En guàrdia!

Capítol 953. L'estiu del 1938, amb l'esclat de la batalla de l'Ebre, la Guerra Civil vivia moments decisius i especialment durs, tant per als que eren al front, soldats cada vegada més joves, com per a les dones, avis i nens que s'havien quedat a la rereguarda. En un llogaret de la província de Tarragona, a Valldeperes, l'Angeleta Solé havia de fer el cor fort i afrontar la collita tota sola, fent-se càrrec del sogre, de 77 anys, i de quatre nens. Al front hi tenia el marit, en Pepet Llorach Capdevila, i el cunyat, en Joan. Els patiments d'aquesta família, que s'han pogut conèixer gràcies a un farcellet de cartes descobert a la casa on vivien, reflecteix el de tantes altres famílies pageses del moment, quan el feixisme era una amenaça cada vegada més propera. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Andrés Villa, màster en Escriptura per a Televisió i Cinema de la UAB, autor de diversos documentals i del llibre "El cor més humil. Valldeperes, estiu del 1938".

Capítol 952. La presència d'arbres a la trama urbana de les ciutats és una necessitat, tant per millorar la qualitat de l'aire com per incidir en la salut de les persones. Aquesta obvietat no sempre ha estat clara. Durant molt de temps, a les principals capitals europees d'arbres només n'hi havien als parcs, als jardins, a les grans avingudes i als camins d'entrada i sortida. Va ser Ildefons Cerdà, amb el projecte revolucionari d'eixample per a Barcelona, qui va incorporar l'arbre de carrer al paisatge de la ciutat. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Josep Gordi, doctor en Geografia.

Capítol 951. El monestir femení hospitaler més important de la Catalunya medieval i moderna va ser Santa Maria d'Alguaire, construït a mitjans del segle XIII i abandonat a finals del segle XVII. Des d'una ubicació privilegiada, va exercir un control econòmic, social i jurisdiccional sobre diversos enclavaments de la plana del Segrià. Tot i que el règim de la comunitat era d'aïllament, s'han conservat documents que demostren que les normes de clausura van ser vulnerades repetidament, fins que va arribar una priora, a finals del segle XVI, decidida a posar ordre. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Maria Soler, doctora en Història per la Universitat de Barcelona, coordinadora del Doble Grau d'Arqueologia i Història i vicedegana de la Facultat de Geografia i Història de la UB.

Capítol 950. Un dels escriptors i intel·lectuals més importants que va tenir Catalunya durant les dues primeres dècades del segle XX va ser Eugeni d'Ors. Va posar les bases ètiques i estètiques del moviment que ell mateix va batejar com a Noucentisme, una reivindicació del classicisme confrontada al Romanticisme de finals del segle anterior, que va resultar fonamental per entendre la literatura, les arts plàstiques i la societat catalana de l'època. Un gir ideològic radical el va allunyar de la terra i el va convertir en un personatge constantment envoltat de polèmica. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Norbert Bilbeny, catedràtic d'Ètica a la Universitat de Barcelona, autor, entre molts d'altres, del llibre "Eugeni d'Ors i la ideologia del Noucentisme".

Capítol 949. En un moment en què moltes esperances revifaven, el Congrés de Cultura Catalana impulsat entre 1975 i 1977 va suposar una de les experiències cíviques més importants, de cara a la mobilització social del catalanisme. Va ser un procés llarg, la suma de moltes voluntats que volien dir-hi la seva respecte a l'estudi científic, la recuperació i la promoció de la cultura catalana, que va iniciar-se quan Franco encara era viu i va arribar fins a les eleccions del 15 de juny de 1977, en plena transició. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Mariona Lladonosa Latorre, llicenciada en Ciències Polítiques a la UAB i doctora en Sociologia per la Universitat de Lleida, on és professora del Departament de Geografia i Sociologia. Coautora del llibre "Una nova cultura per al poble. El Congrés de Cultura Catalana i la modernització de la catalanitat, 1975-1977".

Capítol 948. En plena guerra freda, un moment de tensió política extrema, al Berlín dividit pel mur hi va haver quatre equips de futbol que reflectien a la perfecció la partició de la capital alemanya entre dos sistemes irreconciliables: a l'est hi havia el Dinamo i l'Union, mentre que a l'oest hi havia el Hertha i el Tasmània. El tarannà i els seguidors d'aquests quatre clubs reflectien perfectament la tensió política que es vivia en aquell moment. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Ramon Usall, llicenciat en Sociologia per la Universitat Autònoma de Barcelona i doctor en Història per la Universitat de Lleida, autor del llibre "Futbolítica. Històries de clubs políticament singulars".

Capítol 947. En les primeres dècades del segle XX, Catalunya estava experimentant un desenvolupament tècnic i industrial extraordinari. Entre els pioners i visionaris que van tenir clars els avantatges que aquest progrés podia comportar per a tot el territori destaca l'enginyer i empresari Carles Montañès, que amb el temps també va ser diputat a les Corts de Madrid. El tarannà negociador, les bones relacions amb el poder i una ambició sense gaires escrúpols li van permetre fer aportacions decisives en l'extensió de l'energia elèctrica i la millora de les infraestructures ferroviàries, entre altres grans projectes. En parlem amb l'historiador Josep M. Solé i Sabaté i Joaquim Montclús, historiador, escriptor, periodista i activista cultural, president de l'Associació Cultural del Matarranya i autor del llibre "Qui va ser realment Carles Emili Montañès? Pearson, Cambó, March, Rotary Club, FECSA...".

Capítol 946. En un país sotmès al bloqueig econòmic i a l'autarquia com era l'Espanya dels primers anys del franquisme, el règim va voler demostrar la capacitat de producció industrial amb un vehicle de primer nivell, capaç de rivalitzar amb els millors models del món. Aquest projecte model va ser el Pegaso Z-102, i l'home que el va fer possible va ser l'enginyer català Vilfred Ricart, l'home que va ser capaç de tractar de tu a tu gegants de l'automoció mundial com el mateix Enzo Ferrari. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Ferran Vital, professor d'història a l'Institut Badalona Set, que escriu al diari "Ara" sobre temes de motor i ha col·laborat a la revista Sàpiens.

Capítol 945. Que una publicació concreta doni nom a tot un format narratiu és prova suficient de la seva rellevància. Tot i que des dels anys seixanta s'ha anat introduint el mot anglès "còmic", encara avui la paraula "tebeo" serveix per referir-se a les narracions dibuixades, sobretot pensades per al públic infantil. És el millor recordatori de la revista d'historietes més longeva de l'Estat, que en diferents etapes va cobrir gairebé tot el segle XX, des del 1917 fins al 1998. A les pàgines del TBO van néixer alguns dels personatges més estimats per diverses generacions, com el professor Franz de Copenhaguen i el seus invents, Eustaquio Morcillón i la família Ulisses. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Joan Manuel Soldevilla, llicenciat en Filologia, diplomat en Teologia, que ha estat professor de la Universitat de Girona, professor de literatura a l'Institut Ramon Muntaner de Figueres, i és expert en còmics.

Capítol 944. Entre la fi de la Segona Guerra Mundial i els anys seixanta, dos dels intel·lectuals europeus més importants, que havien estat amics tot i els seus orígens socials oposats, es van anar distanciant fins a mantenir una polèmica apassionada. L'un havia nascut a Algèria, en una família pobra d'ascendència menorquina, i es deia Albert Camus. L'altre era un fill únic de la burgesia parisenca, i es deia Jean-Paul Sartre. Les opinions de l'un i de l'altre sobre el comunisme, la guerra d'Algèria o les armes nuclears els van situar als dos extrems d'un debat que es plantejava si calia prioritzar la llibertat o la justícia. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Antoni Gelonch, acadèmic d'honor de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, autor de "Camus vs. Sartre. Entre la llibertat i la justícia".