En guàrdia!

Capítol 943. En les primeres dècades del segle XX, la falta de respostes de la ciència mèdica davant de moltes malalties havia degenerat en tota mena de supersticions populars. Una d'elles consistia a pensar que la sang dels nens tenia propietats curatives i servia per combatre la tuberculosi, un dels mals endèmics de la Catalunya de l'època. Aquesta creença, i el mercat negre i macabre que va generar, va ser l'origen de diversos infanticidis, com el que va sacsejar la població de Capellades l'any 1926. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador i Mercè Balada, llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, treballa a LaVanguardia.com i ha escrit el llibre "Catalunya en negre. 150 anys de crims i criminals".

Capítol 942. Amb el final oficial de la dictadura, moltes estructures del règim franquista no es van desmantellar, sinó que van seguir plenament actives. La continuïtat dels cossos de seguretat feixistes al servei de la democràcia naixent va desembocar en tot de casos de violència policial arbitrària i excessiva que van esquitxar els anys difícils de la Transició. Sumant-hi les víctimes abatudes quan se les intentava detenir o identificar, en la repressió de manifestacions i arran de tortures, entre 1975 i 1982 hi va haver 134 morts documentades per l'acció abusiva d'agents de la Policia Armada, que a partir de 1978 va adoptar el nom de Policia Nacional, la Guàrdia Civil, la policia no uniformada i la policia municipal. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i David Ballester, doctor en Història, professor i membre del Centre d'Estudis Sobre Dictadures i Democràcies de la UAB, autor del llibre "Las otras víctimas. La violència policial durante la Transición, 1975-1982".

Capítol 941. Durant la Baixa Edat Mitjana, Barcelona es va anar configurant com un municipi autònom, amb capacitat de regular aspectes tan diversos com els que tenien a veure amb l'assistència i la salut de les persones més desafavorides, i que lliguen amb l'evolució del concepte de la caritat al llarg del temps. Entre els segles XIV i XV, la fundació de diversos hospitals a la ciutat, especialment el de la Santa Creu, va comptar amb el suport econòmic i legislatiu i amb la protecció directa del Consell de Cent. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador i Pol Bridgewater, doctor en cultures medievals i professor associat a la UB, autor de la tesi "Car vosaltres havets a veure sobre hospitals: el Consell de Cent i la construcció de la primera política hospitalària a la Barcelona baixmedieval".

Capítol 940. Després de la disgregació de l'imperi d'Alexandre el Gran, a Egipte es va establir la dinastia ptolemaica. Durant aquest període, l'expansió romana per la Mediterrània havia generat diversos contactes amb la cultura egípcia, com havia passat abans amb els grecs, i les ànsies de dominació d'aquelles terres semblaven un pas lògic. Finalment, l'any 30 abans de Crist, Egipte es convertia en una província romana amb certes particularitats, una situació que passaria per diverses revoltes i crisis, i que es mantindria durant més de sis segles. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador i Joan Oller, doctor en Història Antiga per la UAB, professor agregat de l'àrea d'Història Antiga del Departament de Ciències de l'Antiguitat i l'Edat Mitjana de la UAB; director del Sikait Project, projecte d'excavacions arqueològiques al Desert Aràbic egipci.

Capítol 939. Una de les grans fites de la pedagogia moderna a la Catalunya dels anys vint i trenta va ser la creació d'escoles a l'aire lliure, centres públics de caràcter laic que fomentaven un model d'aprenentatge allunyat de la memorització de continguts per aprovar un examen, i que s'estimaven més ensenyar a l'alumne a pensar i a raonar. Un d'aquests centres que encara avui són model i referència va ser l'Escola del Mar de la Barceloneta. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Salvador Domènech, doctor en Pedagogia i màster en Intervenció Psicopedagògica i Assessorament Curricular per la UB, autor del llibre "El viatge de l'Escola del Mar: Pere Vergés i l'Escola Nova de la Barceloneta".

Capítol 938. No deixa de ser paradoxal que l'escriptor més prolífic de les lletres catalanes, autor de setanta-sis novel·les, setze obres de teatre, cinc reculls poètics i set volums d'articles de premsa, sigui recordat sobretot per una única novel·la, la més venuda de la nostra literatura. Més enllà del "Mecanoscrit del segon origen", Manuel de Pedrolo va ser un activista insubornable, un defensor de la llibertat individual i nacional, un independentista que es va negar a escriure en castellà i que amb la seva obra va voler contribuir al renaixement d'un país sotmès. En parlem amb l'historiador, Josep M. Solé i Sabaté, i Bel Zaballa, periodista, assessora lingüística i autora de la biografia "Manuel de Pedrolo. La llibertat insubornable".

Capítol 937. En els primers anys d'implantació del franquisme, el nou Estat mirava amb desconfiança cap al País Valencià, encara que no generava tants recels com Catalunya, on el regionalisme havia esdevingut separatista. El règim es va fondre gradualment a les institucions locals i provincials amb les antigues estructures de poder republicanes, perquè va pesar més el classisme que la ideologia. La continuïtat d'estructures i persones en els principals càrrecs va ser la norma, més enllà de l'aparició del Partit Únic, la Falange Española Tradicionalista i de les JONS, i de l'eliminació dels demòcrates que hi havien regit. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i des de l'estudi d'À Punt Ràdio a Burjassot: Andreu Ginés, doctor en Història Contemporània per la Universitat Pompeu Fabra, autor de la tesi doctoral i el llibre "La instauració del franquisme al País Valencià".

Capítol 936. Joan Fuster és un autèntic clàssic de la tradició literària en llengua catalana del segle XX, autor de seixanta llibres i tres mil articles de premsa. Malgrat tot, és una figura força oblidada per les noves generacions, en part per les barreres que separen el mercat cultural del País Valencià, les illes Balears i Catalunya. I quan es ressalten els aspectes més importants de l'obra, se sol subratllar el compromís cívic insubornable i la defensa dels Països Catalans però també cal destacar el llegat cultural de Joan Fuster, un escriptor de primer ordre. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Enric Sòria, escriptor i comissari de l'Any Fuster.

Capítol 935. La Corona d'Aragó va esdevenir una de les potències més importants de la baixa edat mitjana, en bona part gràcies a la seva capacitat marítima. La navegació per la Mediterrània va ser una font d'ocupació i una oportunitat per emprendre noves rutes comercials, però també va servir per fer política. Sovint s'organitzaven ambaixades de galeres amb finalitats militars, diplomàtiques o propagandístiques, i més d'una vegada aquestes embarcacions es posaven al servei d'autoritats estrangeres, fins i tot dels papes, a canvi de beneficis polítics i econòmics. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Patrícia Santacruz, doctora en Història per la Universitat de Barcelona, autora de la tesi "Les galeres catalanes a les armades pontifícies en època del Cisma d'Occident".

Capítol 934. Durant el primer terç del segle XX, en un moment en què Catalunya buscava les arrels nacionals en el passat, i la fascinació per l'època medieval era generalitzada, van proliferar les falsificacions de retaules pintats, talles de fusta i altres obres d'art suposadament pertanyents a aquell període. No és un tema del qual s'hagi parlat gaire, perquè a cap dels implicats li interessava airejar aquest tipus d'estafes, però la falsificació d'art medieval va ser una activitat molt habitual a casa nostra, a càrrec d'autèntics mestres de l'engany que van aconseguir convèncer algunes persones molt expertes. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Albert Velasco, professor d'Història de l'Art a la Universitat de Lleida i a la UOC, membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, amb un discurs d'ingrés titulat "Les falsificacions d'art medieval a Catalunya".