En guàrdia!

Capítol 1118. Josep Dencàs i Puigdollers va ser un dels polítics més importants de la Catalunya autònoma republicana, i també un dels més calumniats pels rivals... i per alguns companys de files. Va ser conseller de Sanitat i Assistència Social de la Generalitat restablerta, i posteriorment conseller de Governació, un càrrec des del qual va impulsar l'aixecament del 6 d'octubre del 1934, amb uns objectius força diferents dels que tenia el president Companys. Tot i que no era l'únic responsable del fracàs d'aquell cop precipitat i mal calculat, Dencàs es va convertir en el boc expiatori, sotmès a una intensa campanya de desprestigi. Aquestes acusacions se sumen a les que van voler assenyalar la suposada connivència amb el govern feixista italià. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Fermí Rubiralta i Casas, historiador i doctor en Ciència Política per la Universitat del País Basc. Coautor del llibre "Josep Dencàs i Puigdollers. El conseller maleït", d'Editorial Base.

Capítol 1117. Entre les moltes famílies catalanes que van emprendre l'aventura d'ultramar al llarg del segle XIX, buscant fer fortuna en terres americanes, en destaca una que, des de Sitges, va fer arrels a Santiago de Cuba i va aconseguir crear el que acabaria sent una multinacional d'èxit. Van ser necessaris els esforços i les maniobres de diverses generacions, ja que l'entesa no va ser sempre fàcil amb les autoritats espanyoles i amb les cubanes, per fer triomfar la marca de rom fundada per Facundo Bacardí el 1862. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Héctor Oliva, periodista, professor i guia de viatges, doctor en Dret Polític i autor del llibre "Quan el Català sortia a la mar. La vida desmesurada de sis catalans a ultramar", d'Editorial Base.

Capítol 1116. El 8 de juliol del 1994 va marcar una fita històrica en l'estudi de l'evolució humana. Els treballs d'excavació al jaciment arqueològic i paleontològic de la serra d'Atapuerca van permetre descobrir dues dents a la part alta de la Gran Dolina. Aquests fòssils humans tenien uns 800.000 anys d'antiguitat i posaven en qüestió les teories sobre una colonització tardana del continent europeu. Era la primera prova d'una nova espècie del gènere humà que ha trigat més de 25 anys a ser acceptada per tota la comunitat científica: l'Homo antecessor. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Eudald Carbonell, catedràtic de Prehistòria a la URV, investigador de l'Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social, IPHES, i codirector del projecte d'investigació del jaciment d'Atapuerca. Coautor del llibre "Homo antecessor. El nacimiento de una especie".

Capítol 1115. El desembre del 1885, un seguit de crims executats per encàrrec de l'home més poderós de l'actual comarca de la Terra Alta van posar de manifest la diferència abismal del tracte judicial entre rics i pobres. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb l'activista social, sindical i cultural Josep Gironès, autor del llibre "Justícia de garrot: Els crims de Gandesa de 1885" i que ha publicat amb Varia Editio.

Capítol 1114. La creació del català com una llengua estàndard, vàlida per a la creació literària i per a tots els altres àmbits que li donen caràcter d'oficialitat, va ser l'obra col·lectiva d'un grapat d'intel·lectuals i artistes. Sense ser conscients de la rellevància de la tasca, aquesta colla de lletraferits, sovint embrancats en batalles apassionades al voltant de l'ús d'una lletra o una altra, van salvar el català d'acabar convertit en una llengua mancada de prestigi, o fins i tot de desaparèixer. Des de l'establiment dels primers Jocs Florals moderns, el 1859, fins a la tasca d'ordenació filològica de Pompeu Fabra, el català va viure un procés de recuperació únic, sense comparació possible amb altres llengües sense Estat. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Alfred Bosch, novel·lista, assagista, professor universitari i polític. Autor del llibre "Obriu pas! L'epopeia dels que van salvar el català... a pesar d'ells mateixos", editat per Columna.

Capítol 1113. Tot i que la seva aparença d'home prim i fràgil no ho suggeria, el missioner i bisbe català Pere Casaldàliga va ser un líder revolucionari de l'Amèrica Llatina, defensor de l'anomenada Teologia de l'Alliberament. Al llarg de més de cinquanta anys va viure al cor del Brasil, molt implicat en la lluita dels camperols i els peons de l'Amazònia en defensa dels drets que els volien arrabassar els terratinents, també coneguts com a tubaroes, o taurons. Casaldàliga va entendre que en aquesta guerra per la terra no es podia ser neutral, i va acabar suposant una amenaça tant per als latifundistes com per a una part de la jerarquia eclesiàstica. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Francesc Escribano, periodista, director de TV3 del 2004 al 2008 i director de Minoria Absoluta, ha escrit la biografia de Casaldàliga, "Descalç sobre la terra vermella", i un retrat del Brasil actual, "La terra i les cendres", tots dos d'Edicions 62.

Capítol 1112. Des que els primers models de bicicleta es van començar a comercialitzar, entre els anys seixanta i setanta del segle XIX, aquest nou vehicle va ser vist com un mitjà de transport assequible, però també va quedar associat a la pràctica de l'esport. A França, el país on va arrelar amb més força, els primers clubs ciclistes i alguns diaris esportius van començar a organitzar competicions. El 1903 es disputava per primera vegada la gran prova ciclista per etapes, que va servir de model i referent de totes les altres: el Tour. Però a més de les motivacions esportives òbvies, el naixement del Tour va anar lligat a l'anomenat afer Dreyfus. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador i Ramon Usall, llicenciat en Sociologia per la UAB i doctor en Història per la Universitat de Lleida, autor del llibre "Un segle costa amunt", de Manifest Llibres.

Capítol. Entre el 1850 i el 1864, els governants de la dinastia Qing es van enfrontar al desafiament més gran de la Xina del segle XIX, un dels conflictes més sagnants de la història: la Revolució Taiping. Aquesta guerra civil interna va ser més greu que les agressions de l'imperialisme europeu al llarg d'aquells mateixos anys. Es tractava d'una croada religiosa liderada per Hong Xiuquan, autoproclamat fill de Déu i germà petit de Jesucrist, que identificava els governants manxús de l'època amb els dimonis que calia erradicar del món, una suposada missió divina que es va allargar durant quinze anys, que va controlar part del territori i va amenaçar el poder de Pequín. La revolta va provocar entre 20 i 30 milions de morts, segons les fonts. Paradoxalment, en xinès tradicional Taiping significa "gran pau"... En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i David Martínez-Robles, historiador, professor de la UOC, especialitzat en història moderna i contemporània de l'Àsia Oriental.

La policia és una institució central en qualsevol estat, tant en democràcia com en dictadura. En el cas espanyol, el final del franquisme no va anar acompanyat d'una depuració dels cossos policials existents. Els equilibris polítics de la Transició van portar a mantenir en el càrrec els responsables policials de la dictadura, que van continuar apostant per vies repressores per contenir l'oposició democràtica als carrers i a les comissaries. Tot i que el desembre del 1978 es va aprovar una nova llei policial, els canvis més rellevants van tenir a veure amb la denominació, de Policia Armada a Policia Nacional, i el color dels uniformes, del gris al marró, que vuit anys després seria substituït pel blau. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i David Ballester, doctor en Història Contemporània per la UAB i autor del llibre "Una historia de la policia española. De los grises y Conesa a los azules y Villarejo", de Pasado & Presente Editor.

Capítol 1109. En una època en què la tensió política i social convivia amb l'esperança de canvi i de superació de la foscor del franquisme, la música va ser un instrument de lluita i de catarsi col·lectiva. Entre l'octubre del 1975, un mes abans de la mort agònica del dictador, i el febrer del 1976, en ple inici vacil·lant de la Transició, tres dels artistes més destacats de la Nova Cançó van omplir el Palau dels Esports de Barcelona amb melodies combatives i crits de llibertat. Amb molt pocs mesos de diferència, Raimon, Lluís Llach i Quico Pi de la Serra van ser els oficiants d'uns recitals d'una importància històrica i simbòlica que anava més enllà del seu talent artístic. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Joaquim Vilarnau, periodista expert en temes musicals, autor del llibre "Trencant el silenci. Els recitals de la Transició", editat per Mina.