periodista. Ha viscut 8 anys al Pròxim Orient, sis com a corresponsal. Autor del llibre "Per entendre l'Iraq" i del blog "Interpretant el món àrab i l'islam".

Capítol 1105. Joan Salvat-Papasseit ha estat un dels poetes més importants del segle XX. El poeta va tenir una vida breu i intensa, i va abanderar l'activisme revolucionari propi d'un intel·lectual proletari, compromès amb la classe treballadora, situat entre el socialisme i l'anarquisme. Gradualment va passar a conrear una poesia radical i avantguardista. La seva vida és un reflex dels inicis d'un segle especialment turbulent. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Ferran Aisa, historiador, poeta i periodista cultural. Coautor, amb Mei Vidal, de la biografia "Joan Salvat-Papasseit. 1894-1924", d'Editorial Base, i de l'edició de "L'incendiari de mots. Cartes inèdites, articles i poemes esparsos".

Capítol 1.104. Els romans van dur la idea de ciutat fins a un extrem com no havia fet mai cap altra civilització fins al moment. Algunes van ser construïdes sense una planificació prèvia, com pot ser la mateixa Roma, tot i que després agruparien cada zona en funció de l'ús que li donarien i de les classes socials a les quals pertanyien els seus habitants. Amb tot, descobrir com els romans planificaven les ciutats és una tasca complexa donat que només existeix una única font documental que explica el seu urbanisme. Va ser escrita per Vitruvi, un arquitecte que va servir a les ordres de Juli Cèsar i que el va acompanyar en les campanyes militars. Aquests viatges li servirien per aprendre aspectes clau de construcció i els materials que utilitzaven les diferents cultures que coneixia. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Marisol Madrid, professora d'Arqueologia de la UB i vicedegana de qualitat i innovació docent de la Facultat de Geografia i Història.

Capítol 1103. Juan Fernández Manrique de Lara, tercer marquès d'Aguilar del Campo, Gran d'Espanya i cinquè comte d'Avellaneda era, el 1546, el virrei de Catalunya en representació de l'emperador Carles. Era un home que semblava gaudir de la confiança de l'emperador, que, pocs anys abans, havia participat en l'atac imperial a Tunísia. L'inquisidor general de Catalunya va rebre aquell agost una carta anònima que denunciava una conspiració per assassinar el virrei, un projecte de magnicidi que no s'havia vist a la Catalunya dels Àustries. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Àngel Casals, catedràtic del Departament d'Història Moderna de la Universitat de Barcelona.

Capítol 1102. Durant la Segona Guerra Mundial, la possibilitat d'utilitzar l'energia atòmica en aplicacions militars per assolir la victòria va ser considerada i estudiada pels dos bàndols. Malgrat que la fissió nuclear havia estat descoberta a Alemanya, el programa nuclear esperonat pel règim nazi, l'anomenat Projecte Urani, també conegut com Uranverein o "Club de l'Urani", mai no va arribar a obtenir els resultats del Projecte Manhattan. Els aliats creien que els alemanys estaven invertint molt de temps i esforços a aconseguir una bomba atòmica, i el recel mutu va fer avançar els projectes d'investigació respectius. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Xavier Roqué, catedràtic d'Història de la Ciència a la UAB i membre de la Secció de Ciències i Tecnologia de l'Institut d'Estudis Catalans.

Programa 1101. L'any 1353, el bisbe de Girona, Berenguer de Cruïlles, futur primer cap de la Generalitat, va presidir un judici per intent d'assassinat a la seva diòcesi. El prior del monestir de Sant Miquel de Cruïlles havia estat enverinat i apunyalat, encara que havia sobreviscut. El possible autor era un altre monjo que aviat es va veure que només era un dels conspiradors dins del monestir contra la vida del prior. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Sergi Rexach Camps, historiador medieval, autor d'"Els monjos del monestir de Sant Miquel de Cruïlles i la justícia: crònica d'un assassinat fallit (1353)".

Capítol 1100. Al llarg de la història, des de l'Egipte faraònic fins a les justes i banquets medievals, diverses societats van connectar el teatre i la música, en drames de tipus cerimonial o religiós. Però va ser durant el Renaixement, al llarg del segle XVI, que una nova forma artística i musical començava a prendre forma, amb espectacles que combinaven argument, cant, paraula, dansa i música. A les corts de Florència i de Màntua estaven germinant les condicions que farien possible el naixement de l'òpera. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Marc Heillbron, llicenciat en Història de l'Art per la UB i doctor per la Universitat de Bolonya. Professor d'Història General de la Música i Història de l'Òpera a l'ESMUC.

Capítol 1099. El febrer del 1919, Barcelona va viure la vaga més llarga i més dura de les que s'havien registrat fins a aquell moment a l'Estat espanyol. Els treballadors de Riegos y Fuerza del Ebro, la més important de les tres companyies que subministraven llum i electricitat a la ciutat, van iniciar una protesta per l'acomiadament de vuit treballadors. Aquesta empresa era una filial de la Barcelona, Traction Light and Power Company Limited, coneguda popularment com La Canadenca. La vaga de la Canadenca va ser un pols entre la patronal i el sindicat amb més pes a la Catalunya de l'època, la CNT, que va tenir conseqüències importants en diversos fronts. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Teresa Abelló, doctora en Geografia i Història i professora titular a la Universitat de Barcelona, especialitzada en moviments obrers. És l'autora del llibre "La vaga de La Canadenca. 21 de febrer de 1919", de la col·lecció "Dies que han fet Catalunya".