En guàrdia!

Capítol 1068. El segle XIX, abans de la generalització del turisme i les vacances pagades, l'estiueig era una activitat pròpia de l'aristocràcia i la burgesia urbana. Aquells que s'ho podien permetre, també menestrals i professionals liberals, es feien construir una vil·la o una torreta al medi rural, o bé retornaven al mas familiar. Els artistes i intel·lectuals més destacats dels Països Catalans no van ser aliens al fenomen. Per motius familiars, laborals o de salut, van trobar la inspiració per concebre algunes de les seves obres més destacades allà on passaven els estius, en un poblet de costa o d'alta muntanya. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Joan Safont Plumed, periodista i escriptor, màster en Periodisme i Reporterisme Avançat i doctor per la Universitat de Girona. Autor de "L'estiu passat. Una geografia de les vacances d'artistes i escriptors dels Països Catalans", editat per Comanegra.

Capítol 1067. Les transformacions polítiques, econòmiques i socials que buscaven posar fi a l'antic règim en territori espanyol des del 1820, després del pronunciament del general Riego, resultaven incòmodes en el context europeu. En els anys posteriors a la caiguda de Napoleó, els governants de la Restauració temien que qualsevol espurna pogués revifar la foguera de la revolució. Si es va poder tancar l'etapa constitucional coneguda com a Trienni Liberal, i restaurar la monarquia absoluta en la figura de Ferran VII, va ser en bona mesura per la intervenció francesa. L'entrada de l'exèrcit dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, el 7 d'abril del 1823, va iniciar un llarg període d'ocupació que va aconseguir desmantellar l'estat liberal en marxa. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Ramon Arnabat, doctor en Història per la UPF, professor d'Història a la URV, president de la Comissió del Doctorat d'Estudis Humanístics i investigador del grup de recerca ISOCAC.

Capítol 1066. L'any 1995 una estudiant alemanya va fer una troballa a Dmanisi, a Geòrgia. La sorpresa va ser majúscula, perquè es tractava d'una mandíbula que semblava humana. Però el que no sabia aquesta científica és que aquest os canviaria per sempre el que es donava per fet dels avantpassats homínids. El que en un primer moment podia ser una altra resta d'un ancestre amb centenars de milers d'anys, va resultar ser molt més: la clau per comprendre en quin moment els humans van marxar d'Àfrica per migrar a la resta del món. I va provocar, de retruc, una pregunta encara més important: per què ho van fer, una qüestió que a dia d'avui genera encara més preguntes que respostes. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Jordi Agustí, doctor en Ciències Biològiques, investigador a l'ICREA i a l'Institut Català Paleoecologia Humana i Evolució Social.

Capítol 1065. De Valentí Almirall en coneix l'activitat pública, com a gran defensor del pensament republicà i federal, durant la segona meitat del segle XIX. El primer gran teòric del catalanisme va trobar en la premsa, en el periodisme crític i de combat, un element imprescindible per difondre i divulgar el seu projecte polític, des dels anys del Sexenni Democràtic i els primers temps de la Restauració, fins que va caure malalt el 1887 i es va haver de retirar. La dimensió periodística d'Almirall, com a creador de diversos diaris i revistes, i col·laborador en una quarantena de capçaleres de l'època, és l'altra cara imprescindible de la faceta política. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté i Josep Maria Figueres, historiador, professor honorari d'història del periodisme a la UAB, encarregat de l'edició de l'obra completa de Valentí Almirall i autor del llibre "Valentí Almirall. Quan tot va començar", publicat per l'Editorial Base.

Capítol 1064. En ser afusellat l'any 1896 per un escamot de l'exèrcit espanyol, el metge i polític filipí José Rizal va passar de ser l'intel·lectual més destacat dels tres segles de presència espanyola a les Filipines a esdevenir l'heroi nacional d'un país en plena lluita per la independència de la metròpoli colonial. Rizal, conreador de les ciències, les humanitats i les arts, i una figura cabdal de la cultura en llengua castellana de la seva època, va mantenir relacions importants amb Catalunya en moments cabdals de la seva vida. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Salvador Alegret, catedràtic jubilat de Química Analítica de la UAB, catedràtic honorari de Química de la Universitat Santo Tomás de Manila i membre de l'Institut d'Estudis Catalans.

Capítol 1063. En una època en què els ànims de revolta dominaven bona part de la població més desafavorida, entre la dictadura de Primo de Rivera i l'esclat de la Guerra Civil, la figura de Joaquim Maurín es va consolidar com un dels pensadors fonamentals del marxisme a Catalunya, segurament el més important de l'estat espanyol durant els anys 20 i 30. Maurín s'havia iniciat en el sindicalisme revolucionari, i va fer paleses les seves teories polítiques i socials a la premsa i en diversos llibres. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Albert Portillo, historiador, redactor de la revista Debats pel Demà i coeditor de l'antologia de Maurín "Les forces motrius de la revolució", editada per Tigre de Paper.

Capítol 1062. Poques actrius han estat tan estimades a Catalunya com Mary Santpere, una de les còmiques més destacades del segle XX, una època en què les dones que es dedicaven a l'humor eren molt poques. L'èxit al cinema, el teatre de revista i els nous mitjans audiovisuals era en part degut a l'herència de pes del seu pare, un dels grans reis del vodevil al Paral·lel dels anys vint i trenta: Josep Santpere. Com a mínim en el cas de la família Santpere, el talent tenia un component genètic. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté i Maria Rosa Pigrau Santpere, doctora en Història, autora del llibre "Els Santpere. Cent anys davant del públic", de Planeta. És filla de Mary Santpere.

Capítol 1.061. Els avantatges de la invenció de la tipografia, sobretot per l'estalvi de temps i diners que suposava, es van fer evidents a Catalunya pocs anys després de l'arribada de la impremta, cap a final del segle XV. La principal aportació de la impremta a la societat catalana moderna no van ser els llibres, sinó unes obres menors, conegudes com a menuderies. Es tractava de butlletes, cartells, fulls solts i altres documents de vida efímera, destinats a agilitzar el funcionament de l'administració i les institucions en l'àmbit polític, judicial, militar, religiós i comercial. Tot el que s'imprimia, això sí, estava sotmès a censura prèvia. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Xevi Camprubí, doctor en Història Moderna per la Universitat de Barcelona i llicenciat en Periodisme i Comunicació Audiovisual per la UAB.

Capítol 1.060. Aurora Díaz-Plaja va ser una persona d'una importància indiscutible per a la literatura catalana del segle XX, sobretot per la diversitat de tasques que va assumir: periodista, traductora, crítica literària i, de manera molt destacada, promotora de la literatura infantil i juvenil. La relació professional amb els llibres, però, va arrencar unes dècades abans d'assolir projecció pública, en concret al servei de biblioteques. En temps de la Guerra Civil, aquesta activitat la va portar a fer de bibliotecària al front, viatjant en un autobús des de la rereguarda, per acostar la lectura als soldats en els moments més durs. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté i Berta Jardí, que treballa en tasques de gestió i comunicació en entitats socioculturals. És escriptora, autora del llibre "La bibliotecària del front", editat per Univers.

Capítol 1.059. Un dels grans centres espirituals de la Catalunya medieval va ser el monestir benedictí de Sant Pere de Rodes, els orígens del qual es perden en la llegenda. El que se sap del cert és que va esdevenir lloc de pelegrinatge obligat ja des del segle X, per l'emplaçament immillorable entre les muntanyes que s'alcen sobre el cap de Creus, al límit oriental de la península Ibèrica i allà on els Pirineus es troben amb el mar. A banda del paisatge imponent que l'envolta, i que feia sentir el pelegrí més a prop de Déu, diferents butlles papals van atorgar a qui visitava el monestir privilegis tan importants com les mateixes indulgències que es concedien a Sant Pere de Roma. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Sònia Masmartí, historiadora i tècnica coordinadora dels monuments de l'Agència Catalana de Patrimoni Cultural a Girona; durant 24 anys ha estat responsable de Sant Pere de Rodes.