En guàrdia!

Capítol 909. Durant els anys setanta, Barcelona bullia d'iniciatives marcades per l'experimentació, la recerca de les arrels i la fusió de gèneres, però els mancava un espai que les aglutinés. Un local inaugurat al carrer d'Argenteria l'any 1973 per Víctor Jou, la sala Zeleste, es va convertir en la casa comuna d'infinitat de músics i bandes englobades en el que es va conèixer com l'Ona Laietana. Més enllà de ser una sala de concerts, Zeleste va obrir una oficina de management, una escola de música i un segell discogràfic, que van esdevenir cabdals en aquella Barcelona que emergia del franquisme. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Àlex Gómez-Font, escriptor i fotògraf, autor dels llibres "Zeleste i la música laietana (Un passeig per la Barcelona musical dels setanta)" i "Barcelona, del rock progresivo a la música layetana y Zeleste".

Capítol 908. L'últim rei de la dinastia catalanoaragonesa, Martí l'Humà, va morir el 31 de maig del 1410, als 54 anys, sense deixar descendència. Aquest decés, tan rellevant des del punt de vista polític i malgrat tot tan natural des del punt de vista biològic, atenent a l'esperança de vida de l'època medieval, s'ha vist envoltat de tota mena de rumors i llegendes. En realitat, la mort i les posteriors exèquies de Martí I demostren que va ser un procés natural i gradual, molt més prosaic del que s'ha interpretat posteriorment, i que el mateix rei era ben conscient del seu estat de salut. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Patrícia Santacruz, doctora en Història per la Universitat de Barcelona.

Guió 907. L'expansió del comerç marítim mediterrani va propiciar, iniciat ja el segle XIII, l'aparició dels primers mapes a escala amb voluntat de donar una descripció precisa i realista de la Mediterrània i de l'Atlàntic nord-oriental. Aleshores se'n deien cartes de navegar, i avui les coneixem com a cartes portolanes. Van aparèixer a l'arc litoral que va de Pisa a Gènova, i poc després es van estendre cap a Mallorca i a Catalunya. Reflectien la quantitat ingent de dades geogràfiques sobre la conca mediterrània que s'havien pogut recollir al llarg del segle precedent, gràcies als nombrosos vaixells que l'havien travessada. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Ramon Pujades, tècnic d'investigació del Museu d'Història de Barcelona.

Guió 907. L'expansió del comerç marítim mediterrani va propiciar, iniciat ja el segle XIII, l'aparició dels primers mapes a escala amb voluntat de donar una descripció precisa i realista de la Mediterrània i de l'Atlàntic nord-oriental. Aleshores se'n deien cartes de navegar, i avui les coneixem com a cartes portolanes. Van aparèixer a l'arc litoral que va de Pisa a Gènova, i poc després es van estendre cap a Mallorca i a Catalunya. Reflectien la quantitat ingent de dades geogràfiques sobre la conca mediterrània que s'havien pogut recollir al llarg del segle precedent, gràcies als nombrosos vaixells que l'havien travessada. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Ramon Pujades, tècnic d'investigació del Museu d'Història de Barcelona.

Capítol 906. El 1778, Carles III va obrir el port dels Alfacs al comerç amb Amèrica, una més de les mesures pensades per acabar amb el monopoli comercial de què gaudia el port de Cadis des dels inicis de la colonització. Aquest fet va comportar la fundació d'una nova població a la zona de la Ràpita, fruit d'un pla urbanístic ambiciós. Tot i que les obres van quedar aturades per ordre de Carles IV el 1794, el nucli de població que s'havia instal·lat en aquella vila acabada de néixer i a mig fer va continuar vivint-hi gràcies a l'agricultura i la pesca. Aquell nucli es va anomenar Sant Carles de la Ràpita. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Noèlia Borràs, doctora cum laude en Història per la Universitat Rovira i Virgili, docent i cap d'estudis de l'Institut Els Alfacs de Sant Carles de la Ràpita.

Capítol 905. Des de la partició de l'illa d'Irlanda el 1921, la divisió entre els nacionalistes i els unionistes partidaris de continuar formant part de la Gran Bretanya va anar degenerant fins a esdevenir un dels conflictes polítics i militars més prolongats del segle XX. Des d'aleshores, amb alguns retocs jurídics, els sis comtats de l'Ulster van quedar sota domini britànic, mentre que la resta de l'illa esdevenia independent. La discriminació exercida sobre la població catòlica va provocar la reorganització de l'Exèrcit Republicà Irlandès, que des de la seva fundació, el 1919, va passar per moltes escissions: de totes, la que va guanyar més suport popular i es va convertir en majoritària va ser l'IRA provisional, constituït el 1970. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador', i Mireia Ros Domènech, doctora per la URV, i professora associada a la UB al Màster Dones, gènere i ciutadania; autora del llibre "Dones del moviment republicà irlandès. Her Majesty's Armagh Prison, 1971-1982".

Capítol 905. Des de la partició de l'illa d'Irlanda el 1921, la divisió entre els nacionalistes i els unionistes partidaris de continuar formant part de la Gran Bretanya va anar degenerant fins a esdevenir un dels conflictes polítics i militars més prolongats del segle XX. Des d'aleshores, amb alguns retocs jurídics, els sis comtats de l'Ulster van quedar sota domini britànic, mentre que la resta de l'illa esdevenia independent. La discriminació exercida sobre la població catòlica va provocar la reorganització de l'Exèrcit Republicà Irlandès, que des de la seva fundació, el 1919, va passar per moltes escissions: de totes, la que va guanyar més suport popular i es va convertir en majoritària va ser l'IRA provisional, constituït el 1970. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador', i Mireia Ros Domènech, doctora per la URV, i professora associada a la UB al Màster Dones, gènere i ciutadania; autora del llibre "Dones del moviment republicà irlandès. Her Majesty's Armagh Prison, 1971-1982".

Capítol 904. Els dirigents de la Revolta del 1868 contra Isabel II, la Gloriosa Revolució d'octubre, havien promès al poble que eliminarien els impostos de consum i les lleves obligatòries. Dos anys més tard, aquella promesa de deixar d'obligar els homes a anar a la guerra havia quedat en paper mullat. Al general Prim li calien més efectius per afrontar la guerra de Cuba, i el 30 de març del 1870 el govern liberal va aprovar un nou sorteig de quintes. Com que la crida a files es podia evitar amb una redempció en diners, a la pràctica els únics afectats per la llei eren els membres de les classes populars. Els primers dies del mes d'abril del 1870 es va iniciar una revolta contra aquesta injustícia clamorosa, la Revolta de les Quintes, que va tenir el punt més àlgid a la vila de Gràcia, i que va ser iniciada per les dones d'aquells que anaven al front a morir. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador i Carla Gràcia Mercadé, escriptora i autora del llibre "Set dies de gràcia".

Capítol 904. Els dirigents de la Revolta del 1868 contra Isabel II, la Gloriosa Revolució d'octubre, havien promès al poble que eliminarien els impostos de consum i les lleves obligatòries. Dos anys més tard, aquella promesa de deixar d'obligar els homes a anar a la guerra havia quedat en paper mullat. Al general Prim li calien més efectius per afrontar la guerra de Cuba, i el 30 de març del 1870 el govern liberal va aprovar un nou sorteig de quintes. Com que la crida a files es podia evitar amb una redempció en diners, a la pràctica els únics afectats per la llei eren els membres de les classes populars. Els primers dies del mes d'abril del 1870 es va iniciar una revolta contra aquesta injustícia clamorosa, la Revolta de les Quintes, que va tenir el punt més àlgid a la vila de Gràcia, i que va ser iniciada per les dones d'aquells que anaven al front a morir. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador i Carla Gràcia Mercadé, escriptora i autora del llibre "Set dies de gràcia".

Capítol 903. La història també la construeixen les personalitats discretes, humils i prudents, acostumades a quedar en segon pla però igualment imprescindibles per als personatges públics a qui donen suport. Aquest és el cas de Dalmau Costa, vinculat a Esquerra Republicana de Catalunya des de la fundació, que el 1932 va esdevenir el primer cap de cerimonial del Parlament de Catalunya, i en esclatar la Guerra Civil també ho va ser de la Generalitat. Obligat a emprendre el camí de l'exili, Costa va haver de començar una nova vida a Mèxic, on també va demostrar ser tot un pioner de les relacions públiques. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Lluís Burillo, doctor en Comunicació Social per la UPF, llicenciat en Història de l'Art per la UAB i en Periodisme per la UPF. Autor del llibre "Dalmau Costa, mestre de cerimònies de dues nacions".