Capítol 974. Per relativament curtes que siguin, hi ha estades que marquen tota una vida i fan història. Entre la tardor de 1838 i l'estiu de 1839, la novel·lista romàntica George Sand va emprendre un viatge per Europa que la va portar a Espanya, Itàlia i el Migdia francès. Dels tres mesos que va ser a les Balears amb els dos fills, l'amant --el músic polonès Frederic Chopin--, i una criada, en va néixer una recreació parcialment ficcionada de les experiències viscudes. És una de les obres més conegudes de l'autora: "Un hivern a Mallorca". En parlen Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Antoni Vives, professor d'Història Contemporània de la Universitat de Barcelona.

Capítol 973. Al llarg de més de 43 anys, fins a les acaballes del franquisme, les dones properes al règim van formar part de la Secció Femenina de la Falange, consagrades a tasques de reconstrucció, assistència social i afirmació patriòtica. Al cap i a la fi, dins d'un estat que discriminava la dona, es tractava de modelar-la perquè assumís un paper submís de mare i mestressa de casa, per retrobar el que el règim considerava que era l'ordre social i familiar. A Lleida, la Secció Femenina, sempre supeditada a la branca masculina de l'organització, també va tenir un paper important. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Antonieta Jarne, historiadora; autora del llibre "La Secció Femenina a Lleida. Els anys 'triomfals'", de Pagès Editors.

Capítol 972. L'any 1686, Barcelona va viure unes grans festes dedicades a Santa Eulàlia, la patrona de la ciutat. Segons la descripció de la processó que va recórrer la ciutat, les obres d'art que representaven la santa i el seu martiri, moltes d'efímeres, s'inscrivien de ple en l'estètica barroca de les acaballes del segle XVII i les idees de la Contrareforma sobre la iconografia religiosa. El culte a Santa Eulàlia era la manera que tenien les oligarquies de reforçar la identitat col·lectiva de la ciutat. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Cristina Fontcuberta, professora agregada d'Història de l'Art a la Universitat de Barcelona.

Capítol 971. El setembre del 1919, Josep Puig i Cadafalch prenia possessió com a president de la Mancomunitat per segon cop. Un dels objectius clars per a aquest nou mandat era situar Catalunya en el mapa internacional, una tasca que va ser resumida en el lema "Conèixer i ésser coneguts". Com altres polítics i intel·lectuals de l'època, va entendre que el front exterior era clau per al futur del país. Aquests van ser els orígens de la primera diplomàcia d'un govern autònom català en època contemporània. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Manuel Manonelles, comissari de la mostra "Conèixer i ésser coneguts!", de l'Arxiu Nacional de Catalunya.

Capítol 970. Moltes dones van participar de manera activa en la defensa militar de la Segona República: n'hi va haver a la rereguarda i fent tasques administratives al front, però també n'hi va haver que van ser instructores militars i que van combatre a primera línia de foc. El Govern de la República va ser el que va permetre l'accés de les dones a l'exèrcit, contradient alguns tòpics llargament mantinguts. De tota manera, a partir del mes d'octubre del 1936, les dones desapareixen de la documentació militar i en molts casos han restat en l'anonimat. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Esther Gutiérrez Escoda, doctora en Història Contemporània per la Universitat Rovira i Virgili, i membre de la junta directiva del Centre d'Estudis de la Vilella Alta, autora de la tesi "Las mujeres militares en la Guerra Civil española. Política, sociedad y administración militar de la II República".

Capítol 969. Les presons com a espais de reclusió i privació de llibertats, pensats per castigar i intentar redimir les persones condemnades, no van néixer amb la Il·lustració, com s'havia dit sovint, sinó que a l'Edat Mitjana ja en podem trobar els primers exemples, dominats per una fèrria moral cristiana. En el cas de les dones, pecat i delicte es posaven al mateix nivell, i el delicte d'adulteri només les castigava a elles. A Barcelona, des de finals de l'època medieval es van habilitar espais de càstig pensats específicament per a aquelles dones que es consideraven perilloses, principalment perquè no havien acceptat una primera reclusió, la de la família i el matrimoni, en una societat que ni tan sols les considerava ciutadanes. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Sol Abejón Olivera, llicenciada en Història per la UB, poeta i autora del llibre "Males fembres pecadores? Genealogia de la cultura del càstig i les presons de dones a Barcelona".

Capítol 968. El dia 1 de novembre del 1874 els carlins van instaurar una Diputació General de Catalunya a Sant Joan de les Abadesses, en plena Tercera Guerra que els enfrontava amb els liberals. La derrota militar dels que defensaven les postures tradicionalistes ha fet que aquesta institució de vida efímera hagi estat oblidada en el temps. De tota manera, és una prova clara de la força que va arribar a tenir el carlisme català. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Lluís Ferran Toledano, doctor en Història Contemporània per la Universitat Autònoma de Barcelona, autor del llibre "La Catalunya dels furs carlins" de la col·lecció Dies que han fet Catalunya, editada per Rosa dels Vents.

Capítol 967. En la història de la música clàssica el talent no se'l reparteixen només els grans compositors, per molt que siguin aquests els que hi solen tenir més pes. A cavall entre el segle XIX i el XX, hi va haver un director d'orquestra que va triomfar a Europa i als Estats Units, que va excel·lir per igual en obres operístiques i simfòniques, i que és considerat el primer director a assolir l'estatus d'estrella. Es tracta d'Arturo Toscanini, un músic excepcional, que a més va destacar pel rebuig actiu al feixisme en ascens a Itàlia. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Albert Galceran, divulgador musical i és un dels Homes Clàssics que podeu seguir al seu programa de Catalunya Música.

Capítol 966. A finals del segle XIII, la situació excepcional i estratègica de la Vall d'Aran, un territori entre muntanyes a cavall de dos regnes, la va convertir en objecte de desig per part de la Corona francesa. Van ser molts anys d'estira-i-arronses, el que es coneix com el plet per la Vall d'Aran, fins que la monarquia aragonesa va restablir-hi l'autoritat. El rei Jaume II el Just va voler refermar el vincle amb els aranesos confirmant els furs, privilegis i llibertats en un document, aprovat el 23 d'agost de 1313, que ha estat la pedra angular del seu fet diferencial, des del segle XIV fins a l'actualitat. Aquest text és conegut com "Era Querimònia". En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté i Jep de Montoya, president de l'Institut d'Estudis Aranesos - Acadèmia Aranesa de la Llengua Occitana.

Capítol 965. Un dels periodistes catalans més populars i més longeus del segle XX va ser Carles Sentís. Periodista, espia i polític, Sentís va destacar per un gran capacitat de reinventar-se. La seva trajectòria durant la més immediata postguerra permet il·lustrar la de molts altres catalans que van acabar vinculats plenament al franquisme, potser per pragmatisme, però amb ple convenciment i, sobretot, amb un agut sentit de l'oportunitat. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Francesc Vilanova, professor d'Història Contemporània a la UAB i director de l'Arxiu Històric de la Fundació Carles Pi i Sunyer; també és l'autor del llibre "Fer-se franquista. Guerra civil i postguerra del periodista Carles Sentís, 1936-1946".