En guàrdia!

Capítol 889. Com a tantes altres grans ciutats europees, a partir del segle XIV, en el context de canvi climàtic que va donar inici al període de refredament conegut com a petita edat del gel, les autoritats municipals de Barcelona van haver de començar a esforçar-se perquè no faltessin els aliments bàsics als seus habitants, en relació estreta amb les rutes comercials del territori. Aquesta va ser una de les tasques principals del Consell de Cent, la institució de govern municipal que havia estat creada l'any 1249, i que va gestionar en bona part l'abastiment de la ciutat i algunes altres polítiques assistencials pensades per a les classes més desafavorides, fins a la seva abolició, el setembre del 1714. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Ramon Pujades, un dels comissaris de l'exposició "Alimentar Barcelona. Ciutat, proveïment i salut" i tècnic d'investigació del Museu d'Història de Barcelona.

Capítol 889. Com a tantes altres grans ciutats europees, a partir del segle XIV, en el context de canvi climàtic que va donar inici al període de refredament conegut com a petita edat del gel, les autoritats municipals de Barcelona van haver de començar a esforçar-se perquè no faltessin els aliments bàsics als seus habitants, en relació estreta amb les rutes comercials del territori. Aquesta va ser una de les tasques principals del Consell de Cent, la institució de govern municipal que havia estat creada l'any 1249, i que va gestionar en bona part l'abastiment de la ciutat i algunes altres polítiques assistencials pensades per a les classes més desafavorides, fins a la seva abolició, el setembre del 1714. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Ramon Pujades, un dels comissaris de l'exposició "Alimentar Barcelona. Ciutat, proveïment i salut" i tècnic d'investigació del Museu d'Història de Barcelona.

Capítol 888. El maig del 1843 s'havien anat estenent per la Península Ibèrica diversos moviments contraris al general Baldomero Espartero, regent de la reina Isabel II, la majoria de caràcter moderat. A Barcelona, entre el setembre i el novembre d'aquell any, la revolta va tenir un caràcter més social, va ser un aixecament progressista radical i molt heterogeni. Els sectors progressistes, aliats amb les classes populars, protestaven contra una societat classista i desigual, i reclamaven que es cobrissin les necessitats bàsiques. D'aquí ve el nom de la revolució, que va prendre com a referent el mot caló "jamar" -és a dir, "menjar"- i va ser coneguda popularment com "la Jamància". En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Núria Miquel, doctoranda en Història Contemporània a la Universitat de Barcelona, coautora del llibre "La bullanga de Barcelona. La ciutat en flames".

Capítol 888. El maig del 1843 s'havien anat estenent per la Península Ibèrica diversos moviments contraris al general Baldomero Espartero, regent de la reina Isabel II, la majoria de caràcter moderat. A Barcelona, entre el setembre i el novembre d'aquell any, la revolta va tenir un caràcter més social, va ser un aixecament progressista radical i molt heterogeni. Els sectors progressistes, aliats amb les classes populars, protestaven contra una societat classista i desigual, i reclamaven que es cobrissin les necessitats bàsiques. D'aquí ve el nom de la revolució, que va prendre com a referent el mot caló "jamar" -és a dir, "menjar"- i va ser coneguda popularment com "la Jamància". En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Núria Miquel, doctoranda en Història Contemporània a la Universitat de Barcelona, coautora del llibre "La bullanga de Barcelona. La ciutat en flames".

Capítol 887. El 4 de novembre del 1926, la gendarmeria francesa va avortar un intent d'invasió de Catalunya des de Prats de Molló, a la comarca del Vallespir, en què havien participat centenars d'independentistes catalans i un grup considerable d'antifeixistes italians. Aquell intent de revolta armada en resposta a la dictadura del general Primo de Rivera, abans que res un gest de dignitat, va posar les bases del mite d'un home que als seixanta-set anys havia passat de ser tinent coronel de l'exèrcit espanyol a liderar l'independentisme a Catalunya. Amb l'aixecament de Prats de Molló, Francesc Macià, l'Avi, va donar un pas decisiu en la seva trajectòria. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté i Giovanni Cattini, llicenciat en Filosofia i Lletres per la Universitat de Bolonya i doctor en Història per la Universitat de Barcelona, autor del llibre "L'aixecament de Prats de Molló", de la col·lecció "Dies que han fet Catalunya".

Capítol 887. El 4 de novembre del 1926, la gendarmeria francesa va avortar un intent d'invasió de Catalunya des de Prats de Molló, a la comarca del Vallespir, en què havien participat centenars d'independentistes catalans i un grup considerable d'antifeixistes italians. Aquell intent de revolta armada en resposta a la dictadura del general Primo de Rivera, abans que res un gest de dignitat, va posar les bases del mite d'un home que als seixanta-set anys havia passat de ser tinent coronel de l'exèrcit espanyol a liderar l'independentisme a Catalunya. Amb l'aixecament de Prats de Molló, Francesc Macià, l'Avi, va donar un pas decisiu en la seva trajectòria. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté i Giovanni Cattini, llicenciat en Filosofia i Lletres per la Universitat de Bolonya i doctor en Història per la Universitat de Barcelona, autor del llibre "L'aixecament de Prats de Molló", de la col·lecció "Dies que han fet Catalunya".

Capítol 887. El 4 de novembre del 1926, la gendarmeria francesa va avortar un intent d'invasió de Catalunya des de Prats de Molló, a la comarca del Vallespir, en què havien participat centenars d'independentistes catalans i un grup considerable d'antifeixistes italians. Aquell intent de revolta armada en resposta a la dictadura del general Primo de Rivera, abans que res un gest de dignitat, va posar les bases del mite d'un home que als seixanta-set anys havia passat de ser tinent coronel de l'exèrcit espanyol a liderar l'independentisme a Catalunya. Amb l'aixecament de Prats de Molló, Francesc Macià, l'Avi, va donar un pas decisiu en la seva trajectòria. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté i Giovanni Cattini, llicenciat en Filosofia i Lletres per la Universitat de Bolonya i doctor en Història per la Universitat de Barcelona, autor del llibre "L'aixecament de Prats de Molló", de la col·lecció "Dies que han fet Catalunya".

Capítol 886. Durant l'alta edat mitjana, la pèrdua de bens i de la pròpia llibertat, o bé l'exili, es van considerar mesures més efectives per respondre pels crims que no pas la pena de mort. És a partir del segle XII, amb l'aval del dret romà i de la doctrina de l'Església, que aquest tipus de càstig definitiu s'incorpora als codis legals arreu d'Europa i se n'estén l'acceptació social. A Catalunya, l'aplicació de la pena de mort als diversos territoris proporciona una bona fotografia de l'estructura política i social de la baixa edat mitjana. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté i amb Flocel Sabaté, catedràtic d'Història Medieval a la Universitat de Lleida i doctor honoris causa per la Universitat Nacional de Cuyo, a l'Argentina. És autor del llibre "La pena de mort a la Catalunya baixmedieval".

Capítol 885. No és gaire habitual que un poeta sigui conegut i llegit per un públic ampli, i més en vida. Es pot considerar un fet excepcional. Per la qualitat de l'obra i de l'ús que feia de la llengua, per una profunda humanitat, i per la capacitat de mostrar-se sempre pròxim al poble, Miquel Martí i Pol, un dels poetes catalans més importants del segle XX, entraria en aquesta categoria d'artista admirat i estimat per la gent. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Jaume Aulet, professor de Literatura Catalana Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona, expert en poesia catalana del segle XX.

Capítol 884. El divendres 22 de novembre del 1963, durant una desfilada a Dallas, era abatut a trets John Fitzgerald Kennedy, president dels Estats Units. L'autor material de l'atemptat va ser Lee Harvey Oswald, però encara avui ningú no ha pogut aclarir del cert si hi havia una conspiració més gran al darrere, i quins eren els motius d'aquest magnicidi. El magnicidi del president va ser el prolegomen de l'assassinat del seu germà, Robert, anys després, que semblava destinat a ocupar el mateix càrrec. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté i Pep Martí Vallverdú, periodista i llicenciat en Història Contemporània per la UAB i redactor de Política a Nació Digital.