En guàrdia!

Capítol 1039. El 15 de març de 1972, en una ciutat de Nova York coberta per una nevada intensa, s'estrenava una pel·lícula que faria història, la més taquillera del seu temps, en plena consolidació del Nou Hollywood. Era un relat criminal, fosc i violent, que prenia elements de la tragèdia grega i els drames shakespearians per posar de manifest la corrupció de la institució familiar. Aquesta adaptació d'una novel·la de Mario Puzo, dirigida per Francis Ford Coppola, es titulava "El padrí", i abans d'arribar a la pantalla havia hagut de superar tota mena de dificultats, algunes d'elles dignes de fer-ne una altra pel·lícula. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Josep Maria Bunyol, guionista de l'"En guàrdia", director i presentador del programa de cinema d'iCat, "Memento", professor a la UAB i autor del llibre "Per un grapat d'històries. Moments mítics del cinema", editat per Ara Llibres.

Capítol 1038. La concentració d'espectacles populars a l'avinguda del Paral·lel va constituir un fenomen excepcional que responia a una demanda social de la ciutat de Barcelona entre el final del segle XIX i les primeres dècades del XX, fins a l'esclat de la Guerra Civil. La magnitud d'aquest fenomen i la petjada que va deixar en la societat catalana de l'època han estat sovint menystingudes, però es tracta d'una concentració d'arts escèniques d'una personalitat única en el conjunt d'Europa, gràcies a un públic de menestrals, obrers i botiguers. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Eduard Molner, doctor en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona, professor universitari, creador escènic i escriptor; autor del llibre "El Paral·lel fent país, 1894-1936", d'Institut del Teatre Edicions i Arola Editors.

Capítol 1.037. Entre el 28 de juliol i el 3 de setembre de l'any 1285, en temps de Pere II el Gran, una flota reduïda de galeres catalanes, reforçada en un segon i definitiu assalt per l'armada siciliana encapçalada per l'almirall Roger de Llúria, es va enfrontar a una flota francesa que la superava clarament en nombre. Aquestes escaramusses van tenir lloc a prop de les Formigues, uns petits illots situats a menys d'una milla de la costa entre Palamós i Palafrugell. Els vaixells catalans van aconseguir agafar per sorpresa l'armada francesa de Felip III l'Ardit i fer-la caure en un parany, en una de les batalles navals més interessants de la història de la Corona d'Aragó. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Pol Junyent, doctor en Història Medieval per la Universitat de Barcelona i membre del Grup de Recerca Consolidat CAIMMed, "La Corona catalanoaragonesa, l'Islam i el món mediterrani".

Capítol 1.036. La primera meitat del segle XX va ser un període molt important en la història de la ciència, del tot revolucionari, per la manera com es van començar a relacionar diverses àrees del coneixement. Un dels investigadors que va ser capdavanter i va fer avançar la seva especialitat de manera espectacular va ser un bioquímic català, de Lleida: Joan Oró. Entre les moltes preguntes que es va fer, es va consagrar especialment a respondre'n una, respecte a l'origen de la vida humana, a saber d'on venen els humans, i la possible existència de vida més enllà del nostre planeta. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Joan Anton Català, astrofísic, químic i divulgador científic. Comissari de l'Any Oró.

Capítol 1.035. A diferència d'altres indrets en què la revolució industrial va agafar embranzida en el darrer terç del segle XVIII, com a Anglaterra, Flandes o el Piemont, a Catalunya tot semblava estar en contra d'aquesta transformació econòmica i social. Els nuclis burgesos catalans eren escassos i no tenien força per influir en el rumb polític, el país estava orientat a l'agricultura i ni tan sols es disposava de matèries primeres adequades, com el carbó. Malgrat totes aquestes dificultats, un grup creixent d'artesans, menestrals, comerciants i pagesos, esdevinguts empresaris, va aconseguir fer triomfar la primera Revolució Industrial a Catalunya. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Joan Santacana, catedràtic de Geografia i Història a l'ensenyament secundari i professor jubilat de Didàctica de les Ciències Socials a la Universitat de Barcelona. Autor del llibre "Catalunya i la primera revolució industrial", d'Albertí Editor.

Capítol 1034. Al llarg de la història, ha estat habitual que els sentiments i pensaments de les dones hagin quedat filtrats pel relat masculí. A l'Europa cristiana medieval, per bé que fossin una minoria pertanyent a la noblesa o el clergat, van ser diverses les dones que van mantenir una vida sexual i amorosa ben activa, i van escriure sobre les experiències i desitjos més íntims. Aquests testimonis, no molt abundants, permeten fer-se una idea de l'imaginari femení de l'Edat Mitjana occidental. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Teresa Vinyoles, que ha estat professora titular d'Història Medieval a la UB, és especialista en història de les dones i de la vida quotidiana i autora del llibre "Usos amorosos de las mujeres en la época medieval", editat per Los libros de la Catarata.

Capítol 1.032. L'eclosió del turisme de masses de sol i platja durant les dècades dels seixanta i dels setanta del segle passat va comportar un seguit de canvis d'ordre urbanístic, econòmic i social. A la comarca costanera del Maresme, la majoria de poblacions van modificar la fesomia, tal com reflecteixen les postals turístiques editades durant aquells anys. Esclar que aquestes postals no sempre reflectien la realitat, sinó que sovint s'encarregaven de subratllar els tòpics folklòrics més tronats pensats per oferir la imatge que es volia vendre als visitants estrangers. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Alexis Serrano, llicenciat en Història, director de l'Arxiu Comarcal del Maresme i professor de la Facultat Antoni Gaudí. És coautor del llibre "El Maresme yeyé. La postal turística 1960's-1980's", juntament amb Xavier Nubiola.

Capítol 1031. Al llarg de set segles, els samurais van conformar l'elit social i política del Japó i van forjar una reputació de noblesa i honorabilitat. El cert és que la història del Japó va estar molt condicionada per les accions dels samurais i els conflictes entre els diferents clans d'aquesta casta de guerrers, ben bé des del segle XII fins a la desaparició oficial d'aquesta figura a la fi del segle XIX. L'habilitat en l'ús de la força va portar els samurais a assumir tasques de govern, més encara en una societat en què el poder de l'emperador era més nominal que real. El primer govern samurai de la història del Japó és el que es va establir el 1185 i que es coneix com el govern de Kamakura. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Jonathan López-Vera, professor de la Universitat Pompeu Fabra i divulgador, expert en la cultura japonesa. Autor del llibre "Historia de los samuráis".

Capítol 1030. Sens dubte, l'obra hidràulica més important de la història de Catalunya ha estat el canal d'Urgell, construït entre el 1853 i el 1862. L'obstacle principal en els 144 quilòmetres de traçat que havien d'unir el Tossal i Montoliu de Lleida per portar l'aigua a l'eixuta plana urgellenca era la serra de Montclar. Per fer passar un túnel per aquesta barrera muntanyosa de set quilòmetres es va haver de recórrer a molta mà d'obra, que s'obria pas a pic i pala i amb pólvora. Al túnel de Montclar hi van arribar a treballar tres mil persones, més d'un terç de les quals eren presos, per als quals es va haver d'aixecar un presidi. Les condicions de vida d'aquestes persones van ser d'una duresa extrema. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Felip Gallart, escriptor, mestre d'escola i coautor del llibre "El presidi de Montclar. Els reclusos en la construcció del canal d'Urgell", de Pagès Editors.

Capítol 1029. Sobre la Guerra de Successió hi ha moltes fonts històriques interessants, però cap testimoni és comparable, per valor documental i rellevància històrica, al de les "Narracions històriques", de Francesc de Castellví. Aquesta crònica havia restat inèdita durant més de dos segles als arxius d'estat de Viena, on havia anat a parar l'autor, condemnat a l'exili. Castellví, defensor de la Barcelona assetjada per les tropes borbòniques el 1714, malauradament una mica oblidat amb el pas del temps, va consagrar bona part de la vida a redactar una obra monumental. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Agustí Alcoberro, doctor en Història Moderna, vicerector de Patrimoni i Activitats Culturals de la Universitat de Barcelona i autor del llibre "Francesc de Castellví i Obando. La memòria de la Guerra de Successió", de Rafael Dalmau Editor.