En guàrdia!

Capítol 1013. Els anys seixanta del segle passat, aprofitant les petites escletxes que oferia la dictadura, a Catalunya van sorgir diverses iniciatives culturals pensades més en clau de resistència i construcció nacional que no pas de viabilitat financera. Sens dubte, tot i els molts entrebancs que va haver de superar, la redacció i publicació de la Gran Enciclopèdia Catalana, entre el 1969 i el 1980, va suposar un gran pas en aquesta direcció. Els característics volums de color verd fosc van acabar arribant a milers de llars i escoles, normalitzant el fet de poder accedir a totes les branques del saber en català. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Josep Lluís Martín Berbois, doctor en Història Contemporània per la UAB, tècnic de gestió de l'àrea de continguts i projectes del Memorial Democràtic de la Generalitat, autor del llibre "Gran Enciclopèdia Catalana. Una obra de país".

Capítol 1012. La religió majoritària a la Catalunya dels darrers segles ha estat la catòlica. Al llarg del segle XX, el catolicisme va passar de ser una religió massiva i omnipresent, que es donava per descomptada, a una opció personal. Durant la segona meitat d'aquest segle, els laics van deixar de mica en mica de ser considerats antireligiosos a, més aviat, garants de la diversitat religiosa. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Albert Balcells, catedràtic emèrit de la Universitat Autònoma de Barcelona, membre de l'Institut d'Estudis Catalans i autor del llibre "Els catòlics i la laïcitat a Catalunya. Una visió històrica del 1808 al 1979".

Capítol 1011. Les òperes s'han escrit en una gran quantitat d'idiomes, però especialment en llengua italiana i alemanya. Però hi ha hagut afició a l'òpera i se n'ha creat a tot arreu, també a Catalunya. El país disposa d'un catàleg ampli d'autors i composicions de teatre líric, massa sovint poc conegut i valorat, que comprèn tres segles d'història. Per bé que la presència del català no ha estat habitual, per òpera catalana s'ha d'entendre tota aquella feta i produïda per ser estrenada a Catalunya, independentment de l'idioma del llibret i la nacionalitat del compositor. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Jaume Radigales, doctor en Història de l'Art, professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la Universitat Ramon Llull, divulgador i crític musical, i realitzador del programa "Una tarda a l'òpera" de Catalunya Música. Autor del llibre "L'òpera catalana: una síntesi històrica".

Capítol 1010. Com tot procés cultural col·lectiu i gradual, la data de l'aparició de la llengua catalana en documents escrits, com a llengua romànica diferenciada del llatí, està en permanent revisió. Ara se sap que el llibre més antic escrit íntegrament en català del qual es té notícia és una traducció del Liber iudicorum visigòtic, conservat parcialment a la Seu d'Urgell, i que va ser copiat entre el 1060 i el 1080, en la segona meitat del segle XI. Això és un segle i mig abans que es copiessin les Homilies d'Organyà, datades entre el 1220 i el 1230, el text que durant molt de temps s'havia considerat la primera fita a l'hora d'establir els orígens del català escrit. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador i Jesús Alturo, catedràtic de Paleografia, Codicologia i Diplomàtica de la UAB, Creu de Sant Jordi 2021 i coautor, amb Tània Alaix, del llibre "Lletres que parlen. Viatge als orígens del català".

Capítol 1009. A banda de la funció de provocar un somriure, les vinyetes còmiques publicades a la premsa diària són un testimoni històric de primer ordre. En les primeres dècades del segle XX, en un moment en què els mitjans de comunicació de masses suposaven l'element més important per influir en la naixent opinió pública, els editors sabien que l'humor era una arma d'orientació ideològica i política. Per als mitjans satírics que hi havia al mercat durant els anys de la Segona República i la Guerra Civil, un acudit podia ser la millor resposta a les injustícies, els abusos i la violència. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Alexis Serrano, llicenciat en Història, director de l'Arxiu Comarcal del Maresme i professor de la Facultat Antoni Gaudí. És coautor del llibre "Acudits amb història. Sàtira política en temps de repúbliques", juntament amb Josep Oriol Font.

Capítol 1008. Al llarg de diversos períodes, entre els segles VIII i IX, les màximes autoritats polítiques i eclesiàstiques de l'Imperi Bizantí van decretar la prohibició de venerar imatges de Déu, Jesucrist, la mare de Déu i tots els sants. Els iconoclastes bizantins van topar frontalment amb la tendència majoritària del cristianisme i amb les representacions de tradició iconogràfica pròpies de la ideologia imperial romana, i això va causar un gran conflicte que es va arrossegar durant moltes dècades. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Ernest Marcos, professor titular de Filologia Grega de la Universitat de Barcelona i investigador titular de l'Institut de Recerca en Cultures Medievals.

Capítol 1007. Entre la fi del segle IV i al llarg de tot el segle V, la província romana de la Tarraconense va experimentar un seguit de canvis fonamentals, els més importants des de feia més de set-cents anys. El model de societat que s'havia anat construint fins a l'extinció del Baix Imperi es va desmuntar amb gran rapidesa, per la influència creixent del cristianisme i per l'arribada dels visigots. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Joan Santacana, professor de Didàctica de les Ciències Socials a la UB; coautor, amb Cristòfol A. Trepat, del llibre "De visigots a catalans, de quan encara no parlàvem català, segles V-X".

Capítol 1006. En ple segle XIX, una dona, Ida Pfeiffer, es va convertir probablement en la més gran viatgera de l'època. Va recórrer mig món pel seu compte, amb recursos econòmics limitats i fent-se entendre pels pobles més remots a base de dibuixos i signes. En quinze anys, entre el 1842 i el 1857, va viatjar a Terra Santa, Islàndia i Madagascar i va fer dues voltes al món. En total, va recórrer 240 mil quilòmetres per aigua i 32 mil per terra, en tota mena de mitjans de transport i en les condicions més adverses. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i amb Xavier Sistach, especialista en història natural antiga dels insectes, autor del llibre "Les aventures d'Ida Pfeiffer. Una gran viatgera i naturalista del segle XIX" i de la pàgina web xaviersistach.com, en la qual s'amplien les dades de la vida d'Ida Pfeiffer.

Capítol 1005. L'any 1947, cinc noruecs i un suec van emprendre una autèntica proesa, una aventura temerària que consistia a travessar l'oceà Pacífic des del Perú fins a la Polinèsia en una balsa de troncs. Per molt arriscada que pogués semblar, la travessia tenia un propòsit acadèmic: es tractava de demostrar una teoria arqueològica de l'explorador i estudiós Thor Heyerdahl segons la qual aquelles illes havien estat colonitzades des de l'Amèrica del Sud. La balsa que va fer possible completar els set mil quilòmetres de travessia i que també donava nom a l'expedició s'anomenava Kon-Tiki. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i amb Jordi Canal-Soler, escriptor i fotògraf de viatges.

Capítol 1004. A partir de la segona meitat del segle XIX, des d'uns anys abans del Sexenni Democràtic, i ben bé fins a l'esclat de la Guerra Civil, un dels corrents socials i religiosos més importants arreu d'Europa va tenir a veure amb l'espiritisme i l'ocultisme. En el cas català, el seu desenvolupament va anar associat als processos de canvi representats pels nous moviments obrers i els partits polítics d'esquerra. L'espiritisme va ser un símptoma de modernitat, de revolució política i cultural, i de superació de les creences tradicionals, el més semblant a una religió laica. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Gerard Horta, doctor en Antropologia Social per la Universitat de Barcelona i membre de l'Institut Català d'Antropologia; autor del llibre "Cos i revolució. L'espiritisme català o les paradoxes de la modernitat".