Capítol 870. En ple segle XIII, la literatura en llengua occitana depenia sobretot de les peces líriques dels trobadors i d'unes peces narratives més aviat curtes conegudes com a noves. A finals d'aquell segle un autor anònim va concebre un relat de cavalleries força més extens que va donar inici a una nova tradició. Es tracta del "Romanç de Jaufré", la primera novel·la coneguda de la Corona d'Aragó i una de les primeres de tot Europa. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Anton Maria Espadaler, professor de literatura medieval a la UB, que ha traduït al català actual el "Jaufré", un treball en què ha estat ocupat més de vint anys i que ha publicat Editorial Barcino, de la Fundació Carulla.

Capítol 870. En ple segle XIII, la literatura en llengua occitana depenia sobretot de les peces líriques dels trobadors i d'unes peces narratives més aviat curtes conegudes com a noves. A finals d'aquell segle un autor anònim va concebre un relat de cavalleries força més extens que va donar inici a una nova tradició. Es tracta del "Romanç de Jaufré", la primera novel·la coneguda de la Corona d'Aragó i una de les primeres de tot Europa. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Anton Maria Espadaler, professor de literatura medieval a la UB, que ha traduït al català actual el "Jaufré", un treball en què ha estat ocupat més de vint anys i que ha publicat Editorial Barcino, de la Fundació Carulla.

Capítol 869. En els últims anys del franquisme, marcats per una esperança difusa de canvi, persones d'ideologies i objectius ben diversos, fins i tot oposats, es van unir al voltant d'una iniciativa de resistència sense comparació possible a l'Estat ni en altres països que han patit una dictadura. Era l'Assemblea de Catalunya, un organisme clandestí unitari que entre el 1971 i el 1977 va centralitzar els esforços per acabar amb el franquisme i recuperar la llibertat col·lectiva. Curiosament, el que va donar més popularitat i força a l'Assemblea va ser el contraatac més ferotge del règim, quan el 28 d'octubre del 1973 van ser detinguts 113 dels seus membres. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Ramon Breu, professor d'Història i d'Educació en Comunicació, articulista i escriptor. Autor del llibre "Les llàgrimes del dictador", una recreació novel·lada del dia en què es va detenir els 113 membres de l'Assemblea.

Capítol 869. En els últims anys del franquisme, marcats per una esperança difusa de canvi, persones d'ideologies i objectius ben diversos, fins i tot oposats, es van unir al voltant d'una iniciativa de resistència sense comparació possible a l'Estat ni en altres països que han patit una dictadura. Era l'Assemblea de Catalunya, un organisme clandestí unitari que entre el 1971 i el 1977 va centralitzar els esforços per acabar amb el franquisme i recuperar la llibertat col·lectiva. Curiosament, el que va donar més popularitat i força a l'Assemblea va ser el contraatac més ferotge del règim, quan el 28 d'octubre del 1973 van ser detinguts 113 dels seus membres. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Ramon Breu, professor d'Història i d'Educació en Comunicació, articulista i escriptor. Autor del llibre "Les llàgrimes del dictador", una recreació novel·lada del dia en què es va detenir els 113 membres de l'Assemblea.

Capítol 868. Aquells que van ser coetanis o van participar d'alguna manera en el setge de les forces borbòniques a la ciutat de Barcelona entre el 25 de juliol del 1713 i l'11 de setembre del 1714, un total de 414 dies, sabien que estaven vivint moments excepcionals. De com s'acabés resolent aquell front clau de la Guerra de Successió en depenia el futur de Catalunya com a entitat política, però també dels catalans com a subjectes de dret. Els testimonis escrits que es conserven d'aquells mesos funestos per a la memòria de la ciutat i del país tenen un valor inestimable. En parlem amb l'historiador Josep M. Solé i Sabaté i Agustí Alcoberro, professor d'Història Moderna i vicerector de Patrimoni i Activitats Culturals de la UB. Autor del llibre "La desfeta", dedicat a l'11 de setembre del 1714, dins la col·lecció "Dies que han fet Catalunya".

Capítol 868. Aquells que van ser coetanis o van participar d'alguna manera en el setge de les forces borbòniques a la ciutat de Barcelona entre el 25 de juliol del 1713 i l'11 de setembre del 1714, un total de 414 dies, sabien que estaven vivint moments excepcionals. De com s'acabés resolent aquell front clau de la Guerra de Successió en depenia el futur de Catalunya com a entitat política, però també dels catalans com a subjectes de dret. Els testimonis escrits que es conserven d'aquells mesos funestos per a la memòria de la ciutat i del país tenen un valor inestimable. En parlem amb l'historiador Josep M. Solé i Sabaté i Agustí Alcoberro, professor d'Història Moderna i vicerector de Patrimoni i Activitats Culturals de la UB. Autor del llibre "La desfeta", dedicat a l'11 de setembre del 1714, dins la col·lecció "Dies que han fet Catalunya".

Capítol 867. Un dels nobles més importants al servei de Felip II va ser un català, que va ascendir posicions a la Cort gràcies a l'activitat diplomàtica, però especialment gràcies a les habilitats militars. El seu nom era Lluís de Requesens, i pertanyia a una nissaga distingida que estava assolint el cim a la segona meitat del segle XVI. Per a aquesta família noble, els fets d'armes van ser una via de promoció. Requesens va participar en la guerra contra els moriscos a Las Alpujarras i a la victòria sobre la flota turca a la batalla de Lepant, i va acabar sent nomenat governador de Flandes el 1573, en un període especialment convuls. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Víctor Jurado Riba, doctor en Història Moderna per la Universitat de Barcelona amb la tesi "Clientelisme, milícia i govern: Lluís de Requesens i la noblesa catalana al servei de Felip II, 1568-1576" // "No s'hi enterra cap traïdor", "La veritable història de Marco Polo".

Capítol 867. Un dels nobles més importants al servei de Felip II va ser un català, que va ascendir posicions a la Cort gràcies a l'activitat diplomàtica, però especialment gràcies a les habilitats militars. El seu nom era Lluís de Requesens, i pertanyia a una nissaga distingida que estava assolint el cim a la segona meitat del segle XVI. Per a aquesta família noble, els fets d'armes van ser una via de promoció. Requesens va participar en la guerra contra els moriscos a Las Alpujarras i a la victòria sobre la flota turca a la batalla de Lepant, i va acabar sent nomenat governador de Flandes el 1573, en un període especialment convuls. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Víctor Jurado Riba, doctor en Història Moderna per la Universitat de Barcelona amb la tesi "Clientelisme, milícia i govern: Lluís de Requesens i la noblesa catalana al servei de Felip II, 1568-1576" // "No s'hi enterra cap traïdor", "La veritable història de Marco Polo".

Capítol 867. Un dels nobles més importants al servei de Felip II va ser un català, que va ascendir posicions a la Cort gràcies a l'activitat diplomàtica, però especialment gràcies a les habilitats militars. El seu nom era Lluís de Requesens, i pertanyia a una nissaga distingida que estava assolint el cim a la segona meitat del segle XVI. Per a aquesta família noble, els fets d'armes van ser una via de promoció. Requesens va participar en la guerra contra els moriscos a Las Alpujarras i a la victòria sobre la flota turca a la batalla de Lepant, i va acabar sent nomenat governador de Flandes el 1573, en un període especialment convuls. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Víctor Jurado Riba, doctor en Història Moderna per la Universitat de Barcelona amb la tesi "Clientelisme, milícia i govern: Lluís de Requesens i la noblesa catalana al servei de Felip II, 1568-1576" // "No s'hi enterra cap traïdor", "La veritable història de Marco Polo".

Capítol 866. A finals del segle XVIII, l'anhel de llibertat de molts éssers humans es va concretar en un moviment social fruit d'una teoria política que va agafar encara més volada al llarg del segle XIX, al voltant de les idees socialistes i llibertàries. La intenció final era abolir l'estat i rebutjar qualsevol estructura social autoritària. En una societat en ple procés d'industrialització i amb una classe obrera cada vegada més nombrosa, com era la dels Països Catalans, l'anarquisme va quallar amb força i va esdevenir un tret distintiu. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Jordi Martí Font, doctor en Filologia Catalana, periodista i professor, coautor del llibre "Breu història de l'anarquisme als Països Catalans".