En guàrdia!

Capítol 1058. Des de les miniatures que feien servir grecs i romans per estudiar tàctiques i estratègies al camp de batalla, fins als jocs populars de rerefons clarament bèl·lic com el go o els escacs, la simulació històrica o militar ha atret societats molt diverses al llarg de la història. La revolució militar del segle XIX, amb l'aparició de noves armes i estratègies, va donar una importància encara més gran a la utilització de jocs de guerra per part dels exèrcits. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Antonio Catalán, llicenciat en Disseny, màster en Cultura Contemporània i en Història Militar contemporània i moderna, investigador independent en els camps dels "game studies" i la història militar.

Capítol 1057. La ciutat de Girona està situada en un indret estratègic clau per controlar la ruta del nord que es dirigeix cap a la capital del país. Aquesta ubicació pren especial importància durant l'època moderna, després del Tractat dels Pirineus, en què va ser una plaça forta escenari de diversos setges francesos. Qui tenia Girona sota control controlava el pas entre els dos estats, les grans potències de l'època armades amb els exèrcits més potents del moment. Fortificar la ciutat per fer-la resistir va ser un repte per als contemporanis: un procés no mancat de polèmiques, dificultats i episodis violents. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Mateu Guitart, doctor en Història per la Universitat de Girona i membre de l'Institut d'Estudis Gironins.

Capítol 1.056. Al llarg de la Segona Guerra Mundial, la necessitat comuna de derrotar Hitler va anar convertint en companys de viatge el primer ministre britànic, Winston Churchill; el president dels Estats Units, Franklin Delano Roosevelt, i el primer secretari soviètic, Ióssif Stalin. El 1945, quan s'esdevenia la caiguda militar del Tercer Reich, els tres principals líders aliats van mantenir dues conferències decisives: la primera a Ialta, a la península de Crimea, entre el 4 i l'11 de febrer, i la segona ben a prop de Berlín, a la ciutat alemanya de Potsdam, entre el 17 de juliol i el 2 d'agost. Les decisions que s'hi van prendre van configurar un nou ordre mundial. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté i Pere Cardona, escriptor i divulgador històric, creador del portal web Historias Segunda Guerra Mundial i autor del llibre "Osos, átomos y espías. Historias sorprendentes de la Guerra Fría", publicat per Principal de los Libros.

Capítol 1055. El 28 d'octubre de 1848 s'inaugurava oficialment la primera línia de ferrocarril de la península Ibèrica, que unia Barcelona amb Mataró. Mesos abans d'aquella gran estrena havia mort el principal impulsor del projecte, l'empresari mataroní Miquel Biada i Bunyol, que havia estat testimoni dels avantatges d'aquest nou sistema de transport de passatgers i mercaderies quan havia viscut a Cuba. En un context de crisi econòmica, i malgrat la falta de suports institucionals, Biada havia tirat endavant un projecte que seria clau per al desenvolupament econòmic i industrial del país. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Alexis Serrano, llicenciat en Història, director de l'Arxiu Comarcal del Maresme i professor de la Facultat Antoni Gaudí. És coautor del llibre "El primer ferrocarril de la Península", editat per Efadós, juntament amb Manuel Cusachs i Xavier Nubiola.

Capítol 1033. Després que l'exèrcit macedoni liderat per Alexandre el Gran derrotés el persa a la batalla d'Issos, l'any 333 abans de Crist, Alexandre va poder entrar a Egipte. Per ell, era una conquesta més en l'extensió cap a l'Orient. En canvi, per a un dels seus homes seria l'oportunitat d'establir-se en un regne i governar-lo, especialment un cop mort Alexandre i disgregat l'imperi macedònic. Aquest home es deia Ptolemeu. La dinastia que va fundar, la ptolemaica, es va mantenir en el poder a Egipte durant tres segles, del 332 al 30 abans de Crist. Deixant de banda l'esplendor dels últims temps de la dinastia, amb la famosa Cleòpatra VII, el llegat dels tres primers Ptolemeus, primers faraons grecs d'Egipte, va ser especialment pròsper per a l'agricultura, les arts i les ciències. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga per la UAB i màster en Egiptologia.

Capítol 1054. Mesopotàmia, situada entre els rius Tigris i Eufrates, és el bressol d'algunes de les primeres civilitzacions urbanes conegudes. Hi ha referències a Mesopotàmia des de l'any 10.000 abans de Crist, tot i que el moment àlgid és des del 3.000 fins al segle IV abans de Crist. Durant aquest temps, es van desenvolupar pobles com el sumeri, l'accadi, el babiloni i l'assiri. Van fomentar innovacions com la roda, la ceràmica, les arades i la metal·lúrgia del bronze i el ferro, però segurament l'invent més crucial és l'escriptura. Gràcies precisament a l'ús de l'escriptura, hi ha constància de com vivien, de l'astronomia i del sistema econòmic i jurídic, el cèlebre Codi d'Hammurabi i, també, de quin paper tenien les dones en aquella societat. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Agnès Garcia-Ventura, doctora en Història per la Universitat Pompeu Fabra i investigadora "Ramón y Cajal" al Departament de Ciències de l'Antiguitat i de l'Edat Mitjana de la UAB.

Capítol 1053. Els Jocs Olímpics celebrats a Mèxic el 1968 van consolidar una realitat cada vegada més present en l'atletisme modern: els atletes de l'Àfrica oriental, sobretot de Kenya i Etiòpia, van dominar de manera clara les proves de mitjana i llarga distància. Aquesta superioritat, que s'ha volgut justificar per motius genètics, metabòlics o fins i tot hematològics, o en la influència de l'hàbitat africà, s'ha mantingut en una progressió imparable des dels anys seixanta, el moment de l'eclosió dels atletes africans. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, Dani Martí (periodista esportiu i professor, que va cobrir els Jocs de Los Angeles, Seül, Barcelona, Atlanta i Sydney).

Capítol 1052. Com si tot el que hagués viscut fins aleshores fos un assaig de la seva vida literària, Teresa Pàmies va publicar el primer llibre, "Testament a Praga", l'abril del 1971, quan tenia cinquanta-un anys i vivia a París. Venia d'un exili llarg que l'havia feta passar per Santo Domingo, Cuba, Mèxic, Belgrad i Praga. A partir d'aleshores, l'obra literària i periodística de Pàmies es va caracteritzar pel component autobiogràfic. Era la veu i la memòria d'una generació que havia vist obstaculitzats els projectes de vida i de família per la guerra i per la rebel·lió contra les injustícies, expressada en el cas de Pàmies a través d'un marxisme tan militant com autocrític, sobretot a mesura que anaven passant els anys. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Montserrat Bacardí, catedràtica de la Facultat de Traducció d'Interpretació de la UAB i membre de la Secció Històrico-Arqueològica de l'IEC; autora de "La veritat literària de Teresa Pàmies".

Capítol 1051. Molt abans del decret de lliure comerç amb Amèrica del 1778, la gent del Penedès ja havien estat aprofitant diverses escletxes legals per emprendre negocis amb els territoris d'ultramar. De fet, a finals del segle XVIII el port de Sant Salvador, al Vendrell, especialment dedicat a l'exportació de vins i aiguardents, va ser clau per a l'economia del Baix Penedès i per a la reconversió de moltes famílies pageses en comerciants. Aquest paper de motor del comerç de cabotatge es va allargar fins a finals del segle XIX, quan un seguit de circumstàncies desafortunades van apartar el Penedès del procés industrial en marxa. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Àngels Santacana i Figuerola, llicenciada en història, tècnica del Departament de Cultura de l'Ajuntament del Vendrell i coordinadora de museus de la ciutat. Coautora del llibre "El Penedès i l'inici del comerç d'ultramar", de Rafael Dalmau Editor.

Capítol 1050. Durant el regnat d'Isabel II, en ple segle XIX, un funcionari català va treballar de manera tenaç per posar ordre al caos monetari existent a Espanya, a la coexistència de fins a noranta-set tipus de monedes, amb valors i equivalències molt diferents. El seu objectiu era reformar el sistema per tal que fos modern i eficaç. De la mateixa manera va ser el responsable d'aplicar tècniques pròpies de la Revolució Industrial a la fabricació de monedes. Es deia Francesc Paradaltas i Pintó. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Albert Estrada-Rius, doctor en Dret per la Universitat Pompeu Fabra i doctor en Història per la Universitat de Barcelona, conservador en cap del Gabinet Numismàtic de Catalunya, al MNAC, i autor del llibre "Francisco Paradaltas y Pintó. Un reformista barcelonés ante la moneda española del siglo XIX".