En guàrdia!

Capítol 917. Durant la segona meitat del segle XV, un contenciós entre models polítics llargament sostingut, un xoc de sobiranies entre el rei i els estaments, va derivar en un conflicte bèl·lic que va trasbalsar completament la història de Catalunya. A aquest conflicte se l'anomena la guerra civil catalana, i va transcórrer entre 1462 i 1472. Aquests deu anys de guerra s'expliquen per diversos factors, a banda dels conflictes d'interessos protagonitzats pel rei, la ciutat de Barcelona i les institucions. La crisi agrària, el cicle de pestes i els enfrontaments entre la Busca i la Biga, i entre els pagesos de remença i els senyors feudals, també van contribuir a deixar Catalunya arruïnada. Amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Flocel Sabaté, catedràtic d'Història Medieval a la UdL i doctor honoris causa per la Universitat de Cuyo, a l'Argentina, i prologuista de l'edició catalana del llibre "El naufragi de Catalunya. La guerra civil catalana del segle XV", d'Alan Ryder.

Capítol 916. L'obra de Josep Maria de Sagarra és una de les més reeixides de la literatura catalana del segle XX i abasta tots els gèneres possibles: més de quaranta obres de teatre, en vers i en prosa; poemes èpics, amorosos i satírics; articles de premsa i cròniques de viatges; narrativa, traduccions de Shakespeare i de Dante... No obstant, en els anys de la postguerra, i sobretot després de la mort, la recepció de l'obra del darrer poeta popular de Catalunya va patir una exclusió per motius més polítics que literaris. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador i Narcís Garolera, doctor en Filologia Catalana i catedràtic emèrit de la Universitat Pompeu Fabra; responsable de l'edició crítica de l'obra completa de Sagarra i autor del llibre "Al peu de la lletra. Sobre Verdaguer i altres escriptors".

Capítol 916. L'obra de Josep Maria de Sagarra és una de les més reeixides de la literatura catalana del segle XX i abasta tots els gèneres possibles: més de quaranta obres de teatre, en vers i en prosa; poemes èpics, amorosos i satírics; articles de premsa i cròniques de viatges; narrativa, traduccions de Shakespeare i de Dante... No obstant, en els anys de la postguerra, i sobretot després de la mort, la recepció de l'obra del darrer poeta popular de Catalunya va patir una exclusió per motius més polítics que literaris. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador i Narcís Garolera, doctor en Filologia Catalana i catedràtic emèrit de la Universitat Pompeu Fabra; responsable de l'edició crítica de l'obra completa de Sagarra i autor del llibre "Al peu de la lletra. Sobre Verdaguer i altres escriptors".

Capítol 915. Aristòtil i després Ptolomeu van afirmar que la Terra era el centre de l'Univers i la resta de cossos celestes, començant pel Sol, giraven al seu voltant. Copèrnic ho va desmentir a mitjans del segle XVI. I no va ser l'únic. Una de les ments més brillants de la història de la ciència, el matemàtic, astrònom i físic Galileu Galilei, es va haver d'enfrontar a dos processos davant de l'Església catòlica per la defensa vehement de l'heliocentrisme, o sigui que la Terra gira al voltant del Sol. El primer va ser un simple advertiment, i el segon, un judici que va posar a prova la seva resistència. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté i Ignasi Llorente, escriptor i divulgador científic, autor de "La història de la ciència com mai te l'han explicat".

Capítol 914. Durant l'anomenada primera edat del ferro, entre l'any 800 abans de Crist i l'any 550 abans de Crist, al nord-est de la península Ibèrica es van succeir un seguit de processos molt importants en un lapse relativament curt de temps, com a mínim curt en termes prehistòrics. Els pobles assentats en aquestes terres van ser els primers de treballar el ferro, i també els primers de tractar amb uns comerciants arribats de l'altra banda de la Mediterrània, els fenicis. Els canvis experimentats en aquesta etapa s'han rastrejat en diversos jaciments arqueològics de l'Ebre, del Sénia i del Baix Aragó. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i David Garcia i Rubert, arqueòleg, doctor en Història per la Universitat de Barcelona, professor agregat de la Secció de Prehistòria i Arqueologia de la UB.

Capítol 913. Al llarg del segle XIX, una de les malalties que van estar molt presents a Catalunya en diverses onades d'epidèmies va ser el paludisme. Les zones més afectades van ser les comarques gironines al nord, i les terres humides dels deltes de l'Ebre i del Llobregat. Tot i la prevalença del còlera i la febre groga, el paludisme no era ni de bon tros una malaltia residual, sinó un tipus de febres tercianes que va posar a prova la professió mèdica de l'època. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Narcís Torrent, metge de l'Hospital Josep Trueta de Girona, autor de la tesi "Cartografia, pràctiques mèdiques i respostes socials a l'entorn del paludisme: Catalunya, segle XIX".

Capítol 912. La introducció de la patata com un aliment nou àmpliament estès entre la població entre finals del segle XVIII i inicis del segle XIX va ser un procés gradual que s'explica per diversos factors. Encara que tradicionalment s'havia apuntat a la intervenció de les elits, a Catalunya la pagesia més humil va tenir un paper decisiu a l'hora de difondre aquest tubercle arribat del continent americà com una part fonamental de la dieta. La patata va arribar abans a la taula de les classes populars que no pas a la de les classes dirigents. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Rosa Congost, doctora en Història i Catedràtica d'Història Econòmica de la Universitat de Girona, membre del Centre de Recerca d'Història Rural de Girona.

Capítol 911. Un dels sistemes de comunicació a distància més importants i també més fugaços de la història va ser la telegrafia òptica. Era una tecnologia per la qual l'estat liberal espanyol del segle XIX, burgès i centralista, va apostar un pèl tard, després d'anys de dubtes i projectes frustrats, quan en altres països europeus ja es començava a instal·lar la telegrafia elèctrica. Fos com fos, la participació de científics i enginyers catalans en aquest procés va ser molt rellevant. Actualment, les restes de moltes de les torres de telegrafia òptica que es van aixecar aleshores en diferents comarques arreu de Catalunya constitueixen una part fonamental del patrimoni industrial català. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Jaume Perarnau, director del Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya, a Terrassa, doctor en Història de la Tècnica i autor del llibre "La telegrafia òptica a Catalunya. Un complex sistema de comunicació".

Capítol 911. Un dels sistemes de comunicació a distància més importants i també més fugaços de la història va ser la telegrafia òptica. Era una tecnologia per la qual l'estat liberal espanyol del segle XIX, burgès i centralista, va apostar un pèl tard, després d'anys de dubtes i projectes frustrats, quan en altres països europeus ja es començava a instal·lar la telegrafia elèctrica. Fos com fos, la participació de científics i enginyers catalans en aquest procés va ser molt rellevant. Actualment, les restes de moltes de les torres de telegrafia òptica que es van aixecar aleshores en diferents comarques arreu de Catalunya constitueixen una part fonamental del patrimoni industrial català. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Jaume Perarnau, director del Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya, a Terrassa, doctor en Història de la Tècnica i autor del llibre "La telegrafia òptica a Catalunya. Un complex sistema de comunicació".

Capítol 910. El camp de concentració nazi de Mauthausen, a Àustria, a 170 quilòmetres de Viena, va ser on van anar a parar bona part dels exiliats de la Guerra Civil. En el moment de l'alliberament, hi malvivien uns 65.000 supervivents, i havien estat exterminades prop de 300.000 persones, entre ells molts presos republicans. Entre altres testimonis escrits de l'horror viscut als camps nazis, com els de Joaquim Amat-Piniella, Jorge Semprún i Primo Levi, hi ha les memòries de Joan Tarragó, un dels republicans que es va veure atrapat entre dues guerres i va acabar a Mauthausen. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Llibert Tarragó, periodista, fill de l'exili, francès i català, dialoga amb les memòries del seu pare, Joan Tarragó, al llibre "Heretar Mauthausen".