En guàrdia!

Capítol 1023. El 8 de juny del 1924, dos escaladors britànics, George Mallory i Andrew Irvine, abandonaven el campament des del qual pretenien culminar l'ascensió al cim més alt del món, l'Everest, per la cara nord. Mai no van tornar. Les misterioses circumstàncies de la desaparició han deixat sense resoldre una de les grans incògnites de la història de l'alpinisme. És impossible saber del cert si la mort va enxampar els dos alpinistes pujant o baixant, i per tant si Mallory i Irvine van ser els primers a fer el cim de l'Everest, gairebé trenta anys abans que ho fes Sir Edmund Hillary. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Dani Martí Garín, periodista i professor de la Facultat de Comunicació Blanquerna.

Capítol 1022. El procés de construcció de la catedral de Santa Maria d'Urgell, prolongat en el temps al llarg de gairebé tot el segle XII, es va veure bruscament interromput l'any 1196, pel saqueig que va cometre el comte Ramon Roger de Foix i els seus homes. Aquesta acció especialment violenta obria una nova etapa en la història medieval de la Seu d'Urgell: va obligar a reconstruir i emmurallar la vila, va arruïnar les finances de l'Església i va comportar que la catedral quedés inacabada en l'etapa romànica. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Carles Gascón Chopo, doctor en Història Medieval, membre de l'Institut d'Estudis Comarcals de l'Alt Urgell i autor del llibre "Història de la Seu d'Urgell medieval. El vicus, la vila i la ciutat. Segles VI-XV".

Capítol 1021. En poc més de cent anys, entre el 1835 i el 1937, Catalunya va patir quatre guerres civils i un seguit d'episodis d'ira popular que de manera periòdica van sacsejar de manera especial la seva capital. En els períodes d'entreguerres, les revoltes i els aldarulls periòdics van arribar a provocar tantes víctimes mortals, la majoria civils, com quan al país hi havia una guerra declarada. Des de les bullangues del 1835 fins als Fets de Maig del 1937, pel caràcter rebel i indomable dels seus habitants, no és estrany que Barcelona arribés a ser coneguda com "la ciutat de les bombes" o que fos lloada pels anarquistes com "la Rosa de Foc". En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Andreu Farràs, periodista. Autor del llibre "Roses de Foc de Barcelona. Les grans explosions d'ira a la capital catalana durant un segle", d'Edicions 62.

Capítol 1.020. Lluny de la imatge tòpica, històricament el carrer Montcada de Barcelona no havia estat un espai residencial de classe alta. No s'hi concentraven només cases de famílies nobles i riques, mal anomenades palaus, sense barreja social ni activitat econòmica. Un estudi dels inventaris d'aquestes cases permet advertir la diversitat d'orígens i situacions personals i familiars de la gent que hi vivia, reflex al seu torn de com era la societat catalana entre la Baixa Edat Mitjana i els primers segles de l'era moderna, heterogènia i en procés de transformació. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Albert Garcia Espuche, historiador i arquitecte. Autor de la novel·la "L'inventari" i de l'obra en dos volums "La gent del carrer Montcada. Una història de Barcelona, segles XIII - XVIII".

Capítol 1.019. La primera dona que va dirigir cinema a l'estat espanyol no va ser conscient que era una pionera en aquest camp. És el cas d'una actriu de vodevils molt famosa al Paral·lel durant els anys deu i vint del segle XX, Elena Jordi, que el 1918 es va convertir en la primera dona que dirigia cinema a l'Estat espanyol, un curtmetratge de ficció anomenat "Thais" que també produïa i protagonitzava. Va ser una experiència inèdita, un episodi fonamental en una vida dedicada a l'espectacle des de totes les vessants possibles. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Josep Maria Bunyol, guionista de l'"En guàrdia!", director i presentador del programa de cinema d'iCat, "Memento", professor a la UAB i autor del llibre "Per un grapat d'històries. Moments mítics del cinema", editat per Ara Llibres.

Capítol 1017. El 6 de maig de 1527 va tenir lloc un dels fets més traumàtics del seu temps. Les tropes alemanyes i espanyoles de Carles V van saquejar la ciutat de Roma, en el que va suposar una culminació de les males relacions seculars entre els papes de l'Església catòlica i els emperadors germànics, justament en els mateixos anys que apareixia el protestantisme. A aquest saqueig a una de les capitals més importants de l'Europa occidental se'l coneix sobretot pel seu nom italià: "il sacco di Roma". En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Àngel Casals, catedràtic del Departament d'Història Moderna de la Universitat de Barcelona.

Capítol 1.018. Des de mitjan segle XII fins al col·lapse definitiu del segle XIII, molts dels esdeveniments polítics i militars més importants de les terres orientals d'al-Àndalus van estar protagonitzats per una família, la dels Banu Mardanix. El membre més important d'aquesta estirp va ser un home temut pels cristians, Mohammed ben Saad, també conegut com el Rei Llop. El besnebot, Zaèn, arribaria a ser l'últim emir de València. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Josep-David Garrido i Valls, doctor en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona, medievalista, filòleg i arabista. Autor del llibre "L'estirp del rei llop. Els Banu Mardanix, nissaga d'emirs de Xarc-Alandalús", de l'Editorial Denes.

Capítol 1016. Francesc Cambó va ser un dels principals protagonistes de la vida política espanyola del primer terç del segle XX: fundador de la Lliga Regionalista, el partit més important del catalanisme polític en el tombant de segle, regidor a l'Ajuntament de Barcelona, ministre espanyol de Foment el 1918 i d'Hisenda el 1921, i diputat a les Corts. Per bé que aquest advocat de formació es considerava abans que res un polític, hi ha moltes altres vessants de la seva vida que sovint han quedat més ocultes o han arribat distorsionades. Cambó també va ser un mecenes cultural de primer ordre, un home de negocis amb connexions internacionals amb alguna pàgina fosca al currículum i, per sobre de totes les vicissituds, un bon vivant. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Borja de Riquer, catedràtic emèrit i professor honorari d'Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona, autor del llibre "Francesc Cambó. L'últim retrat", publicat per Edicions 62.

Capítol 1015. En l'art medieval és molt habitual la presència d'animals de tota mena, ja sigui amb la voluntat d'oferir-ne un retrat naturalista, fidel a la realitat, com convertint-los en monstres deformats i fantàstics. A banda de la intenció didàctica que pogués tenir, el bestiari medieval present en capitells, retaules, llibres i altres objectes oferia un aspecte simbòlic molt destacat que s'ha d'entendre en el context social i religiós de mil anys enrere. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Judit Verdaguer, conservadora del Museu Episcopal de Vic, on es pot veure l'exposició "Bèsties. Els animals en l'art medieval del MEV".

Capítol 1.014. Un dels períodes de màxima expansió de la pirateria a la Corona d'Aragó va ser en ple segle XV, el que va del final del regnat de l'últim rei de la casa de Barcelona, Martí l'Humà, el 1410, a la mort del segon rei de la dinastia Trastàmara, Alfons el Magnànim, el 1458. Les tres principals ciutats costaneres, Barcelona, València i Mallorca, van patir el pillatge per part dels vaixells pirates. Aquests atacs van obligar a replantejar les estratègies defensives dels nuclis marítims més importants. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté i Victòria Alba Burguera, doctora en Història Medieval per la UB amb la tesi "Els perills de la mar. Pirateria, captiveri i gestió del conflicte marítim a la Corona d'Aragó. 1410-1458", actualment, investigadora postdoctoral a la Universitat de Heidelberg (Alemanya) i també investigadora col·laboradora de la Universitat de les Illes Balears.