En guàrdia!

Capítol 878. A finals dels anys 70, després de 2.500 anys d'història de l'imperi persa, milions de persones van sortir als carrers de l'Iran exigint un canvi. Tot un poble en ple s'alçava contra la repressió de la dictadura encapçalada pel xa Mohammad Reza Pahlevi. Les manifestacions multitudinàries, impulsades pel lideratge religiós de l'aiatol·là Khomeini, van acabar conduint a l'establiment d'un nou ordre islàmic. Més enllà dels efectes que va tenir al país, la revolució iraniana i la proclamació d'una República Islàmica l'any 1979 van suposar una sacsejada geopolítica i uns canvis importants en els equilibris de poder al Pròxim Orient. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Jordi Llaonart, arabista i periodista. Ha viscut 8 anys al Pròxim Orient, 6 d'ells com a corresponsal. Autor del llibre "Per entendre l'Iraq" i del blog "Interpretant el món àrab i l'islam".

Capítol 877. L'existència de l'òpera barroca francesa li deu molt a un personatge ambiciós, intrigant i tirànic, força odiat pels seus contemporanis. Es deia Jean-Baptiste Lully. Va assolir l'èxit de manera meteòrica, per mitjans poc nets, gràcies a la relació privilegiada amb la cort de Lluís XIV, però com passa amb tants grans artistes, el que ha arribat a avui és l'obra, la música que va compondre per a ballets, òperes i peces religioses. El paisatge sonor aixecat per Lully seria comparable a l'arquitectura d'un dels palaus pels quals es va saber moure amb habilitat. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Marc Heilbron, cap del Departament d'Estudis Culturals i Musicals de l'ESMUC, llicenciat en Història de l'Art per la Universitat de Barcelona i doctor per la Universitat de Bolonya.

Capítol 877. L'existència de l'òpera barroca francesa li deu molt a un personatge ambiciós, intrigant i tirànic, força odiat pels seus contemporanis. Es deia Jean-Baptiste Lully. Va assolir l'èxit de manera meteòrica, per mitjans poc nets, gràcies a la relació privilegiada amb la cort de Lluís XIV, però com passa amb tants grans artistes, el que ha arribat a avui és l'obra, la música que va compondre per a ballets, òperes i peces religioses. El paisatge sonor aixecat per Lully seria comparable a l'arquitectura d'un dels palaus pels quals es va saber moure amb habilitat. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Marc Heilbron, cap del Departament d'Estudis Culturals i Musicals de l'ESMUC, llicenciat en Història de l'Art per la Universitat de Barcelona i doctor per la Universitat de Bolonya.

Capítol 877. L'existència de l'òpera barroca francesa li deu molt a un personatge ambiciós, intrigant i tirànic, força odiat pels seus contemporanis. Es deia Jean-Baptiste Lully. Va assolir l'èxit de manera meteòrica, per mitjans poc nets, gràcies a la relació privilegiada amb la cort de Lluís XIV, però com passa amb tants grans artistes, el que ha arribat a avui és l'obra, la música que va compondre per a ballets, òperes i peces religioses. El paisatge sonor aixecat per Lully seria comparable a l'arquitectura d'un dels palaus pels quals es va saber moure amb habilitat. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Marc Heilbron, cap del Departament d'Estudis Culturals i Musicals de l'ESMUC, llicenciat en Història de l'Art per la Universitat de Barcelona i doctor per la Universitat de Bolonya.

Capítol 876. De tots els antics dominis colonials francesos, un dels territoris que més va resistir-se a l'ocupació, ja des del segle XIX, va ser Algèria. Per França també era una qüestió d'orgull mantenir el domini sobre una colònia que, des del punt de vista administratiu, formava part del seu territori com una província més. El 1954 es va fundar el Front d'Alliberament Nacional, que defensava la guerra com un mitjà legítim per assolir la independència d'Algèria. Era l'inici d'una guerra cruenta entre forces desiguals que es va allargar fins al 1962, va culminar amb l'alliberament del país nord-africà i va inspirar altres lluites nacionals. Algèria va ser dels últims països àrabs a obtenir la independència i dels que va vessar més sang per assolir-la. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Ramon Usall, llicenciat en Sociologia per la UAB i doctor en Història per la UdL, autor del llibre "Algèria viurà! França i la guerra per a la independència algeriana (1954-1962)".

Capítol 875. Des de l'edat mitjana, per evitar que s'escampessin les epidèmies que delmaven la població regularment, sobretot la pesta, fora de les muralles de les ciutats s'havien anat aixecant uns recintes destinats a mantenir aïllades i recloses les persones malaltes, i a la vegada mirar de tractar-les. Aquests centres sanitaris tan particulars, que eren en part una presó i en part un hospital, eren coneguts com a llatzerets, i van tenir una vida llarga i especialment intensa en els segles XVIII i XIX. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Carme Vila, professora de Grau en Infermeria a la Facultat en Ciències de la Salut Blanquerna - Universitat Ramon Llull.

Capítol 875. Des de l'edat mitjana, per evitar que s'escampessin les epidèmies que delmaven la població regularment, sobretot la pesta, fora de les muralles de les ciutats s'havien anat aixecant uns recintes destinats a mantenir aïllades i recloses les persones malaltes, i a la vegada mirar de tractar-les. Aquests centres sanitaris tan particulars, que eren en part una presó i en part un hospital, eren coneguts com a llatzerets, i van tenir una vida llarga i especialment intensa en els segles XVIII i XIX. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Carme Vila, professora de Grau en Infermeria a la Facultat en Ciències de la Salut Blanquerna - Universitat Ramon Llull.

Capítol 874. El conjunt de vuit esglésies i diverses ermites aixecades a la vall de Boí entre els segles XI i XII constitueixen una mostra única del romànic català. Són construccions que es caracteritzen per una arquitectura senzilla i força similar i per ser el reflex d'una societat fortament jerarquitzada, sota l'autoritat dels senyors, entre els quals els Guerreta i els Erill i el bisbat de Roda. Entre tot aquest patrimoni monumental, destaquen l'església i les pintures murals de Sant Climent de Taüll, que van néixer per a un projecte ambiciós i complex. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Imma Lorés, catedràtica d'Història de l'Art Medieval de la Universitat de Lleida, membre de l'Institut d'Estudis Catalans i de l'Institut de Recerca en Cultures Medievals de la Universitat de Barcelona, coautora, amb la catedràtica d'Història de l'Art Medieval de la Universitat de Barcelona Milagros Guardia, de la monografia "Sant Climent de Taüll i la vall de Boí".

Capítol 874. El conjunt de vuit esglésies i diverses ermites aixecades a la vall de Boí entre els segles XI i XII constitueixen una mostra única del romànic català. Són construccions que es caracteritzen per una arquitectura senzilla i força similar i per ser el reflex d'una societat fortament jerarquitzada, sota l'autoritat dels senyors, entre els quals els Guerreta i els Erill i el bisbat de Roda. Entre tot aquest patrimoni monumental, destaquen l'església i les pintures murals de Sant Climent de Taüll, que van néixer per a un projecte ambiciós i complex. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Imma Lorés, catedràtica d'Història de l'Art Medieval de la Universitat de Lleida, membre de l'Institut d'Estudis Catalans i de l'Institut de Recerca en Cultures Medievals de la Universitat de Barcelona, coautora, amb la catedràtica d'Història de l'Art Medieval de la Universitat de Barcelona Milagros Guardia, de la monografia "Sant Climent de Taüll i la vall de Boí".

Capítol 873. A les ciutats no tot és asfalt, maons i pedres; també hi ha vegetació. Fins a mitjans del segle XVIII, a la ciutat de Barcelona els arbres quedaven amagats darrere les façanes dels palaus, monestirs o esglésies, i formaven part dels horts, els vergers o els jardins. Per tant, al llarg de molts segles la relació dels ciutadans amb els arbres era privada, tot i que alguns horts eren accessibles. El creixement econòmic i demogràfic que experimenta la ciutat entre la segona meitat del XVIII i mitjans del XIX genera la densificació de la construcció i la pèrdua de la major part dels jardins i els horts. En aquest moment neixen els primers espais arbrats públics, com la Rambla, el passeig de l'Esplanada i l'entorn del camí arbrat de Gràcia. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Josep Gordi Serrat, doctor en Geografia.